El Gran Tauró blanc (Carcharodon carcharias) és un dels grans depredadors oceànics, i tot i que no succeeix sovint, també és el màxim responsable de les morts d’humans a causa de les mossegades de taurons arreu del món. Es creu que els taurons identifiquen i cacen les seves preses potencials guiant-se per la seva vista. Els agrada caçar, particularment, foques, lleons marins i altres mamífers pinnípedes que es troben a la superfície. Per als animals que neden a la superfície és difícil camuflar-se, i els taurons els veuen des d’aigües més profundes, amb la figura retallada contra la llum de l’exterior, mentre que, pel contrari, a les inadvertides preses els costa distingir els taurons que estan nedant a sota, ja que el seu llom grisós no destaca contra el fons marí. Els humans que neden o fan altres activitats sobre un tauló de surf, presenten una forma molt similar a la d’una foca nedant, per això es creu que els taurons es confonen i els ataquen.
Un grup d’investigadors de la Universitat d’Austràlia va decidir estudiar més de prop com els taurons distingien les seves potencials preses i si es podia trobar alguna manera de despistar-los i confondre’ls per tal d’evitar-ne l’atac. Per realitzar aquests estudis, han anat a una zona de la Terra on abunda el Gran Tauró blanc, a Mossel Bay (Sud-àfrica). Van lligar un tauló amb forma de foca nedant amb una corda llarga a una barca, i mentre aquesta anava navegant, van enregistrar (hores i hores d’enregistrament) quantes vegades i de quina manera el tauló va ser atacat per taurons. Els investigadors parteixen de la hipòtesi que la contrail·luminació, és a dir, la il·luminació de l’objecte a la zona inferior, pot ser una bona estratègia de camuflatge. La contrail·luminació fa que la forma de l’objecte no es pugui distingir clarament contra la llum exterior, si el veiem des de baix, particularment si intentem passar desapercebuts per als animals marins que no tenen molta agudesa visual i són cecs als colors (les retines dels taurons només tenen un únic tipus de con, les cèl·lules fotoreceptores responsables de la visió en colors, per la qual cosa tenen visió monocromàtica). Els resultats que han obtingut són fora interessants.
Els científics dedueixen que els taurons es guien per la figura i forma de la zona fosca per identificar la seva presa, però si veuen diferents zones fosques més petites, no interpreten que formen part d’un tot, sinó que assumeixen que es tracta de preses petites
En primer lloc, compararen els atacs a un tauló sense cap mena d’il·luminació respecte a taulons de la mateixa forma als que enganxaven llums tipus LED de diferents tipus d’intensitat (baixa, moderada o forta). Pel sol fet d’il·luminar el tauló, els atacs dels taurons disminuïen, però amb les intensitats de llum més forta, no hi havia atacs. D’aquests resultats, els investigadors dedueixen que no es tracta només què la forma es confongui amb la brillantor exterior, sinó que el fet que sigui encara més lluminós és el que confon a l’animal. A continuació, van estudiar si calia il·luminar tota la superfície, o només calien algunes zones il·luminades. Curiosament, van determinar que no calia que tota la superfície fos il·luminada, però sí que era molt rellevant la disposició de les llums. Si el reguitzell de LED dibuixava una única línia longitudinal de dalt a baix, s’observava un decrement, però encara hi havia un cert nombre de taurons que atacaven. En canvi, si les llums estaven distribuïdes en diverses bandes horitzontals, dividint la forma en sectors il·luminats i no il·luminats, els taurons perdien interès i no atacaven. D’aquests resultats van inferir que el que realment els confon no és la llum, sinó el contrast entre les regions il·luminades i fosques. Els científics dedueixen que els taurons es guien per la figura i forma de la zona fosca per identificar la seva presa, però si veuen diferents zones fosques més petites, no interpreten que formen part d’un tot, sinó que assumeixen que es tracta de preses petites, i no els interessa caçar-les. És probable que el joc de llums i foscor pugui crear efectes de confusió en el moviment que no permeti a aquests grans depredadors guiar-se en el seu moviment d’atac. Els autors també emfatitzen que hi ha diversos tipus de taurons, els quals poden tenir diferents estratègies d’identificació i cacera de preses i, per tant, caldria estudiar fins a quin punt tots els taurons fan servir la mateixa estratègia.
Us podeu preguntar quin és l’objectiu dels investigadors. Us recomano molt que mireu aquest videoresum on trobareu els investigadors explicant per què han fet aquest estudi i on veureu de primera mà com de fascinant (i esglaiador) és observar aquests grans depredadors en acció. L’objectiu d’aquesta recerca és comprendre com identifiquen i ataquen les preses els taurons, amb el fi de cercar estratègies efectives i fàcils de camuflatge per als humans que practiquen esports marins, tot enganyant i confonent els sentits dels taurons, però alhora, intentant disminuir les matances d’aquests condroïctis i limitant l’impacte negatiu sobre les seves poblacions naturals. Cal veure si es posa en pràctica.
En tot cas, els taurons i altres depredadors exerceixen una tasca rellevant i indispensable en les xarxes tròfiques marines (com us vaig ja explicar en un article fa poc), però la seva població ha disminuït dràsticament des de 1970. La pesca excessiva de taurons i raïes els està portant a l’extinció, causant vertaders desastres ecològics marins. Potser algun dia no quedaran taurons als nostres mars i oceans, i això sí que seria una pèssima notícia.