En el breu discurs d’agraïment pel seu merescudíssim nomenament com a soci honorari de PIMEC, l’industrial gironí Joan Vila, guru de temes energètics i empresarials per a molts de nosaltres, va dir que dedicaria el que li quedava de vida a fer coses tangibles per a la comunitat. No és que en Joan no hagués fet coses útils i tangibles fins aquell moment. N’ha fet moltíssimes com a empresari, com a divulgador i com a membre de nombroses associacions empresarials. El que volia dir és que acabats de fer els 70 anys, es posaria a impulsar només projectes públics tangibles per defensar el medi ambient i l’economia sostenible, cansat de predicar en el desert sobre el desastre ecològic que ens ve a sobre per culpa de la inconsciència col·lectiva i pública, malgrat que els discursos semblin avalar el contrari.
Amb en Joan Vila vam començar a conspirar seriosament sobre la inexistència de polítiques públiques rigoroses en qüestions energètiques el 2004, creant a PIMEC una comissió d’energia que durant aquests anys ha lluitat per explicitar els defectes del sistema energètic local, nacional i mundial. No és que en Joan Vila s’hagi cansat de predicar, perquè creieu-me quan us dic que els seus articles dominicals al Diari de Girona i els seus llibres són un referent sòlid si algú vol estar realment informat sobre els problemes i els mals usos de les infumables polítiques energètiques del planeta. En Joan Vila vol simplement dedicar el temps que li queda a coses tangibles per a la comunitat.
Com sempre, el discurs d’en Joan em va colpir per la seva valentia i sinceritat. Els empresaris tenim el trist deure de fer bé la nostra feina i el dubtós mèrit, segons sembla, de crear ocupació i riquesa. No només la societat en general ens mira de reüll, sinó que no hem sabut explicar fins a quin punt som imprescindibles, agradi o no a molts de la classe funcionarial i política. Els empresaris representem molta generació de riquesa, però molt pocs vots. Això ens deixa en una delicada situació davant l’administració i els polítics que, deixant de banda algunes excepcions, en comptes de veure com ajudar-nos a crear més ocupació i riquesa, només pretenen —massa sovint— controlar, recaptar i dirigir allò que fem.
Als empresaris ens toca tornar a fer coses tangibles per a la societat. Una a una. I sense defallir
Però tornem al Joan i al seu desig de fer coses tangibles per a la comunitat. El seu missatge està molt clar: deixem de dir què han de fer els polítics, perquè els costa molt fer-ho, i posem-nos a facilitar que ho facin. Adrecem-nos directament a la cosa tangible i proposem-nos fer-la. Els empresaris ens dediquem a fer coses privades tangibles. Doncs fem-ho amb les públiques. A partir de petites coses, una a una, però fem-ho. Històricament, els empresaris catalans ja han fet de mecenes. Seguim el seu exemple i fem de facilitadors. Coses tangibles. Al nostre poble, al nostre sector. A través de les nostres institucions empresarials i polítiques. Proposem canviar una llei, un reglament. Actuem a una escola, a un centre de dia. En Joan és un activista de primer nivell i proposarà construir un parc solar per a Olot, o canviar l’ample de via a Girona, per fer molt més fàcil el transport de mercaderies per tren. Estic segur que la seva tossuderia farà que les coses aparentment intangibles esdevinguin més tangibles.
Que quedi clar que ho fa sense bonisme i convençut que, sobretot, el que és concret ens farà canviar la realitat, especialment quan les idees ja han estat ignorades i els prejudicis són quasi intocables. Als empresaris ens toca tornar a fer coses tangibles per a la societat. Una a una. I sense defallir. Si volem l’aeroport ampliat, no parem fins que no l’ampliïn. Si volem més electrificació solar, no parem fins que les plaques no ens surtin per les orelles. Si volem que funcioni un projecte de llar per a gent gran, no parem fins que no ho aconseguim. Per això, la crida del Joan Vila als empresaris a fer coses tangibles per a la comunitat m’ha semblat, com molts dels missatges que llença el Joan, d’una necessitat absoluta. Som sobretot els empresaris els que sabem què costa personalment fer coses tangibles de debò. Perquè és al que dediquem la vida. I ho fem amb determinació, perquè qui té la responsabilitat de pagar nòmines de la seva butxaca sap el drama que representa deixar de pagar-les. Empresaris, deixem de costat la incomprensió a què ens tenen acostumats uns i altres i posem-nos a fer encara més coses tangibles, allò que sabem fer amb solvència, per a la comunitat. Més coses tangibles. Moltes més. Ens hi va molt a tothom, no ho dubtem.