El debat de la reducció de la jornada laboral a 37,5 hores ens agafa a la majoria de petits i mitjans empresaris boomers amb poques ganes de discutir. De tothom és sabut que qualsevol increment de costos laborals sense guany de productivitat equival a una pèrdua de competitivitat. Dit d’una altra manera, compensar l’increment net salarial que representa pagar el mateix per menys hores de treball vol dir inevitablement apujar preus i arriscar-te a perdre clients. La pèrdua de competitivitat laboral per lleis inevitables com aquesta acaba sent només un dels costos més que els empresaris han d’assumir. Els governs d’esquerres han de prioritzar els seus clients electorals, i una llei de 37,5 hores permet ensenyar una victòria contra els empresaris “explotadors”. I els empresaris no tenim dret a queixar-nos, perquè no vivim del nostre treball, sinó de l’organització del treball al voltant d’una idea que, sigui en forma de producte o de servei, ens acaba donant uns rendiments superiors als d’un salari. Això sí, assumint uns riscos. Però el relat és aquest. Tot això ja està molt explicat i molt inventat. Empresaris explotadors, assalariats explotats.

A moltes de les associacions empresarials de les quals formo part, hi ha la certesa que els governs de tota mena —municipals, autonòmics, estatals, europeus i de tots colors— no acaben de comprar la idea que és la generació de riquesa a què contribuïm decisivament la que fa possible que es paguin tots els serveis que necessitem com a societat avançada. Sempre tenim la sensació que cada vegada hem de pagar més per tot: més impostos directes, més cotitzacions i més misses vàries. Hem d’assumir les baixes de tota mena, i els absentismes. La llista dels deures i costos va creixent exponencialment, juntament —en el cas dels industrials— amb la competència dels països asiàtics. Ens hem cansat de dir que l’economia del coneixement és fonamental. Però sense capacitat de produir, Europa està destinada a ser una anècdota empresarial, una destinació turística privilegiada i, pel que sembla, massificada. Els industrials europeus hem de prescindir del gas, però el turisme pot cremar tot l'ecofuel que necessiti.

Qualsevol increment de costos laborals sense guany de productivitat equival a una pèrdua de competitivitat

Agradi o no, tota economia que vulgui ser sostenible s’ha de fonamentar en un equilibri dinàmic, que fa que la generació de riquesa, la despesa pública i l’endeutament hagin d’estar controlats. Els estats de cultura europea saben bé com jugar amb la despesa pública per fer escoles i hospitals, i gràcies als alemanys, sembla que també han agafat una deriva de control de l’endeutament equilibrada. I dins d’un equilibri, com qualsevol llar domèstica amb regles més macro, els estats poden tenir uns comportaments ambiciosos en matèria de despesa pública. Però han de saber quan cal donar avantatges a sectors empresarials i quan regular-los. Perquè de la generació de riquesa gestionada per les empreses depèn la capacitat de repartir. Per això, les lleis laborals han de ser molt curoses i no atemptar contra la competitivitat empresarial. Si no tenim aquest fet molt present, si no som capaços de mantenir i afavorir l’activitat empresarial, minvaran els ingressos a nivell de país i ens carregarem l’estat del benestar.

Una empresa industrial mitjana que facturi uns 25 milions pot repartir raonablement 100.000 nets als seus accionistes després d’haver deixat a l’estat més de 5.000.000 d’euros entre tots els impostos recaptats (IVA, SS, IRPF, IS, etc.). Cadascuna de les empreses que conec, dona molt més a l’estat del que els seus accionistes reben com a benefici del seu capital. De fet, hauríem de fer constar cada any en el nostre informe d’auditoria, a la primera plana, el resum del que representa l’aportació a l’estat de tots els impostos que genera l’activitat econòmica que representem. Potser algú ens prendria més seriosament. O potser no. Ens costa parlar tan clar perquè no sabem com oposar-nos al relat que el progressisme imperant ha aconseguit controlar. El famós relat progre fa que els empresaris hàgim de demostrar en permanència que no volem fer mal a ningú, que només volem seguir creant activitat econòmica. Us ho poso encara més fàcil. Poques empreses tancaran per les 37,5 hores. Però no estem ajudant a la creació de riquesa per la famosa regla de la pèrdua de competitivitat. En petit comitè, els petits i mitjans empresaris ens cansem de dir que els polítics es reparteixen la riquesa que nosaltres ajudem a crear amb la nostra iniciativa. I al final qui pacta les lleis no som nosaltres, són els sindicats amb els grans lobbies empresarials. I mentre polítics d’esquerres i patronals de dreta ens fan la pinça, la tossuda realitat deixa els autèntics problemes sense resoldre. Com el de la dificultat d’integrar la inevitable i necessària immigració. Que ningú posi el crit al cel quan l'anomenada extrema dreta acabi guanyant eleccions, imposant les seves propostes i qüestionant l’estat del benestar. Mentrestant, els empresaris suportarem estoicament els sobrecostos de les 37,5 hores i continuarem pagant la festa. Pagar i callar. Tot a fi de bé.