L'Agustí Forné és un dels pocs homes que m'ha fet plorar. Rebobinem.

Un dia, a principis dels 90, el Tatxo Benet va demanar a la direcció de TV3 que els castells els féssim des d'Esports. I li van fer cas. TV3 els tenia en el grup de "festes populars" i Benet, que era el cap d'Esports, va pensar que s'havien d'ensenyar d'un altra manera.

Un altre dia, el Tatxo Benet em va cridar -jo era el cap de realització d'Esports- i em va presentar l'Agustí Forné -era el delegat de TV3 a Tarragona- i ens va demanar que havíem de transmetre castells com un esdeveniment esportiu.

Amb l'Agustí vam començar a definir com s'havien de transmetre els castells, quan -jo- havia de punxar un pla general, quan -ell- havia de callar. Amb el temps la cosa ha millorat i molt, però m'agrada pensar que l'Agustí i jo vam posar les bases. Diumenges de trobades, de dir-nos rucades per l'intercomunicador, de dinars, de fins la setmana que ve. L'Agustí va convèncer a la Joves -la Choves, de fet- perquè em regalessin una camisa emmarcada que ha estat penjada en tots els meus despatxos. Soc fan de la Joves i sempre he cregut que l'Agustí -ara ja es pot dir-, també.

M'agrada pensar que l'Agustí i jo vam posar les bases

El 21 de novembre del 93 -ho he hagut de mirar- havíem quedat a Terrassa. "Chec, avui encara veurem una cosa que no s'ha vist mai". Era un matí de diumenge grisós, una mica de fresca, la plaça de l'ajuntament plena -res exagerat-. L'Agustí dalt d'una tarima amb monitor, cascs i convidat. "Prepara't Gené". Els Minyons, els que no volen anar al concurs de Tarragona, els que anaven al CAR a preparar-se, la colla sense tradició, volia plantar el 2 de 9 amb folre i manilles. D'altres ho havien provat, però mai s'havia pogut fer l'aleta. Em sembla que ni s'havien posat els dosos. Els Minyons van fer de Minyons: seriosos, tranquils, plantats. L'Agustí anava narrant: seriós, tranquil, plantat. Amb aquell accent de Tarragona que contraposava al meu de Lleida. A cada pis, la narració s'anava accelerant fins que es va fer l'aleta. I el castell va caure: qui coi està per aguantar la torre si acabes de fer l'inimaginable. L'Agustí va començar a cridar: "l'han carregat, l'han carregat, l'han carregat, l'han carregat..." Pels altaveus de la unitat mòbil m'arribava la seua veu. Em vaig emocionar tant que era incapaç de donar ordres als càmeres, de demanar la repetició, de dir res. Vaig haver d'obrir la porta per respirar i perquè ningú em veiés els ulls enrogits. L'Agustí acabava de narrar el moment que va canviar la història dels castells i ho va fer d'una manera que, cada cop que hi penso, se'm fa el mateix nus a la gola.

El mateix nus que tinc ara, quan penso que se n'ha anat del tot. P.S. Si voleu seguir la narració d'aquell matí grisós, amb una mica de fresca, "Chec, avui encara veurem una cosa que no s'ha vist mai", podeu fer clic aquí.