Avui m’estreno escrivint articles d’opinió a ElNacional.cat. Moltes gràcies a José Antich i David González per la confiança. I als lectors, us espero cada diumenge. Comencem.

En un moment en què l’independentisme passa per la seva crisi, desencís i apatia més profunda convé recordar més sovint que tot plegat és de mètode, no de motius. No hi ha acord en el com, però sí en el què. És a dir, la desunió ve motivada principalment per si la independència arribarà pactant amb Espanya, confrontant-se a ella o bé trencant de manera unilateral i esperar que la comunitat internacional et reconegui. Però si enmig de tanta desunió hi ha un element comú i que cohesiona és que segueixen intactes les raons per considerar que a Catalunya li anirien millor les coses com a estat independent. És més, la majoria de raons també les poden compartir catalans no independentistes que, quan es doni un nou momentum, poden arribar a pensar que, efectivament, l'única sortida és la independència. Això sí que amplia la base.

Madrid sempre té l'última paraula en tot. Pots tenir competències en sanitat però no pots decidir si prohibeixes fumar o no a les terrasses"

El principal argument que, per si sol, justifica la independència és la manca de poder polític de Catalunya, és a dir, la capacitat real que els catalans tenen perquè -a través de la Generalitat- es puguin prendre decisions. Dit d’una altra manera: l'última paraula en pràcticament tot la segueix tenint sempre Madrid. Es pot disfressar millor o pitjor i es poden allargar els tràmits més o menys, però al final del dia el resultat és el mateix. M’explico: encara que tingui competències en sanitat, la Generalitat no pot decidir si prohibeix fumar a les terrasses. Malgrat que tingui traspassada gran part de la gestió del trànsit no pot decidir la velocitat màxima a la B30. I, anant a l’extrem, el poder judicial català és nul de manera que, sempre, l'última instància -el Tribunal Suprem o el Tribunal Constitucional- poden tombar el què els plagui: des de la llei que fixa un topall pel lloguer a tot un Estatut sencer.

El 2021 els catalans van pagar 75.000 milions d'euros en impostos; Espanya va destinar-ne a Catalunya 54.000"

En segon lloc hi ha els motius econòmics. Aquest és tan senzill com cruel d’explicar. L’esforç econòmic que fan els catalans pagant impostos no es veu recompensat de manera equitativa, ni tan sols proporcional, en serveis públics o inversions. I això afecta els vuit milions de catalans, siguin independentistes o no. No hi ha una línia de Renfe per a indepes i una altra per autonomistes. Aquest greuge econòmic de Catalunya respecte a la mitjana espanyola es basa en dos factors: el primer, l’anomenat dèficit fiscal: l’any 2021 l’estat va recaptar 75.000 milions d’euros d’impostos pagats per catalans (indepes o no). Aquell any 2021, l’estat va destinar a Catalunya 54.000 milions d’euros. 21.000 milions de diferència: cada dia de pertànyer a Espanya suposa que Catalunya deixa de disposar de 57 milions d’euros. Cada dia. L’altra via de mal finançament és que l’Estat pressuposta uns diners i després no els inverteix. L’any 2023, de cada 100 euros que va comprometre a invertir a Catalunya només en van arribar 45. A Madrid, van ser 212, és a dir més del doble del pressupostat. Aquesta doble asfíxia és una castració en tota regla de qualsevol possibilitat d’emancipació econòmica. I a més, això lliga amb el primer motiu: el poder polític de decisió, les regles del joc financeres, les posa Madrid. La prova és la resistència del govern espanyol de torn a canviar el sistema, és a dir, que Catalunya disposi d’un règim fiscal propi. Sense anar més lluny, aquest dissabte Pedro Sánchez ha intentat resoldre el sudoku amb una paradoxa impossible: dient que totes les comunitats autònomes podran tenir un finançament singular. Doncs no serà tan singular, aleshores.

Espanya no s’excita, o no es creu, o no li agrada, o directament combat la idea d’una Catalunya-nació dins d’una Espanya-estat"

I, en tercer lloc, la supervivència de Catalunya com a nació no pot descansar en l’estat espanyol, que al llarg dels anys ha demostrat que el seu interès en aquesta qüestió va de la manca d’entusiasme (en el millor dels casos) a l'hostilitat (en el pitjor). Ja sé que la imatge que evocaré a continuació pot semblar una al·lucinació, però en un estat plurinacional el seu president hauria de tenir com a prioritat la bona salut de totes les llengües que vertebren aquest estat. Concreto encara més la imatge al·lucinògena: el primer preocupat per la situació actual del català hauria de ser Pedro Sánchez, a qui li hauria de fer perdre la son la possibilitat que una de les llengües del seu país plurinacional pot desaparèixer. I, francament, no sembla molt amoïnat. Com a molt, amb el català al Congrés o l’intent de l'oficialitat del català a la UE accedeix a complir allò que li demanen els partits catalanistes per necessitat aritmètica, no pas per creença personal i política. Quan Catalunya fa una llei de l’audiovisual que demana poder negociar amb les plataformes per garantir la presència del català, la reacció de la Moncloa no va ser la de “tranquils, jo aniré a Hollywood a negociar-ho” sinó la de rebaixar les pretensions de la llei catalana. I així amb tot: la graduació depèn del partit polític, però Espanya no s’excita, o no es creu, o no li agrada, o directament combat la idea d’una Catalunya-nació dins d’una Espanya-estat. L’Estatut del 2006 va ser l’últim intent per assajar-ho i el resultat és conegut: Espanya mai posarà les seves eines d’estat per ajudar Catalunya a seguir sent nació i, per tant, sembla lògic arribar a la conclusió que Catalunya vulgui tenir aquestes eines en propietat.

Tot plegat demostra que el conflicte polític entre Catalunya i Espanya existeix, el conflicte encara és aquí. El passat 8 d’agost Carles Puigdemont va dir sota l’Arc de Triomf que havia vingut fugaçment a recordar que “encara som aquí”, en una indissimulada evocació del “ja soc aquí” de Tarradellas. I si el 2024 es pot proclamar que “encara som aquí” és perquè els motius encara són aquí. Un Onze de Setembre més, encara són aquí.