“Encara som aquí”

Ho analitzaré des del punt de vista personal, jurídic i polític. Si és que aquestes fronteres són possibles, o rígides, que no ho són. Des del punt de vista més humà, diguem-ho així, l’entrada del president Puigdemont sota l’Arc de Triomf de Barcelona, envoltat de gent afí i càrrecs electes posant-hi el seu cos, era una escena que qualsevol demòcrata hauria de veure com una anomalia, primer, i un acte d’afirmació col·lectiva, després. La primera impressió que vaig tenir va ser que, malgrat tants errors i tantes dificultats, malgrat tantes coses que són opinables sobre aquesta figura i aquesta opció electoral (i totes les altres opcions independentistes), aquí hi ha sens dubte alguna cosa bona. Si cal fer tot això, i sobretot si es fa tot això, aquí hi ha alguna cosa extraordinàriament bona i que diu, també, quelcom de molt bo sobre aquest país. Votis el que votis, que a Catalunya encara succeeixi que els presidents de la Generalitat acaben perseguits, exiliats o empresonats quan gosen posar una poteta fora del règim del 1714, diu molt dels qui persegueixen i sobretot dels perseguits. Especialment aquells que, a banda i banda, no defalleixen. Era millor guanyar del tot el 2017? Segur. Però la decisió d’ara (potser fins i tot la del 2017) ha estat existir, resistir, ser-hi. Tornar amb la dignitat intacta. I el president Carles Puigdemont no va ser empresonat, ni afusellat, ni dimitit o rendit, sinó que set anys després va aparèixer sota l’Arc de Triomf de Barcelona. Normal que l’Estat (l’Estat en el sentit ampli) s’hagi posat nerviós.

Políticament, la frase és aquesta: “encara som aquí”. Salvador Illa prefereix emmirallar-se en Josep Tarradellas, un retorn que ja compta amb quaranta-sis anys d’antiguitat i un nom d’aeroport creat en un despatx monocolor. Però els aeroports poden servir per aterrar o per enlairar-se, i alguns preferim (sobretot passat tot el que ha passat) la segona opció. “Encara som aquí”, a diferència del “ja soc aquí”, no indica un final d’una etapa o l’arribada a un destí, o l’existència d’una nova normalitat: Puigdemont no culmina res, com feia Tarradellas, ni el país encara menys, ni es pot donar res com a normalitzat. I, tot i així, estic segur que si hagués estat investit Puigdemont com a president, la frase hauria estat la mateixa. Qui ho ha volgut entendre ja ho ha entès, perquè és sabut que el guió preparat era tot un altre. El guió de la investidura de Salvador Illa era el de la “fi del procés” o la de la “normalització”, i sobretot la de la fi de la figura de Carles Puigdemont tant si era detingut (que era una opció) com si romania a l’exili (i es difuminava com a personatge). Aquesta era la prevista i única “jugada mestra”. Fracassada, palpablement, fins i tot si els nous consellers intenten fer veure que no ho veuen. És que ho va veure tot el món.

Que a Catalunya encara succeeixi que els presidents de la Generalitat acaben perseguits, exiliats o empresonats quan gosen posar una poteta fora del règim del 1714, diu molt dels qui persegueixen

Puigdemont, a veure si s’entén, ha vingut per dir que no hi pot haver concòrdia real mentre no es normalitzi la situació judicial/legal de l’independentisme a Espanya, fins que els jutges acatin les lleis i fins que s’emprengui una veritable etapa de canvis on l’opció (real i efectiva) de la independència no sigui prohibida i perseguida. Només cal recordar la resposta que feia el PSOE quan fa poques setmanes li preguntaven sobre l’evolució de la taula de Ginebra: “Cal veure quins seran els propers interlocutors”. Puigdemont ha vingut a dir que encara és interlocutor, que encara és capaç de girar cap per avall el país quan s’ho proposa (“poca gent a Arc de Triomf”, diuen alguns miops, però són incapaços de negar l’atenció de totes les pantalles del país i de fora del país), i que ni de lluny el conflicte es resol per un fràgil pacte sobre un nou finançament. Bé, i que Junts encara pot abandonar Sánchez amb els seus pactes impossibles, o bé trobar-hi encara una via de col·laboració. Es dubta molt del sentit institucional de Puigdemont, però la sessió d’investidura es va desenvolupar amb tota normalitat i aquesta també va ser una decisió. Van quedar desmentits aquells que creien que la intenció era la de boicotejar la investidura. Res més lluny: quan hi ha majoria, cal provar de governar. I ERC ha escollit sobiranament. Només faltaria, i només faltaria no poder criticar-ho.

Jurídicament, és que no hi ha tema. És que no hi ha delicte, és que no hi ha possible cooperació amb cap delicte ficcionat, és que res del que va passar dijous és perseguible de cap manera i ni tan sols mereix sancions administratives en el cos dels Mossos. Es podria haver actuat millor per detenir Puigdemont? Si aquest era l’objectiu, és bastant visible que sí. Aquesta frustració, deguda a una alteració de les previsions en el dia de la investidura, no s’hauria hagut de traduir en una pluja de detencions arbitràries. L’altíssim prestigi dels Mossos hauria de situar-se molt per damunt d’una evitable mania persecutòria contra el que pugui fer un ciutadà lliure, expresident i diputat electe en territori català que evita, com és el seu dret també, que el detinguin. Cap dels dos no hauria de caure en la temptació de rebaixar el seu prestigi, i honestament penso que no ha estat el cas de Puigdemont. El martirologi era una opció, sí, però ell l’ha descartada. I el cos dels Mossos de vegades s’equivoca i de vegades encerta, com ho va fer l’1-O complint una ordre judicial de manera impecable. Si hi ha algun assumpte jurídic a resoldre, no hauria de ser el de cap delicte inexistent la setmana passada sinó el de com funciona l’aplicació de les lleis a Espanya i com les tesis de Llarena queden, més aviat que tard, desmuntades per algú que en sàpiga més. No hauria de costar gaire.

Més que el que va succeir dijous, que és el simple exercici d’uns drets polítics (individuals i col·lectius), costa d’entendre per què ERC està tan enfadada. És perquè el president no es va lliurar? No era Marta Rovira qui li pregava que no es lliurés? O bé és perquè els Mossos no van aconseguir detenir-lo? No ho sé, cadascú fa la seva feina tan bé com pot, però i aquesta ira? Aquest dir “s’han acabat els ponts”? Honestament em costa d’entendre, com no sigui aquell guió que dèiem abans: el de la desaparició inofensiva, plàcida i impotent d’un Puigdemont que ja no pintaria res en un escenari de “normalització” i de “girar full”. Tampoc conec ningú a Junts (i bastant fora de l’àmbit de Junts) que consideri que es pot girar full de res sense resoldre aquesta greu anomalia. Políticament, crec que és evident que som en una altra fase: això és notori i admès per tothom. Una altra cosa és que, a la pàgina següent, Puigdemont i la causa de l’autodeterminació encara hi siguin, amb totes les seves seqüeles polítiques i judicials.

Una altra cosa, deixant les polèmiques jurídiques i polítiques a banda, és que un sol home “derrotat” aconseguís eclipsar la investidura de Salvador Illa. Però és que tampoc cal esquinçar-se les vestidures per això: els eclipsis, com tothom sap, són fenòmens naturals.