Podria referir-me a una gran novel·la de la Jane Austen o, si no pot ser, a alguna de les versions en pel·lícula que he vist; també em podria referir a alguna persona coneguda o, fins i tot, i encara que això espatlli les referències, a un matalàs; però de qui parlo és de l’Emma Vilarasau.
Potser ja ho sabia d’abans, però sí que tinc clar que quan la vaig veure al Teatre Nacional de Catalunya, fa més de 10 anys, fent de filla de la gran Anna Lizaran a Agost, ja vaig pensar i dir que l’obra era seva; malgrat que tots, especialment totes, ho feien magníficament.
La Casa en Flames no és només una gran pel·lícula per tots els premis que s’ha endut, ni tampoc per l’èxit de taquilla, sinó perquè explica una veritat universal, que aprecio molt més perquè està ben feta i en català i perquè sé que envellirà bé. No és, però, una realitat de classe social, tot i que la classe l’acoloreix molt bé, només és el paper de cel·lofana que embolica una realitat de gènere descarnada que no té classe, ni temps ni espai o, si més no, ni només una classe, ni una generació, ni tampoc només Catalunya.
A nosaltres el dret a existir no ens el dona el naixement, com als homes, ens el dona ser útil als altres, ajudar, donar suport, sostenir a tothom que ens envolta i marxar sense fer soroll ni molestar
De fet, parla d’envellir, del pas de la vida. Del conjunt d’una família en la qual destaca en el relat la perspectiva d’una dona-mare invisible als seus; a no ser per a destacar-ne els defectes. Una dona sense la qual la família com a tal, tots ells —fill i filla i afegits i també el seu ex—, no diré pas que no serien res o poca cosa; però sí que serien una cosa ben diferent. Encara que només fos perquè no haurien tingut una vida tan còmoda.
Envellir no s’accepta bé en una societat com la nostra, però especialment no s’accepta bé que les dones envellim; perquè a nosaltres el dret a existir no ens el dona el naixement, com als homes, ens el dona ser útil als altres, ajudar, donar suport, sostenir a tothom que ens envolta i marxar sense fer soroll ni molestar. La millor definició de servei possible.
Felicito el guió, la direcció, la posada en escena, però no oblidaré mai la Montse perquè Emma Vilarasau, en cada entonació, en cada mirada, cada paraula, cada gest, ha recollit les vivències i els sentiments de generacions de dones que ho han sacrificat tot per fer de mares i a les que no només no s’ha reconegut ni es reconeix l’aportació que han fet a les seves famílies, menys encara o tampoc a la humanitat, al seu creixement i a les fites assolides. S’invisibilitza no només la contribució que han fet les dones-mare sinó el seu abast i importància; a banda de ser criticades sovint, sempre, és clar, sense prescindir del seu servei, i també directament sent assenyalades com a font de tots els problemes.