Surto de la biblioteca de l’Ateneu i faig plaça de la Vila de Madrid avall. Fa bo. Fa la mena de bo del dia que sembla que les orenetes t’esperaran a la pròxima cantonada. Ahir era Santa Eulàlia i va plorar tota la tarda. El dia demanava refugi: una biblioteca, la sala d’estar de casa els pares, una església. Vaig voler anar a Sant Sever, la joia barroca del Barri Gòtic acabada de restaurar, però m’ho vaig trobar tancat. Avui diu que ha de ser obert, i faig per Portaferrissa fins a arribar a la plaça de la Catedral. L’últim sol de la tarda projecta dauradures sobre la pedra antiga. Duc La roca i l'aire —l’últim assaig d’en Raül Garrigasait amb Fragmenta Editorial— sota el braç. També hi duc la llibreta d’escriure i la capseta dels auriculars, que sempre em deixo pels llocs. Vaig a buscar el carrer del Bisbe fins al carrer de Sant Sever, on té el cul el Palau de la Generalitat. Em miro la façana de l’església en qüestió: el sant presideix la portalada des del darrere d’una reixa perquè no s’hi caguin els coloms. A la Garriga, és sant Esteve qui presideix la portalada de l’església, però resulta que l’encarregat de fer lluir el sant no va prendre bé les mesures i, quan va tocar ficar-lo a la fornícula, no hi cabia. Li van haver de tallar les cames a l’altura dels genolls i no li van posar reixa per protegir-lo dels ocells. Ara sant Esteve està desproporcionat, sembla un capgròs i regalima excrements de colom. Contemplo aquell sant Sever allà dalt, que ha tingut més sort que el patró de la Garriga, i entro cap dins.
Em sorprèn trobar-me l’església plena de gent engrescada fent retrats i explicant-se coses. Hi ha força xivarri i em molesta una mica, perquè jo hi havia anat amb la intenció de pregar en silenci. Entenc l’agitació, però. L’església de Sant Sever va ser edificada entre el 1699 i el 1704, però havia estat tancada des del 2018. Després d’una restauració escrupolosa per foragitar la plaga de tèrmits que rosegava la fusta del retaule, aquesta setmana ha tornat a obrir. L’església de Sant Sever és una història de supervivència més enllà dels tèrmits, però. La seva fusta ha salvat la pell entre guerres i revoltes. Sense anar gaire lluny, va veure cremar de dalt a baix l’església de Betlem, a la Rambla, durant la Guerra Civil, i va veure saquejada Santa Maria del Pi. Una unitat dels Mossos amb continent a la Generalitat, en aquell moment, la va salvar de la destrucció. Al bell mig del rebombori dels últims tres-cents anys d’història del país, l’església de Sant Sever, obra de Jaume Arnaudies, és una exhibició desafiant de permanència. Amb aquest mateix nervi s’alça el retaule major —obra de Pere Costa, restaurada per Ana Ordoñez—, rere l’altar. Irònicament, tota aquesta fusta recoberta de daurats i ornaments sembla una foguerada.
Malgrat els ressentiments, els dies descreguts i els esguerros, tots estem cridats a una fe que roman
La nau és una capsa de llum. Em sembla que, per com duem encaixat el Barroc dins l’imaginari, m’esperava la foscor d’una cova. A País Barroc (L’Avenç), Garrigasait explica que “la visió que fa un segle i mig es va fixar de la història de Catalunya i que ha dominat la nostra imaginació fins fa quatre dies, o potser encara la domina, parla d’una edat mitjana pletòrica i fundacional i una vida moderna que reneix sobre el record d’aquell passat. Entremig, el no-res: ni Renaixement, ni Barroc.” Esperava negror i silenci i m’hi he trobat bullici i un esclat de claror. Per validar les tesis de Garrigasait i per corroborar que sobre el Barroc es va estendre un tel de silenci injust, amb aquesta topada sensorial n’he tingut prou. M’ha fet pensar en l'alleujament de sentir-li una riallada a l’amic que fa massa temps que arrossega els peus. Les formes del retaule són l’al·legoria d’un embogiment místic. Opulent i carregat, sembla mentida que rere tant d’or pugui haver-hi tanta fusta. “Perejaume ha dit que es poden fer dues coses: radiar i radicar. Les cultures cortesanes de l’època barroca, dels Borbons i dels Àustries, volien ser radiants com el sol. El Barroc català sol radicar: s’amaga, es fa tubercle, es nodreix del que troba arran de terra”, segueix Garrigasait. Rere la seva exuberància, el Barroc català està subjecte a la matèria orgànica. De fet, m’assec a prendre notes en un dels bancs, a la vora d’una capella lateral, i m’adono que el retaule que tinc al costat està trencat, estellat i corcat. La naturalesa del Barroc català el fa fàcil de liquidar. A hores d'ara, l’església de Sant Sever, plantada al mig del Gòtic, em comença a semblar un miracle.
El sant ocupa l’espai central de l’or. De dalt a baix, el retaule el presideix el colom de l’Esperit Sant, que és sobre una marededeu que s’abraça en una expressió mig de dolor, mig de joia. Sota la marededeu, sant Sever en èxtasi místic, obert de braços i mirant el cel. Tot és atapeït de sentits. S’explica que sant Sever va ser un màrtir del segle IV, bisbe barceloní mort durant la persecució de Dioclecià a causa de la seva fe. Va fugir a Castrum Octavianum, que ara és Sant Cugat, on el van capturar i matar clavant-li un cop de clau al cap. Es diu que el clau, “abundosament, feu caure damunt ses espatlles una clàmide purpúria”. Una abundància que va en consonància amb el caràcter del lloc on es conserven les seves relíquies. Em ve al cap «La vella ferida», de Mishima: “I quan he vist, la cicatriu, que de tan oberta tot l'univers s'hi abocava, he entès que, aquesta vegada, no podria escapar-me. La vella ferida, ha tornat a sagnar-me”. També s’explica que Martí l’Humà va atribuir a sant Sever el guariment d’una nafra a la cama, i arran d’això part de les relíquies de Sant Cugat es van traslladar a Barcelona. Les relíquies que quedaven a Sant Cugat van ser profanades a la crema del 1835 i es van perdre. Ara, a Sant Cugat només hi queda una petita relíquia i a l’església de Sant Sever una part d’os. Tant se val quines siguin les contingències històriques, que el nostre sant, assenyalant el cel, sempre apunta cap a la permanència. Baldament, el sant resisteix.
No va haver-hi actes del martiri del sant fins al segle XIII i no es consideren fonts fiables. De fet, els historiadors Gregori Maians i Jaume Caresmar van enfilar la teoria que el sant que es venera a l’església de Sant Sever no va existir mai, que es va barrejar la figura d’un bisbe barceloní del segle VII amb la història de sant Sever de Ravenna, un altre bisbe del segle IV. És força possible, doncs, que el sant Sever que venerem a l’església renovada no sigui més que una llegenda com ho és la de Sant Jordi, que no té gaire cosa a veure amb la història del sant Jordi de Capadòcia. Potser posa en escac el dogma, però aquesta barreja de llegenda i santedat, d’invenció col·lectiva i història contrastable de l’Església, em sembla una fórmula meravellosament orgànica de falcar puntals espirituals. Asseguda al banc, recordo un fragment de La roca i l'aire de Garrigasait que he llegit fa poca estona a la biblioteca: “el catolicisme gairebé sempre ha aconseguit foragitar Déu a còpia de conceptualitzacions dogmàtiques i petites idolatries. Hi ha alguna mena de victòria molt humana en els sants deformes de fusta, en les marededeus que aixafen serps, en la celebració de les imatges imperfectes que som i que necessitem. Al capdavall, no hi ha vida ni institució sense gestos que profanin el misteri. El catolicisme ha sistematitzat aquesta intuïció”. El Barroc potser és el moviment cultural que a Catalunya explica millor la sistematització.
Al banc del darrere, unes senyores s’expliquen coses i juguen a endevinar quins són els sants que hi ha representats a les capelles a través de la iconografia. Tot aquest exhibicionisme místic de plantar sants arreu sempre m’ha fet molta patxoca. Potser perquè és allò que ens diferencia, potser perquè trobar amb qui identificar-se sempre fa d’empenteta motivacional. Potser per això Déu es va fer home. Potser per això, també, és tan gustós explicar-li a algú que fon la veneració i l’adoració en un sol concepte que no són el mateix. Les senyores del darrere xerren i jo penso que en el catolicisme cultural que m’ha bressolat i en la fe que he sortit a buscar hi tinc la sort d’una riquesa: la dels referents. Puc arribar a Déu des de les vides de tots aquells que han fet esforços per arribar-hi abans i potser aquesta també és una de les claus que expliquen que la torxa de la fe m’hagi pogut aterrar a les mans. El tros d’os de sant Sever i la seva església narren aquesta història. De fet, narren la història d’una certa xamba, però també d’una resistència. Malgrat les contingències històriques, Sant Sever encara és plantat al mig del Barri Gòtic, aguantant i capgirant l’imaginari del país amb la seva fusta daurada que no ha cremat mai. Malgrat els ressentiments, els dies descreguts i els esguerros, tots estem cridats a una fe que roman. I malgrat tot, potser encara no hi ha orenetes, però a cada cantonada la història ens troba per dir-nos que la nostra identitat té arrels. Radiar i radicar. Tanco la llibreta, m’aixeco del banc i surto de l’església. S’està fent fosc. Des del carrer de Sant Sever vaig al carrer de Santa Eulàlia. En una cantonada hi ha llantions i una creu en forma d’X feta de flors. Esperança i perseverança, potser això és el que li demanaria al nostre màrtir ferm i desafiant. I que em guareixi l’esquena. O com a mínim que, si mai hi ha gep físic, no se’m faci també gep moral. No sé si és demanar massa. En fi, la plaça del Pi fa olor de xocolata i el mes vinent ja arriba la primavera.