Avui és l’endemà, perquè cada dia és l’endemà. És l’endemà d’un dia assenyalat o d’un dia corrent, però és un altre dia, que permet intuir noves possibilitats, que permet dissenyar nous reptes i que obre portes a noves realitats. Un dia pot ser plaent, dur o molt dur. Probablement l’Onze de setembre de 1714 fou un dia molt dur per als habitants de la Barcelona que lluitaven contra les tropes borbòniques i que defensaven les institucions pròpies.

Però cada ciutat de Catalunya té el seu propi Onze de Setembre. Lleida, de fet, el va tenir molt aviat. El setge de la ciutat es va iniciar el dia 9 de setembre de 1707, amb el posicionament d'un exèrcit borbònic constituït per més de trenta mil homes mentre que la guarnició de Lleida la formaven només dos mil cinc-cents homes entre anglesos i holandesos, comandats per Enric de Hessen-Darmstadt.

El setge, que durà dos mesos, es va intensificar amb l'arribada dels canons del duc de Berwick, que van bombardejar les muralles de la ciutat obrint-hi bretxes que van permetre l'assalt el dia 12 d'octubre. Aquella mateixa nit s'inicià l'atac contra els baluards, i després de quatre hores la guarnició fou derrotada. Mentre el gruix de la població civil i la guarnició es refugiava al Castell del Rei, en edificis religiosos o en temples, com ara la Seu Vella, el matí del dia 13 Lleida fou saquejada, s'hi van cremar cases i s'hi van dur a terme grans crims, com és el cas de la matança esdevinguda al convent del Roser, de l'ordre dels Predicadors, on es van arribar a assassinar unes set-centes persones.

Una vegada sotmesa la ciutat es van iniciar les tasques d'assalt contra el Castell del Rei, que va resistir fins a l'11 de novembre. Finalment els defensors van capitular sobretot a causa de la manca d'aigua i d'una virulenta epidèmia de disenteria que va causar més de 1.200 morts, a més de la negativa dels aliats anglesos a continuar lluitant.

És a dir, l’Onze de Setembre a Lleida fou un Onze de Novembre, de set anys abans. I, per contra, l’Onze de Setembre a Cardona fou el divuit d’aquell mateix mes i any.

La causa de la llibertat nacional no necessita esprintadors sinó corredors de fons, no li calen tàctics sinó estrategs, no és per a hiperactius sinó per a cansats, no és per als qui tenen pressa sinó per als qui en fan la causa de cada endemà

De tota manera, està bé que s’honori la capitalitat de Barcelona, cap i casal, mentre els barcelonins s’ho creguin i l’exerceixin, i per això el Parlament de Catalunya va decidir, mitjançant la Llei 1/1980, de 12 de juny, declarar festa nacional de Catalunya la diada de l’onze de setembre. I ho feu en virtut de “El recobrament nacional dels pobles passa, sens dubte, per la recuperació de les seves institucions d'autogovern. Passa, també, per la valoració i exaltació de tots aquells símbols a través dels quals les comunitats s'identifiquen amb si mateixes, ja que sintetitzen tota la complexitat dels factors històrics, socials i culturals que són les arrels de tota realitat nacional. D'entre aquests símbols, destaca l'existència d'un dia de Festa, en el qual la Nació exalta els seus valors, recorda la seva història i els homes que en foren protagonistes i fa projectes de futur. El poble català en els temps de lluita va anar assenyalant una diada, la de l'onze de setembre, com a Festa de Catalunya. Diada que, si bé significava el dolorós record de la pèrdua de les llibertats, l'onze de setembre de 1714, i una actitud de reivindicació i resistència activa enfront de l'opressió, suposava també l'esperança d'un total recobrament nacional. Ara, en reprendre Catalunya el seu camí de llibertat, els representants del Poble creuen que la Cambra Legislativa ha de sancionar allò que la Nació unànimement ja ha assumit.”

Per cert, una llei aprovada per unanimitat. Com ens convindria avui en determinats temes, trobar la unanimitat o reforçar amplis consensos!

És important, per tant, que un poble, el nostre poble, valori i exalti els símbols que l’identifiquen com a comunitat nacional, perquè certament aquests símbols sintetitzen la complexitat dels diferents factors que ens han bastit tal com som. Per això, considero que qualsevol menysvaloració d’aquests símbols hauria d’estar abocada al fracàs i no deixa de ser un camí eixorc.

Ara bé, al costat dels símbols, cal la feina. La Nació, la construcció permanent de la Nació, requereix aixecar-se l’endemà i anar arreplegant els maons que ens faran pujar la paret dreta. L’endemà del dolorós record de la pèrdua de les llibertats, cal posar-se a la feina, amb l’actitud que descrivia Joan Maragall, amb “la fe dels qui no temen ni defallences ni incomprensions, dels qui, veient l’obra llarga, es disposen a realitzar-la amb una contribució personal i irrecompensable, hora a hora, dia a dia”.

La causa de la llibertat nacional no necessita esprintadors sinó corredors de fons, no li calen tàctics sinó estrategs, no és per a hiperactius sinó per a cansats, no és per als qui tenen pressa sinó per als qui en fan la causa de cada endemà. Per a l’endemà dels dies assenyalats i dels dies corrents, per a cada endemà dels qui han decidit entregar-hi treball, esforç, passió i compromís. En l’esperança mantinguda d’un total recobrament nacional.