Benvolgut diari:
Per començar, ets una mentida. No escric cap diari. Com la majoria de gent, mai he escrit cap diari. De fet, quan jo era jove hi havia quatre tipus de persones. 1.-Els que no escrivien mai diaris (més del 90% de la gent). 2.- Els que escrivien un diari però no ho deien (aquests no sé quants eren perquè precisament no ho deien). 3.- Els que escrivien un diari i ho deien (aquests eren pocs i especialets. Són els que avui m’escriuran ofesos perquè els hi he dit especialets). Però hi havia un grup pitjor, el 4.- Els que no escrivien cap diari però deien que l’escrivien. Aquests, bàsicament el que volien era lligar amb els del grup 3. Són els mateixos que no sabien tocar la guitarra, però que s’aprenien tres acords per poder quedar bé en un foc de camp. Com bé has pogut comprovar, estimat diari, ja he utilitzat unes quantes expressions que delaten la meva edat, com per exemple lligar o foc de camp.

De fet, estic escrivint aquestes ratlles un divendres a les sis de la tarda i no en un altre moment per tres motius. Perquè a) en tota la setmana no he pogut, b) a partir de les vuit del vespre comença la BDS, que no és cap pràctica sexual sinó la Batalla Del Sopar, és a dir, tot el que comporta tancar el dia en una família: va, a la dutxa; qui para taula; et toca buidar el rentaplats; sí, hi ha verdura; sí, hi ha peix; no, pasta ja n’heu menjat; què tal el dia; com que demà tens un examen?, i no has estudiat?; els plats a la pica; va, a dormir; deixa estar el mòbil, renta’t les dents, demà què dineu, que apaguis el mòbil he dit, bona nit i c) a partir de les deu del vespre, malgrat els esforços titànics per mantenir no ja un mínim d’activitat mental sinó les parpelles al seu lloc, la força de la biologia pitopàusica pesa més, i caus adormit a qualsevol lloc, especialment al sofà, tot i que més tard no ho voldràs admetre. De fet, no saps què ha passat entre el minut 12:07 i el minut 34:32 del capítol 3 de la sèrie que tant t’agrada, però el cas és que han passat vint minuts a la velocitat de dos segons. És com si t’haguessin donat un fort cop al cap amb un bat de beisbol i perds sobtadament la consciència i la memòria. Quan tornes en si, hi ha un parell d’escenes més que acaben de fer-te perdre les poques engrunes de dignitat que et quedaven. La primera és que et despertes d’aquesta micromigdiada amb els ulls molt oberts com fent veure que no t’has adormit. I la segona és que te’n vas al llit i llavors no pots dormir. Demà et llevaràs maleint el despertador per bé que quan dissabte o diumenge el despertador no hi és, no et lleves més enllà de les vuit del matí.

Els teus companys de feina podrien ser els teus fills; si us plau, no vagis de col·lega i utilitzis la paraula ‘cringe’

És igual l’hora que hagis plegat veles el dia anterior, a les vuit del matí d’un dissabte et prepares el cafè, potser l’únic instant de pau de tota la setmana. I vaja, tampoc és que hagis sortit de festa perquè l’activitat nocturna més extrema que fas és allargar les postres en un sopar; si és que sopes, ja que a la nit ja no paeixes tan bé. Els Amics de les Arts van escriure que “Ja no ens passa, ja no sortim de nit/ que l'endemà no som ningú/ que el dia que sortim, cantem tant allà al mig/ que ja podríem ser els pares d'algú”. Si ells van escriure això en plena crisi dels 40, què no passarà amb la dels 50. Ara ja no et passa amb els nois i noies que et podies trobar a les discoteques sinó que ara te’ls trobes al teu lloc de treball. Els teus companys de feina podrien ser els teus fills i no saps com tractar-los perquè si tens un rol paternalista és fatal i si vas de col·lega enrotllat és pitjor. Això sí, evita, si us plau, de totes passades, fer veure que domines el seu llenguatge: si tota la vida les coses t’han fet angúnia, ara que tens canes, per favor t’ho demano, no diguis que fa cringe perquè qui en fa ets tu, i molt. O molta.

En els últims cinc anys has anat més vegades al metge que en les últimes tres dècades anteriors i el pitjor de tot és que ara freqüentes més l’especialista que el de capçalera. L’oculista, el traumatòleg o el digestòleg ja no et són aliens i després de tota una vida escollint què deixaves que entrés pel tercer ull, ara hi ha un senyor que, amb un punt de sadisme, t’explica com t’hi entrarà una càmera per saber si tens pòlips al còlon. I, com que tens problemes d’insomni, el què més t’agrada de la prova és el moment en què et seden. I és que l’escala de prioritats ha canviat, també en el rànquing del plaer. De sobte, li trobes gust a caminar per la muntanya perquè dissimules la mala consciència de no fer cap esport (aquella patxanga de futbol sala no compta) i perquè a l'hora que hi vas encara no hi ha tanta gent. I la que et trobes porta el cap tintat o tapat, molt material tèxtil del Decathlon i dos pals de caminar: et recordo que només tenen deu anys més que tu.

Els del 1975 farem trobades generacionals durant tot l’any: els del cole, els de l’insti i els de la facu i farem créixer el PIB de les cases rurals"

En fi, estimat diari, mitja vida se’ns ha fos entre els dits sense adonar-nos-en. També a tu, estimat diari. Ara, com els pronoms febles, ja quasi ningú et fa servir. El que abans eren escrits, més o menys endreçats, de records, pensaments íntims o confessions inconfessables ara són vídeos mirant a pantalla, a l’abast de tothom i que no es pengen a la xarxa fins que, potser al quart o cinquè intent, han quedat mínimament bé. Això, o fotografies que posem a l’Instagram amb postes de sol, platges, selfies i, sobretot, plats de pasta que abans menjaves en un pis d’estudiants i que ara, posada en un plat gegantí i profund d’un restaurant amb ínfules, pretens que passin per obra d’art quan, et recordo, la meitat del mèrit és del filtre Melbourne que embelleix fins i tot els lavabos d’una gasolinera.

Tot això, estimat diari, t’ho escric perquè els que vam néixer el 1975 aquest any en fem 50 i ens toca mirar enrere, recuperar fotos (aquestes sí, de paper), escanejar-les i enviar-les a les parelles dels nostres coetanis perquè li preparen un àlbum sorpresa. Estem al mes de febrer i ja en porto dos. Calculo que quan acabi aquest 2025 rondarà la vintena. Això i trobades per col·lectius generacionals que almenys faran pujar el PIB del sector de les cases rurals: els del cole, els de l’insti, i els de la facu. Seran dinars, millor que sopars, perquè a la nit ja no paeixes tan bé. Sí, una altra de les característiques d’aquesta edat és que, tal com feia el teu pare, repeteixes les coses. No perquè tinguis cap malaltia cognitiva sinó perquè tens la necessitat de comprovar que t’han escoltat i sobretot, una mena de por que no et facin cas, començant pels teus fills. Però vaja, tot això passa als que ja en tenen 50. A mi em queda molt lluny perquè encara en tinc 49, fins al desembre res. I és que una altra mostra que ens fem grans és que pretenem fer veure que som més joves del que toca encara que sigui, només, per qüestió de mesos.