Com aquell còdol que cau a l'aigua i genera innumerables cercles concèntrics, així ha estat la vida de Joan Baez. Mentre el seu impacte generava circumferències grans i menudes, intenses i suaus, fins a la riba, ella s'anava afonant, fins al fons. Una navegació amb turbulències. Una pedra, un soroll. I am a noise és lo títol del documental sobre la seua vida, una excel·lent mostra de cinema biogràfic dirigida a sis mans per les talentoses Miri Navasky, Karen O’Connor i Maeve O’Boyle. Un retrat delicat i cru que ens revela les ombres que han acompanyat la mítica cantautora al llarg de la seua vida. Les llums, ja les coneixíem. Perquè com diu la frase de Gabriel García Márquez que apareix a l'inici del film: 'Tothom té tres vides: la pública, la privada i la secreta'.

I és que amb motiu del Dia Mundial dels Drets Humans, Baez va visitar Irlanda en una intensa setmana d'activitats que va començar el dimarts 10 de desembre amb la projecció de l'esmentada pel·lícula al Lighthouse Cinema de Dublín. Quan los crèdits arribaven al final, Joan va entonar la mítica Raglan Road des de sota mateix la pantalla gegant i els qui compartíem escenari amb ella la vam seguir. Damien Rice, Glen Hansard, Mary Black, Hozier, Liam Ó Maonlaí... Difícil poder estar més ben rodejada. En acabar, encara amb les últimes notes ressonant per la sala, los músics van començar a interpretar una d'aquelles tradicionals melodies irlandeses instrumentals —no se'n van poder estar— i mentre el públic els seguia amb lo seu picar de mans, alguns vam sortir a ballar, per parelles, com si la vida fos dansa tota ella. Joan va ser la primera, va obrir foc del braç de Mary Black. Jo, la segona perquè m'hi va estirar Liam (gràcies per l'emboscada, company!) i quan me'n vaig voler adonar ja estàvem tots quatre saltant i fent voltes pel mig la pista. Les nocions bàsiques que tinc de la jota tortosina em van ajudar a salvar la papereta. Això i vore que la Baez, amb quasi 84 anys, aguantava el tipus. No podíem ser menys, clar.

Agafant les estirandes de la iniciativa i de tota l'agenda de Baez durant esta passada setmana hi ha hagut l'amic Bill Shipsey, una mena de pedra filosofal de la cultura i el pacifisme qui, al capdavant de l'organització Art for Human Rights (branca artística de l'associació Amnistia Internacional), aconseguix convertir en or tot allò que abasta. I les jornades van donar molt de si i vam atènyer cançons, literatura i àpats en la germanor d'altres cantants vingudes dels EUA (Rachel Garlin), d'Itàlia (Erica Boschiero i Greta Zuccoli) i el Brasil (Francisca Barreto). Amb elles, dimecres, vam participar en un acte solidari organitzat per Narrative4, organització sense ànim de lucre d'intercanvi global d'històries, fundada pel gran escriptor Colum McCann, autor d'Apeirògon o TransAtlantic. Ell llegia textos dels seus llibres —quanta intel·ligència—, natros cantàvem, Colm Mac Con Iomaire tocava magistralment lo violí i la gent que omplia la Unitarian Church de Dublín guardava un respectuós silenci. Va semblar que el temps, per moments, s'aturava quan cadascuna cantava en la seua llengua materna, quan Colm declamava les seues paraules de concòrdia.

A Irlanda del Nord ens hi desplaçàrem tots dijous (conduint per l'esquerra, mareta meua quin patir) per a assistir a la presentació i col·loqui de When you see my mother, ask her to dance, lo llibre de poesia que Baez ha publicat recentment. La cantautora va conversar amb Paul Muldoon —guanyador del Pulitzer de poesia— a l'emblemàtic Seamus Heaney HomePlace, espai que pren lo nom de l'imprescindible escriptor irlandès desaparegut el 2013 i guanyador del Premi Nobel de Literatura el 1995. Lo teatre està ubicat entre les dues cases d'infantesa de Heaney, convertides ara en museu, i a escassos metres del cementeri on va demanar reposar, a la població de Bellaghy, a uns quaranta quilòmetres a l'oest de Belfast. I el mateix llibre de Baez (When you see my mother...) fou també protagonista en sendemà divendres, en la signatura pública que va tindre lloc a la Gutter Bookshop de Dublín, una acollidora llibreria inspirada en la famosa frase d'Òscar Wilde: "We are all in the gutter, but some of us are looking at the stars", que vindria a dir que tots estem a les clavegueres, només que alguns mirem les estrelles.

Si fem una ullada als fets i als personatges més importants dels darrers sixanta anys, hi ha un nom que els vertebra: Joan Baez. És un mite vivent de la nostra història contemporània

Les nits de cadascun dels dies viscuts van acabar amb música. Totes i cadascuna d'elles. Irlanda és així. Mentre Joan Baez ja reposava al seu hotel, la colla d'amics, los irlandesos i els vinguts d'arreu del món convocats per ella i per Shipsey, improvisàvem i cantàvem cançons i mos sumàvem als artistes que ja eren al bar animant la vetlada. L'històric pub The Wrens Nest va contemplar un dels finals de festa més èpics, amb noves persones que ara ja semblen velles amistats i amb L'Estaca de Lluís Llach cantada en català, mentre desenes de braços aixecaven la pinta plena de Guinness al ritme del "tomba tomba". Un sopar al Kilkea Castle, un dinar al Chapter One Restaurant, una visita a la Hugh Lane Gallery, guiada per l'artista Brian Maguire... Tantes vivències i records, tants altres moments que resten en la intimitat. Tants intangibles.

Si fem una ullada als fets i als personatges més importants dels darrers sixanta anys, hi ha un nom que els vertebra: Joan Baez. És un mite vivent de la nostra història contemporània, història que podria ser explicada a través seu, com a fil conductor: Martin Luther King, Dalai Lama, Nelson Mandela, la Marxa per la llibertat a Washington, Jimmy Hendricks, The Beatles, Woodstock, Bob Dylan, Václav Havel, Pete Seeger, Mercedes Sosa, Live Aid, Vietnam, Cambodja, Iugoslàvia, els Troubles d'Irlanda... Ella és la màxima expressió de la cantautora i l'activista, a pesar que esta associació d'idees li haja portat no pocs maldecaps. Mentre llegiu estes línies, Baez ja és casa seua, Califòrnia, entremig d'arbres i moixons, com li agrada. La seua extraordinària generositat i humilitat mos han permès gaudir-ne de nou, tot i estar ja retirada. Haurà estat una setmana d'emocions compartides que l'han dixat sobrepassada, tot i ser una força de la natura. Com si no s'explica que només arribar a Dublín volgués banyar-se al mar en ple desembre.

Després d'abraçar-la i acompanyar-la per Irlanda i de contemplar-la somrient i tendra, encara resulta més corprenedor vore la pel·lícula, que ens mostra una dona que sovint s'ha sentit a la deriva, que ha hagut de lluitar contra els seus propis fantasmes, en forma de trastorns mentals, angoixa, possibles abusos sexuals i problemes amb els barbitúrics. Ella, que de menuda era víctima d'un incipient racisme per ser filla de pare mexicà, ha lluitat sempre pels drets dels altres, oblidant-se potser d'ella mateixa o qui sap si protegint-se'n. Lo documental, que ja està disponible a Movistar Plus i que també repassa la seua última gira, explora esta soledat i el coratge necessari per a encarar-s'hi, ara que és l'únic membre viu de la seua família (li han faltat pares i germanes). A I am a noise es despulla i reconeix les raons que no li han permès de ser feliç mentre, paradoxalment, feia feliç a molta gent amb la seua veu i el seu compromís. Diu Joan que els humans recordem exactament allò que ens evita dolor. Tant de bo la memòria d'estos dies per l'illa li retorne una petita i merescuda serenor perquè, a més de merèixer-se-la i com afirmava Bertolt Brecht i la mateixa Baez ha posat en pràctica: "En els temps foscos també es cantarà".