Fa molts anys, l’agost del 2013, vaig publicar un article al diari El Punt Avui titulat “Turquia dins la UE?”, on exposava algunes raons per les quals la República de Turquia no pot ser admesa al si de la Unió Europea. No repetiré ara fil per randa aquells arguments, però bàsicament eren la qüestió xipriota i la negació del genocidi armeni, a banda del fet que aquell país està lluny de complir els estàndards europeus en relació amb alguns drets fonamentals, com són el respecte a les minories, els drets de les dones, la llibertat d’expressió, els drets laborals o el dret a l’objecció de consciència. Cal tenir en compte, i no és un tema menor, que la part europea de Turquia representa només un 3% del seu territori (on viu el 15% de la població). Si Turquia fos membre de la UE, les fronteres comunitàries arribarien fins a l’Iran, Síria o l’Iraq, amb tot el que això suposaria en qüestió de seguretat i defensa. Per sort, les negociacions sobre el seu possible accés es van suspendre el 2019 i espero que no es reobrin mai més.

Aquell article va suposar, per a sorpresa meva, que el cònsol turc a Barcelona em convoqués a un dinar. De tot l’article només l’amoïnava un punt: el genocidi armeni. No només va defugir-ne el reconeixement, sinó que va negar que s’hagués produït mai i pretenia convèncer-me a mi d’aquest fet. Em va explicar que els armenis viuen feliços i contents a Turquia, hi són respectats i la seva cultura i la seva llengua hi són protegides. No va ser capaç d’aclarir-me de manera clara i precisa la raó per la qual la població armènia de Turquia havia passat de més dos milions l’any 1914 a unes 50.000 persones el 2013. Quines coses de preguntar, és clar. La raó, naturalment, és el genocidi armeni que Turquia va planificar i executar entre els anys 1915 i 1917 i que va provocar la mort de fins a un milió i mig d’armenis, posant fi a dos mil anys de presència armènia a Anatòlia. Avui, 34 països reconeixen el genocidi armeni, entre els quals la majoria de països europeus, inclosos França, Itàlia o Alemanya. Hi ha una sorollosa excepció. Sabeu quina? Bingo! Espanya. Afortunadament, el Parlament de Catalunya sí que l’ha reconegut oficialment. Per cert, per aquells anys els turcs van cometre dos genocidis més, molt menys coneguts, contra la població grega i la població assíria: van matar entre 300.000 i 900.000 grecs i uns 275.000 assiris. Tres genocidis simultanis és una proesa que pocs països poden exhibir.

Els kurds representen tot el que no representen els turcs: són una societat més oberta, més respectuosa i més democràtica

Explico tot això perquè el paper de Turquia en la caiguda de la dinastia Assad a Síria ha estat determinant i és una nova mostra dels anhels expansionistes del sàtrapa Recep Tayyip Erdogan, que pretén recuperar el paper preponderant que els otomans van tenir durant segles a la regió. Algú pot pensar, ingènuament, que la seva animadversió envers Assad i els russos el converteix en un amic d’Europa, però no és el cas. Mentre a l’oest ha fet xantatge a la UE i a Grècia amb els refugiats, a l’est ha participat activament en un nou genocidi armeni a l’Alt Karabakh, juntament amb un altre sàtrapa, el president àzeri, Ilham Aliyev. Turquia representa, juntament amb Rússia, l’amenaça més important que té Europa ara mateix. I no és un perill hipotètic o potencial: Turquia ocupa des del 1974 la meitat nord de l’illa de Xipre i no reconeix oficialment la República de Xipre, un país membre de la UE. Com hauria de ser possible que un país membre de la UE n’ocupés militarment una part d’un altre? Absurd.

L’actual política siriana de Turquia és una nova amenaça directa, també, per als kurds, a qui ja té reprimits i castigats de manera permanent dins de les fronteres turques. Els atacs i les violacions contra els kurds sirians són una prova més que el nacionalisme turc és agressiu per naturalesa i només és capaç d’afirmar-se sobre la destrucció dels altres. No s’ha produït mai un genocidi kurd, però no haurà estat per falta de ganes de Turquia, sinó per manca de recursos i perquè la minoria kurda turca és massa gran. Els kurds representen tot el que no representen els turcs. Són una societat més oberta, més respectuosa i més democràtica, on els drets de les dones i les minories estan més garantits. No són expansionistes; només volen viure en pau. De fet, cal enfortir el poble kurd per tots els mitjans possibles. No hi haurà pau ni estabilitat a la regió sense que es compleixin una sèrie de condicions, una de les quals és el reconeixement de la nació kurda i l’exercici del seu dret d’autodeterminació. A l’Iraq ja han assolit un grau d’autonomia. Al nord de Síria és desitjable que assoleixin un estatut semblant, i en aquest cas compten amb el suport i la presència militar dels Estats Units. A favor seu també hi ha la diversitat de la població siriana, amb un 10% de cristians, un 10% d’alauites, un 3% de drusos i alguns grups menors més, entre els quals els assiris. L’aliança dels petits pot fer front eficaçment al més gros, que són els àrabs sunnites. Aquesta aliança també hauria de servir per parar els peus a Síria al nou califa Erdogan. I un dia, esperem que més aviat que tard, també haurà d’arribar la primavera a Turquia i, ara sí, el país es convertirà en un país modern, democràtic, descentralitzat i plural, que reconeixerà els seus múltiples genocidis i que podrà aspirar a ser un soci preferent i fiable de la UE.