Els grups d'extrema dreta ultraconservadora —al nostre país PP, Cs i sobretot Vox— es neguen a acceptar la realitat de la violència estructural que la societat exerceix sobre les dones; la invisibilitzen sota termes lights com "violència domèstica" o maltractaments intrafamiliars. Consideren que forma part d'un discurs que s'ha fet hegemònic i que desqualifiquen com a ideologia de gènere, terme que van difondre ja a la Conferència de Beijing (1995), per oposar-se a les polítiques feministes que impulsava l'ONU. Per què aquesta negativa rotunda a acceptar la violència de gènere que les xifres mostren com un fet? Podríem pensar que es tracta d'una estratègia explícita dels homes que integren aquests col·lectius per mantenir el seu domini sobre les dones en tots els àmbits de la societat (laboral, familiar, sexual, reproductiu...). Senzillament, es resisteixen a perdre el poder (Bourdieu ho descriu magistralment a La dominació masculina, tot un clàssic). Però aquesta posició tan cínica, tot i que no és descartable en alguns casos, no explica que coexisteix amb dos fenòmens paradoxals: que mai cap "masclista" es reconeix com a tal (i passa el mateix amb el racisme sense racistes); i que les dones que integren aquests col·lectius no senten la discriminació. Per tant, hi ha un clar element d'alienació que ens porta a plantejar-nos què és ideològic i qui n'és en realitat la víctima.
Des de Hegel i Marx el concepte d'ideologia està lligat a la "falsa consciència" i es defineix com un conjunt d'idees (filosòfiques, científiques, tecnològiques, morals, religioses, polítiques...) que passen per ser vertaderes però que en realitat reflecteixen uns interessos de classe. Per això tota ideologia alhora revela i oculta: reflecteix la cosmovisió del grup dominant, però alhora emmascara (a si mateix i a l'altre) la realitat de la violència que hi ha en la seva dominació, i ho fa universalitzant els seus interessos com si fossin naturals i del conjunt de la societat. Enmig d'aquesta estructura mental i política alienant, apareix la teoria de la "ideologia de gènere" per combatre el feminisme. Promoguda activament pel Vaticà des de fa dues dècades, consisteix en la defensa d'una tesi clàssica segons la qual els homes i les dones són diferents i complementaris per naturalesa (sobretot en l'ordre sexual que respon a un pla diví). Tot el que transgredeixi aquest pla inalterable serà titllat, en termes rescatats de la teologia més rància, d'obra del "dimoni": "La més clara amenaça de la societat contra les famílies és a través de la demoníaca ideologia de gènere, un impuls mortal que s'experimenta en un món que extirpa cada cop més a Déu", sostenia fa poc en una entrevista un altíssim càrrec del Vaticà, el cardenal Robert Sarah. Per cert, últimament el dimoni està molt actiu al nostre país, perquè no només inspira el feminisme sinó també la política independentista que vol trencar Espanya, segons paraules revelades per Benet XVI a Jorge Fernández Díaz, l'exministre d'Interior del PP que condecorava verges. Però és l'actual papa Francesc, tan "modern" com sembla, que ha advertit amb més claredat de les raons per les quals cal combatre el sofre que desprèn el feminisme: és una colonització ideològica que crea confusió al pensament de la majoria de la societat; cerca esborrar la diferència natural entre homes i dones, i amb això buida de sentit la diferència sexual i de fonament antropològic la família.
En el rerefons de la polèmica, opera un conegut sofisme que anomenem "fal·làcia naturalista", i que, molt resumidament, ve a dir que allò que és natural, real (i diví) és bo, mentre que allò que és no-natural és dolent
Si ho expressem en termes filosòfics, la disputa entre el Vaticà i el feminisme s'inscriuria en el binomi clàssic "natura-cultura", ara també "sexe-gènere". I mentre que les feministes i els grups LGTBI han lluitat, des de Simone de Beauvoir fins a la teoria queer de Judith Butler, per desvincular-los i apostar pel gènere, en tant que construcció històrica i social que es pot modificar, adoptar múltiples formes (com el sexe mateix) i propiciar l'empoderament; tanmateix, les forces religioses i ultraconservadores han procurat que les dones tornin a la natura i al sexe com a do d'origen diví i, per tant, incanviable, una visió essencialista que manté la dominació perquè impedeix qualsevol mena de canvi. Des d'aquesta perspectiva té sentit plantejar-se què és veritablement ideològic: la teoria feminista que insisteix en el concepte emancipador dels "gèneres" o la teoria religiosa que fixa el d'una "natura" que consolida relacions de violència i dominació?
En el rerefons de la polèmica, opera un conegut sofisme que anomenem "fal·làcia naturalista", i que molt resumidament ve a dir que allò que és natural, real (i diví) és bo, mentre que allò que és no-natural és dolent. Segons això, totes les polítiques feministes que vetllen per la igualtat de les dones, que reconeixen la violència de gènere, que lluiten pel matrimoni i l'adopció homosexuals, pel dret a l'avortament, pels mètodes anticonceptius i de reproducció alternatius o pels drets de les persones transgènere no és només que vagin contra les doctrines religioses (el famós pla diví), sinó que atempten contra l'ordre natural de les coses i per tant són èticament (i política) reprovables. Però aquesta apel·lació a la natura i al real és ella mateixa pura ideologia, perquè com es pot justificar que sigui el patró de mesura de la "normalitat"? Per què la natura ha de ser èticament bona o criteri polític de legalitat? Portat a l'extrem, que potser hem de considerar que les catàstrofes, les malalties (per exemple, la Covid-19 que ens dediquem a combatre aferrissadament) o fins i tot l'ordre constitucional espanyol són bons per naturals i actuals? Amb aquest criteri tan qüestionable, l'extrema dreta ultraconservadora llança missatges molt simples, com quan Vox promou el "pin parental" a Andalusia, Múrcia i Madrid per oposar-se a l'educació sexual a les escoles; o com aquell que Hazte oír va passejar en autocar pel país: "Que no te engañen: los niños tienen pene y las niñas tienen vulva". Amb això es proposen que les polítiques emancipadores basades en la defensa dels drets humans semblin una ideologia imposada per un grup radical que atempta contra l'ordre natural de les coses i que s'imposa autoritàriament al pensament de la majoria de la societat. Magistral tergiversació d'aquests grups experts en "l'art de la projecció", perquè diguem què critiques i et diré de què peques! Els hem vist combatre l'1-O i ara el feminisme amb la mateixa fal·làcia i projectant orwellianament sobre els "dimonis" de l'extrema dreta (titllats de "nazis i feminazis", respectivament) els seus propis discursos i posicions polítiques. Això sí que és un prodigi d'ideologia.