Cada cop que el president Torra folkloritza la llibertat dels catalans recordo Curzio Malaparte i allò que deia per provocar els oficials nazis que Hitler era una dona. No crec que l’escriptor tingués intenció d’insultar les senyores amb aquesta comparació. Més aviat em sembla que volia posar de manifest la mena de monstres i espantalls que els col·lectius necessitats de reconeixement produeixen quan se senten acorralats i febles. 

Ara que hi penso, Armand Obiols va dir el mateix de Lluís Companys en un text escrit des de l’exili que està recollit a Bordeus 45, un volum curt, però brillant, que em va ajudar moltíssim a plantejar la meva biografia. Obiols descrivia el president màrtir com un home que tergiversava les paraules per buscar l’aprovació del públic i que després s’encastellava en un orgull tràgic i vanitós quan la realitat el contradeia i el posava contra les cordes. 

La situació de la dona ha canviat i, si Vladímir Putin no ho impedeix, aquestes comparacions sonaran cada vegada més extemporànies. La voluntat de poder de les senyores cada dia té més mecanismes per no acabar com una façana buida, feta de frustració o d’ira. Tot així, les sublimacions del complex d’inferioritat que es deriven de les situacions d’impotència i de repressió sempre seran un escull perillosíssim per als col·lectius que lluiten per alliberar-se. 

El 1939, Sebastian Haffner va anticipar el desastre d’Alemanya seguint aquesta sola idea. Història d’un alemany és un llibre perfecte per entendre per què el groguisme s’ha apoderat de Catalunya. Quan Haffner diu que els alemanys no tenen prou cultura per saber què fer amb la llibertat, quan adverteix sobre els abusos del llenguatge o parla de la barreja de sentimentalisme i d’inseguretat que va convertir la cultura germànica en un castell de sorra, parla de tot el que representa el processisme. 

En comptes de posar-se una fotografia de Churchill a la butxaca de l’americana estaria bé que el president Torra mirés d’articular un discurs més elevat. Per les banalitzacions ja tenim Inés Arrimadas amb vestit de nit al Parlament o els titulars de La Vanguardia. No només no guanyarem mai a l’Estat espanyol amb amulets simbòlics i discursos de bruixot; sense una idea elaborada de com els catalans han d’afrontar el món que ve, la globalització ens passarà per sobre.

Mentre discutim sobre creus i llaços grocs, el món tomba cap a la geopolítica de la bomba atòmica i dels valors forts, una altra vegada. Pablo Casado pot semblar de plàstic, però la seva aparició està més en línia amb la història que no pas els polítics catalans que s'indignen amb els seus discursos. Som a un pas de trobar-nos com en el final del pujolisme, quan Aznar treballava per centralitzar Espanya al voltant d’una idea de modernitat i el nacionalisme català encara vivia com si el mòbil i internet no haguessin fulminat el fax. 

Fins i tot encara que no féssim servir Churchill només per presumir, com fa el president Torra, el vell premier britànic ja no pot salvar-nos. La guerra ja no és el que era i l’heroi de 1940 forma part d’una època que ha esgotat els seus principis i les seves estratègies. Hi ha un món per inventar i, com diria Xavier Servat, Catalunya pot mirar de dominar intel·lectualment Europa o pot continuar discutint-se amb Tabàrnia, cosa que porta a un fracàs més segur i de passada és molt més còmode. 

Quan va començar el procés, teníem tots els números per donar esperança a Occident i fins ara només hem contribuït a augmentar el caos i la confusió. Mentre els polítics independentistes no integrin el món al seu discurs, mentre no demostrin un mínim de curiositat pel paper de Rússia i de la Xina o per l’impacte de la intel·ligència artificial en la política i en la guerra, anirem venuts i no superarem el victimisme. Si només sabem aportar buidor i rituals sentimentals al món, difícilment trobarem un lloc entre la resta de països.