És comú en l'opinió pública madrilenya, omnipresent en els mitjans de dretes i repetida també en els d'esquerres, sobrenomenar el president Puigdemont amb “fugat” o “rebel”. Evidentment, amb la llei a la mà, no existeix aquesta situació. El dilluns 30 d'octubre de 2017, 48 hores després de la seva destitució pel 155 aprovat al Senat pel PP de Rajoy i el PSOE de Pedro Sánchez, Puigdemont mantenia una roda de premsa a Brussel·les amb l'àmplia majoria de consellers i conselleres del seu Govern. En aquest moment no hi havia encara cap acusació en contra seva.

Molt pocs dies després, el diumenge 5 de novembre de 2017, Puigdemont es va enfrontar a una euroordre del Tribunal Suprem pel delicte de rebel·lió que sol·licitava la seva detenció i extradició de la justícia belga. Abans que arribés formalment aquesta euroordre a Brussel·les, Puigdemont es va presentar davant l'òrgan judicial competent. I va ser alliberat, sense cap mena de mesures cautelars, al costat dels altres consellers i conselleres reclamats.

Es començava llavors a definir el primer dels grans encerts estratègics de Puigdemont: l'aposta pel manteniment de la legitimitat de la seva presència a l'exili. Perquè se m'entengui, aquelles persones que van decidir quedar-se al seu país —o tornar a Catalunya— tenien motius personals i fins i tot polítics molt potents. Però ningú pot negar ara, gairebé sis anys i mig després, que mantenir a Waterloo aquesta presidència de Catalunya il·legítimament revocada i remoguda per Rajoy va ser un encert de primer ordre, pels següents motius: i) arrestat pels jutges alemanys, Puigdemont va aconseguir la seva llibertat per sentència del Tribunal Superior de Schleswig-Holstein en considerar que el delicte pel qual era perseguit a l'estat espanyol no tenia correspondència a la República Federal Alemanya, ii) el president i els seus consellers i consellera, Clara Ponsatí, van obtenir pronunciaments anàlegs de la justícia belga i escocesa, iii) Puigdemont va obtenir del Tribunal de Justícia de la Unió Europea una sentència, el 31/01/2023, que a la pràctica va fer inviable qualsevol nova euroordre contra ell i contra qualsevol persona exiliada del seu Govern, perquè reconeixia que qualsevol jutge europeu podia rebutjar una euroordre si existien dubtes racionals de l'existència de deficiències en l'administració de justícia de l'estat requeridor respecte de persones afectades per la seva pertinença a un grup objectivament identificable. Ves quina casualitat que aquesta mateixa doctrina sigui la que fonamenta la proposició de llei d'amnistia aprovada fa algunes setmanes al Congrés, i iv) l'advocat general de la UE acaba de referir que tenia raó Puigdemont: no calia que anés a Madrid a prometre la Constitució per ser legalment eurodiputat. Aquesta batalla des de l'exili va mantenir viva la lluita per la restitució d'aquell Parlament i Govern del 2017, cessats per una autoritària i centralista interpretació del 155.

La ciutadania catalana, després de gairebé set anys d'exili, té tot el dret de pensar que la seva molt potent proposta de restitució i negociació de nació a nació amb l'estat espanyol arriba tard o ja no val

Els altres dos encerts estratègics són molt recents. El primer és rebutjar qualsevol consideració personal, declinar la molt còmoda garantia d'immunitat com a eurodiputat durant un altre quinquenni (2024-29), descartant presentar-se a les europees del 9 de juny i, en canvi, afrontar la candidatura a la presidència de la Generalitat. El segon va ser mostrar netament el seu joc (molt en línia amb la política europea més avançada) i anunciar que es retirarà de la política si no és president després de les eleccions del 12 de maig.

Puigdemont té el dret i l'obligació de comunicar quin ús farà dels vots que rebi. Però la ciutadania catalana, després de gairebé set anys d'exili, té tot el dret de pensar que la seva molt potent proposta de restitució i negociació de nació a nació amb l'estat espanyol arriba tard o ja no val. Així, serà només la ciutadania catalana qui defineixi el futur polític de Puigdemont. Mentrestant, ell afrontarà els perills del lawfare (possibles, però no probables, interlocutòries d'empresonament preventiu, fins i tot després de la vigència de la llei d'amnistia). I fins i tot altres riscos personals indirectes que sorgeixin de la seva simple estada al territori de l'Estat i que crec que no soc l'única persona que els té al cap.

Des de fora de Catalunya, i per això les meves limitacions d'anàlisi, no puc dir que Puigdemont triï l'opció còmoda, la fàcil, ni la seva conveniència personal i familiar. El seu relat en aquests més de sis anys és clar. Serà, per tant, la decisió sobirana del poble català el 12-M assumir-ho o rebutjar-ho.