Fa gràcia veure com els opinadors que es pensaven que l’Estat o que la mateixa Generalitat podrien impedir l’1 d’octubre es posicionen ara a favor de Manuel Valls o d’Ernest Maragall. El sistema utilitza Barcelona per intentar reconstruir el vell autonomisme intercanviant les màscares i els papers dels comediants. Ara es tracta que la dreta sigui cosmopolita i que l’esquerra sigui carlina, al revés que en els bons temps de la sociovergència. 

Ada Colau està destinada a ser la mare superiora del galliner, com abans ho era Joan Herrera. Els nois de Puigdemont i de Quim Torra, que tampoc comptaven veure el referèndum, tenen assignat el paper de radicals folklòrics, fins fa poc en mans d'Esquerra. Queda clar que Francesc de Carreras va fundar Ciutadans només per poder parar la independència, igual que la patronal espanyolista dels anys vint va promocionar la FAI i va pagar el sindicat groc que matava els anarquistes pacífics.

També és ara quan es veu que la fotografia que alguns diaris espanyols van publicar de Jordi Graupera resistint-se a la policia va ser un error de càlcul, tot i els comentaris tan burletes que va generar. La lògica indicava que el Braveheart de Princeton acabaria embolicat en algun dels bunyols que els partits processistes van perpetrar ara fa un any. Em consta que van posar-hi enginy, a més de la seva proverbial capacitat de dramatització i de xantatge emocional.

Amb el desembarcament de Valls i amb el nomenament a dit de Maragall, Graupera té camp per córrer. Més enllà de Graupera, no veig alcaldables barcelonins que representin d’una forma viva l’esperit de l’1 d’octubre. Com que les properes eleccions aniran de poder dur, l’únic candidat que representarà de forma genuïna el poder dur de la democràcia serà el guanyador de les primàries. Si el guanyador resulta que va contribuir a imposar l’autodeterminació als partits i que, a més, va posar el cos per fer possible l’1 d’octubre, tot serà encara més clar.   

Amb un aeroport que mou 50 milions de passatgers i un dels ports més importants d’Europa, Barcelona no tan sols necessita un Estat per créixer, necessita un Estat per no acabar devorada per la seva pròpia força, com li ha passat de forma periòdica des de fa segles. Barcelona no pot continuar en mans de gent que potineja els eufemismes i que creu que la ciutat ha de ser per obligació la segona capital d’alguna cosa ―la que sigui, però que no molesti Espanya―.

És d’una indigència intel·lectual remarcable que els mateixos que deien que la UE és un club d’estats, siguin ara els que diuen que Barcelona ha de ser una capital europea. En comptes de projectar Barcelona cap enfora, els amics de Valls i Maragall sempre han preferit utilitzar la ciutat per intentar folkloritzar el país. En l’època del Pasqual, els patrocinadors de Valls ja es van esforçar a separar la capital de la resta de Catalunya. Llavors van poder comptar amb les comèdies de Pujol i amb el dolor dels immigrants que compraven molt barat el cosmopolitisme per amagar que venien de pobles pobres d’Espanya.

La higiene no consisteix només a portar corbata o roba neta. També hi ha una higiene de les paraules i dels conceptes, que ve de l’esperit democràtic ben entès. Ada Colau ha paralitzat Barcelona perquè no acaba d’entendre que, en una ciutat, els diners han de circular. Però Valls ha estat contractat per alimentar una dialèctica entre autoritarisme i idealisme que pot ser perillosa. Valls vol que els diners circulin, però que circulin en uns cercles restringits, que no molestin ni a Madrid ni a París perquè així, de tant en tant, ens deixin fer una exposició universal o unes olimpíades.

Aquest sistema acaba sempre malament, ho va comprovar Puig i Cadafalch, el dissenyador de les rajoles que Valls mira de fer seves. Igual que Maragall, l’alcaldable parisenc encarna la tendència a la putrefacció que preval quan tothom especula amb els valors de base. Per això el seu equip no ha tingut problemes per copiar els eslògans i els logotips de les primàries proposades per Graupera al més pur estil de Convergència. 

De moment, Graupera sembla l’únic candidat que es pren seriosament la força del talent i de la democràcia que sempre ha mogut les grans ciutats occidentals. L’exministre parisenc representa el diner fàcil que, en lloc d’estimular la intel·ligència, mira de comprar-la perquè no es desenvolupi. Si Colau va servir de placebo per contenir el processisme, Valls és com aquestes cases farmacèutiques que no tan sols fabriquen medicaments que mai no acaben de curar, sinó que, a més, de sotamà, creen les malalties per poder forrar-se. 

L’alternativa a l’amic de Macron no és pas Maragall, que és igual que ell, però sense les gotes de xenofòbia que l’Europa d’avui dia exigeix a la socialdemocràcia. L’adversari natural de Valls és Graupera, que també és sexy, també és intel·ligent, i també és fill d’una bona família de Barcelona. La diferència és que manté una distància creativa amb els diners, és cristià de base en comptes de maçó, i no excita amb populismes de caire napoleònic el moralisme de Colau i del seu món.