El més interessant de les declaracions de l'exconseller Baiget sobre la dificultat de celebrar el referèndum han sigut les reaccions que ha generat. El Periódico fins i tot va afusellar l’entrevista d'El Punt Avui que recollia les famoses declaracions per donar més ressò i més amplitud a la notícia. 

Només qui hagi viscut el menyspreu que l’Avui generava en l’unionisme progre socialista es pot fer una idea del nivell de desesperació que hi ha entre els elements que intenten evitar que el referèndum provoqui una situació irreversible. El fet que l’entrevista sortís a El Punt Avui fa pensar que Quico Homs juga al mateix bàndol que Miquel Iceta i Duran i Lleida.

Divendres ja vaig explicar que l’estratègia de tensió impulsada per l’Estat comptava amb la col·laboració d’un determinat entorn de CiU. El conseller Baiget era un home de Felip Puig, que va ser un dels col·laboradors més importants de Mas en l’inici del procés, quan es va gestar el full de ruta fals que el referèndum ha fet descarrilar. 

Puig ha sigut l’únic home de Pujol que la justícia no ha tocat. Té gràcia que havent estat el polític pujolista que liderava —i controlava— el sector independentista de la vella CDC, també sigui la figura que ha sortit més ben parada de les notícies enverinades que la premsa de Madrid ha publicat els darrers anys. Fins diumenge, alguns no ho entenien.

Baiget va heretar tot l’equip de Puig a la Conselleria d’Empresa i Coneixement. El seu cap de gabinet era el marit de Marta Pascal, que ahir va fer una defensa aferrissada de la fidelitat del conseller poc abans que Puigdemont el fulminés. Les declaracions de Baiget, després del rebombori mediàtic que Meritxell Borràs va organitzar a propòsit de les urnes, quasi semblaven programades.

No sabrem mai si Baiget buscava que el destituïssin amb la pretensió absurda però molt convergent de salvar la seva carrera política, o si Puigdemont l'ha fulminat per demostrar qui mana als espanyols. Potser ha sigut una barreja de totes dues coses. Només calia obrir el Twitter per veure que el president li podia tallar el cap tranquil·lament, sense patir pels antics sectors de CDC que aprofiten la seva força al PDeCAT per mirar d'interferir en el Govern del país. 

La dramatització de l’opressió espanyola per part del vell nacionalisme pujolista cada cop fa riure més. Fracassats els discursos sobre la corrupció i sobre una possible suspensió de l’autonomia, sembla que l’Estat mira de concentrar-se en l’independentisme de butxaca. L’"Espanya ens roba" ara és l’argument estrella de la campanya del 'no'. 

D’aquí a uns anys trobarem grotesc que els diaris donessin per bons aquests discursos tan tronats per evitar les urnes. Ara que sabem que hi ha vida després de Pujol i que les amenaces de presó ja no fan por, ni tan sols a polítics circumspectes com Baiget, els enemics del referèndum intenten escampar la idea que el patrimoni dels catalans corre perill, si Puigdemont posa les urnes.

El president sembla haver creuat el Rubicó i és possible que es vegi empès a convocar ell mateix el referèndum, per forçar el parlament a votar-lo. De moment, la llei que ha ordenat de preparar per donar-li cobertura recull tan bé l’esperit de les consultes del 2009 i 2011, que sembla redactada pels seus mateixos impulsors. 

Si els comuns no haguessin decidit suïcidar-se fent el joc al pujolisme, el PDeCAT seria un partit condemnat a la desaparició. Molts joves del partit comencen a estar inquiets amb l’actuació dels seus càrrecs de primera fila. Ahir al vespre, les reunions polítiques eren un guirigall entre partidaris i contraris del cessament. Sembla que darrere la fulminació de Baiget hi hagi una guerra soterrada entre Mas i Puigdemont, que a poc a poc s'ha anat carregant el relat eufemístic del seu antecessor.

En tot cas, després de criticar tant la corrupció, resulta còmic que polítics que havien acceptat càrrecs per fer la independència en 18 mesos ara posin bastons a les rodes a la celebració d’un referèndum amb l’excusa de la repressió espanyola. La pregunta ja no sembla que sigui si el referèndum se celebrarà, sinó què pot fer l’Estat per evitar-lo sense renunciar a la intel·ligència.

Ahir mateix, Antoni Puigverd es lamentava a La Vanguardia que el rei Felip VI parli amb la retòrica buida i casposa del seu pare. Albert Sáez, a El Periódico, intentava salvar la cara de Núria Parlon a base de contraposar-la a la d'Aznar, que és una mòmia política. Alguns diputats de Junts pel Sí encara riuen de l’editorial d’El País "Secesión Autoritaria", que parla d’una Llei de transitorietat que ja ha estat arraconada.

Quico Sallés, el periodista més actiu de La Vanguardia, piulava ahir a Twitter, en castellà: “Canción del verano: Te quiero Puigdemont pero prefiero mi apartamento en Menorca. Intérprete: George Baiget.” Si l’Estat pogués aturar de debò el referèndum amb mètodes democràtics els seus propagandistes no haurien caigut en una farsa tan òbvia i tan fàcil de ridiculitzar.

Com han estudiat molts sociòlegs del totalitarisme, per tal que un règim repressiu funcioni necessita la complicitat activa d’una part important de la societat. Jo no sé com acabarà la pugna amb Espanya, però ara mateix les forces de l'Estat a Catalunya fan pensar en el general Custer a Little Big Horn. Molta fatxenderia, molta pel·lícula tronada amb tecnicolor i tots els números per acabar patint una desfeta memorable.

Aquest cop no hi ha pistoles per exterminar els indis i, a aquestes altures, tothom ja sap que són els bons.