El Libertad Digital, que és un diari pintoresc, de columnistes que escriuen sucant la ploma en el carajillo, ha publicat dos articles aparentment contradictoris però molt útils per comprendre com funciona el sotabosc de la premsa i del debat polític actual. 

L'un, de l'inefable José García Domínguez, recollia unes declaracions humorístiques de Jaume Sisa per concloure que Catalunya no serà mai independent perquè els catalans no tenim "ni mitja hòstia". L'altre, que signava Albert de Paco, denunciava la presència de Carles Sastre en la cimera pel Referèndum, sota el títol: Retrato de familia con terrorista de fondo.

Malgrat que tots dos votarien que sí en un Referèndum, ni Sastre ni Sisa tenen gaires coses en comú amb l'independentista estàndard. Sisa és aquell cantant tan irònic i valent que quan es va sentir ofès pel pujolisme va marxar a Madrid a fer-se dir Ricardo Solfa. Pel que fa a Sastre, va formar part de l'anomenat Exèrcit Popular Català, una organització militar antifranquista promoguda per l'historiador de la Universitat de Cambridge Josep Maria Batista i Roca.

Com que la història l’escriuen els vencedors, fins a cert punt és natural que, a la fitxa de la Viquipèdia, Manuel Fraga o Martín Villa i altres ídols del PP apareguin com a polítics, i que el secretari general de la intersindical CSC, Carles  Sastre, aparegui com un assassí. El que resulta entendridor és veure com l'opinió pública espanyola gaudeix drogant-se amb el record de la violència que, en d'altres èpoques, va marcar les relacions entre Catalunya i Espanya.

Entre els catalans, el record de la violència també té enganxats molts líders d'opinió i bona part del seu públic mesell, tot i que els símptomes de l'addicció s'expressen de manera oposada. D’aquí a uns anys veurem que el 9-N, i les imputacions que han vingut després, són un intent d’adaptar a l'imaginari democràtic la cultura victimista que va fer possible l'hegemonia de Jordi Pujol a la sortida del franquisme, després de 300 anys de repressió. 

Si el record de la violència produeix en el vencedor una mena d'eufòria degenerativa i quixotesca, que li permet mantenir a ratlla la buidor que queda després del saqueig, en la víctima tendeix a despertar una docilitat contrafeta, sempre disfressada de moralisme i de sentit del deure, sempre curulla de ressentiment i d’autoodi. Quan el record esdevé insuportable, aquesta docilitat peta en forma de DUI esbojarrada o d’estel.lada al cul d’en Boadella, és a dir, de fatalisme redemptor.

A mesura que ens acostem al Referèndum les dosis de ràbia que el sistema injectarà en el debat polític per intentar revitalitzar el record de la violència seran cada vegada més generoses. Ben alimentat, el trauma de la història d’Espanya és un gran negoci pels guardians de la unitat. D’una banda, contribueix a impedir que alguns polítics i opinadors actuïn com a persones lliures, mentre que, de l’altra, dóna excuses a tothom per aferrar-se a idees i patrons de raonament de fa més de 50 anys. 

Només pel vocabulari que inspira, ja es veu que el Referèndum és la medecina que la jove democràcia espanyola necessita per curar-se del tremendisme i de l’acné. Si la patum d’El Mundo, Víctor de la Serna –tercera generació de periodistes enganxats a la mamella madrilenya-, qualificava l’independentisme “d’il.lusión racista”, aquest cap de setmana Pedro J. va tornar a demanar la suspensió de l’autonomia en un article de pressumpte reflexió històrica: La gran crisis del 17.

Com la majoria d’articulistes alarmistes dels diaris de paper que han esdevingut pamflet, Pedro J. passava per alt, entre d’altres coses, que ni les masses passen gana, ni l’analfabetisme és una lacra, ni els exèrcits europeus condicionen l’economia com fa un segle, ni Catalunya té el mateix pes dins d’Espanya, ni les fronteres són tan importants dins d’Occident, ni l’Estat té els mecanismes de repressió que tenia quan no existia el tuiter, ni els diners dels rics estan lligats al territori com ho estaven abans de la caiguda del Mur de Berlín. 

L’ogre espanyol necessita despertar el record de la violència per intentar evitar que el referèndum se celebri o que se celebri en condicions. El drama és que ja no pot aplicar els mètodes de sempre i els articulistes del sistema cada vegada recorden més a Lluís Llach fent el recompte de vexacions patides per Espanya però al revés. Fins i tot la Neus Tomás d'El Periódico, pobreta, tractava de “cruzada” la campanya per la celebració del Referèndum, en un article titulat Aviso: el lío catalán irá a más. 

Igual que el capellà de l’Hospitalet que ha celebrat una missa pels morts de la Legión apel.lant a les mateixes llibertats que l’independentisme, bona part de la premsa ja s’ha apuntat a la campanya a favor No. En el seu lloc, jo miraria de buscar arguments més atractius. Perquè l’alarmisme ionqui que gasta l’unionisme per defensar les seves posicions a la llarga resultarà un truc tan patètic i decebedor com ho ha estat l’Operació Diàleg.