Esquerra Republicana de Catalunya és un partit de tradició assembleària, amb bases militants tan exigents que solen descavalcar el seu líder cada cert temps. És el que ha passat amb tots els seus presidents o secretaris generals des de la Transició. Ara es repeteix la història del que va passar amb Joan Hortalà, Àngel Colom, Josep Lluís Carod-Rovira, Joan Puigcercós i ara passarà amb Oriol Junqueras. A tots els partits hi ha canvi de lideratge de tant en tant, però a Esquerra Republicana sempre ve precedit d’una rebel·lió dels militants capitalitzada o instigada pels nous aspirants.

El manifest titulat "Reactivem l’Esquerra Nacional" reclamant tàcitament que Oriol Junqueras baixi de l’escenari, inspirat per la secretària general, Marta Rovira, el signen alts càrrecs del partit i del Govern. Són persones que han fet carrera sota el lideratge d’Oriol Junqueras els anys en què ERC ha gaudit de més poder i millors resultats electorals. És, per tant, el que es coneix com una revolució de palau, protagonitzada pels que han executat les directrius polítiques del president del partit. Certament, l’evolució d’ERC en el darrer cicle electoral ha estat tan negativa que requeria un cop de timó, i els que remaven han decidit que, per salvar-se ells, han de carregar-se el timoner, com a El motí del Bounty.

Sovint el moviment de les bases republicanes esdevé incontrolable fins i tot pels que les han instigat, i aquest és el gran enigma del que pot passar a Esquerra Republicana i, de retruc, a Catalunya i a Espanya els propers anys

Carregar totes les culpes al president del partit i rellevar-lo té l’avantatge d’escenificar un canvi molt visible. Fa la impressió de foc nou i pot contribuir a recuperar els partidaris decebuts que s’havien perdut pel camí. És possible que a Oriol Junqueras li atribueixin la responsabilitat d’haver propiciat la imatge de submissió d’ERC al PSOE a canvi dels indults, però amb el pas del temps i amb les informacions conegudes, Junqueras arrossegava el record de les 155 monedes de plata, allò que va impedir convocar eleccions, va portar el país al desastre i va obrir una ferida en el moviment independentista —personalitzada per Puigdemont i Junqueras—, que ha estat la principal causa del bloqueig polític i institucional dels darrers anys, i, sobretot, de desgovern i descrèdit de la causa sobiranista.

Que res podia continuar igual s’ha posat de manifest després d’anunciar-se que ERC s’incorporaria al govern de la ciutat de Barcelona en suport de l’alcalde socialista Jaume Collboni. El pacte amb els socialistes estava pràcticament tancat, però això Ernest Maragall, que n’era contrari, va plegar. S’anuncia l’acord immediatament després de les eleccions europees i les bases es mobilitzen tant que la direcció s’espanta i cancel·la un congrés no pas per manca d’aforament, sinó per evitar la derrota. Sovint el moviment de les bases esdevé incontrolable fins i tot pels que les han instigat, i aquest és el gran enigma del que pot passar a Esquerra Republicana i, de retruc, a Catalunya i a Espanya els pròxims anys.

Potser els canvis de lideratges contribueixin a obrir una etapa de complicitat i col·laboració de les forces sobiranistes, i això, evidentment, també interpel·la Junts per Catalunya, que inevitablement està obligat a moure fitxa

Si Esquerra Republicana fos un partit convencional amb estricta vocació de poder, tal com el volia convertir Junqueras, l’opció d’ERC seria claríssima. Tenint la clau dels governs d’Espanya, de Catalunya i de Barcelona, trauria tot el suc possible d’aquesta posició de domini. Podria controlar mig govern català, mig Ajuntament de Barcelona i aconseguir contrapartides significatives (encara que no estructurals) del govern espanyol. Això és el que volia Junqueras i ha escrit amb claredat diàfana el seu lloctinent Carles Mundó. Aplicant la teoria Andreotti —el poder desgasta qui no el té— ERC aguantaria quatre anys les crítiques, però ben situada, amb molta gent col·locada. 'Afarta’m i digue'm moro' o 'panxa plena no té pena', recorda el refranyer. Mentrestant, Junts per Catalunya romandria a l’oposició, vivint d’un lament constant, silenciat sistemàticament pels mitjans, i la conclusió del procés seria Salvador Illa com a president. Això és el que faria, per exemple, un partit que prioritzi el poder, com l’antiga Convergència, sempre obedient al líder, però Esquerra Republicana no és com Convergència, malgrat els repetits intents per reconvertir-la d’alguns dels seus dirigents, perquè les bases militants no han volgut i de tant en tant diuen prou. Forma part de l’ADN ideològic i la component sociològica del partit, també molt diferent del que era CiU.

Observi’s que els primers que s’han pronunciat contra el pacte amb el PSC per fer president Salvador Illa han estat la secció local de Lleida i les joventuts. És molt compartida la convicció que ERC ha sortit perjudicada dels seus pactes amb els socialistes i que reincidir per cedir-los la presidència tindria efectes letals per al partit. Arguments estadístics no n’hi falten. Després del tripartit, amb Montilla de president, ERC va passar a ser la cinquena força al Parlament, darrere d’Iniciativa per Catalunya, amb només 10 diputats, el resultat que va propiciar el relleu de Puigcercós per Junqueras. A més, si, com està previst, l’amnistia s’encalla i la repressió es manté, seria més difícil argumentar a les bases la conveniència del suport als socialistes.

El pla de Puigdemont és prou conegut: forçar noves eleccions i assegurar una majoria independentista amb la reedició de Junts pel Sí. Hi ha qui assegura que el 130è president està disposat a cedir a ERC tot el que li demani. Si escau, fins i tot la presidència, una vegada culminada la restitució.

I arribem a la gran qüestió. Si ERC no dona suport a Salvador Illa, l’alternativa són noves eleccions i ja ha començat el bombardeig polític i mediàtic presentant la repetició electoral com una catàstrofe nacional, de la qual els republicans en serien els principals responsables i els principals perjudicats. Fins i tot ja s’han encarregat enquestes ben pensades per dissuadir ERC de forçar noves eleccions. Així que una interpretació superficial de la situació assenyala, a priori, que ERC sortirà molt perjudicada com a partit faci el que faci, i són afirmacions gens contrastades i interessades tant les unes com les altres. El partit està ben representat al territori, té a favor un desplaçament de la societat catalana, i especialment de l’àmbit sobiranista, cap a l’esquerra. Contràriament al que se sol dir, ERC, amb 20 diputats, ha tocat fons, ja no baixarà més, només pot créixer.

L’assignatura pendent d’ERC i del conjunt del món sobiranista és la definició d’un nou projecte polític que, sense renúncies, però tampoc amb fantasies inversemblants, demostri la seva utilitat també per a la gestió quotidiana, però sobretot per afrontar amb el coratge necessari els grans reptes del país que han quedat tant de temps aturats, les infraestructures, la transició energètica, la gestió de l’aigua, l’accés de les noves generacions a un habitatge assequible i les inversions i les reformes necessàries en àmbits com l’educació i la sanitat per recuperar els nivells de qualitat. Òbviament, això no ho pot fer ERC tota sola i potser els canvis de lideratges contribueixin a obrir una etapa de complicitat i col·laboració de les forces sobiranistes, i això, evidentment, també interpel·la Junts per Catalunya, que inevitablement haurà de moure fitxa. El pla de Puigdemont és de sobres conegut: forçar noves eleccions i assegurar una majoria independentista amb la reedició de Junts pel Sí, és a dir, una candidatura conjunta de JXCat i ERC. Hi ha qui assegura que, sense Junqueras com a interlocutor, el 130è president està disposat a cedir a ERC tot el que li demani. Si escau, fins i tot la presidència, un cop culminada la restitució.