Clara Ponsatí és la tieta jove i progre que m’hauria agradat tenir a la família. La vaig conèixer fa uns anys davant del Sandor de Francesc Macià. Em volia comprar un parell de llibres meus, que llavors venia en el mercat negre per no haver-me de cosir els mitjons i els calçotets.
Com que em va dir que treballava al CSIC, vam entrar a fer un cafè i em va parlar de la teoria de jocs, que és el camp de recerca principal de la seva carrera. En un tovalló em va fer uns dibuixets i va sentenciar, amb un somriure irònic: “Teòricament, si el món fos racional, Catalunya hauria d’independitzar-se i Espanya s’hauria d’asseure a negociar.”
També em va dir que el motor de la recerca científica és la bellesa i no pas la utilitat. “Quan investigues no saps mai de quina manera les coses que estudies acabaran tenint una aplicació” -em va explicar. No sé si llavors ja s’havia fundat l’ANC, dins la qual portava tasques de promoció internacional quan va ser nomenada consellera d’Ensenyament, la setmana passada.
Ponsatí és una dona tremendament empàtica i sensible, amb una intel·ligència freda i calculadora. A les reunions i a les converses ho veu tot, però calla més que no pas gosa dir o fer, si el camp no està molt lliure. Té una ferida fonda, que sovint li humiteja els ulls, i aquesta resistència de bou típica de les dones de la terra, que de vegades esdevé una font de patiment autojustificatiu i castrador.
Quan la van nomenar Consellera era la directora de l’escola d’Economia de la Universitat de Saint Andrews, la més antiga d’Escòcia. Com que li faltaven uns mesos per acabar el contracte es va disculpar, amb una certa angúnia. No va preveure que la Universitat celebraria el fet de tenir una figura amb poder polític a Catalunya que havia fet una feina excel·lent en un dels seus centres.
Ponsatí va néixer a Barcelona el 1957, en una família típica de la ciutat, de botiguers i artistes. L'àvia paterna regentava un forn de pa que un antecessor havia muntat després de fer la guerra amb els isabelins. L’avi matern era el pintor Josep Obiols, que va decorar algunes estances de Montserrat durant la dictadura, tot i que va treballar per la Generalitat republicana. El seu oncle és el dirigent del PSC Raimon Obiols.
Educada en la reserva indígena barcelonina que llegia en català durant la dictadura, va créixer envoltada d’exemplars de Cavall Fort, de Serra d’Or i de volums de l'Editorial Selecta. La seva escola funcionava sense llibres per poder donar les matèries amb la llengua del país. Els pares la van apuntar en una coral catalanista per completar la seva formació.
De jove va flirtejar amb el comunisme i va córrer davant la policia. Va decidir estudiar econòmiques influïda per les teories de Marx que donen preeminència a les condicions materials com a motor de la història. El fet d’anar als Estats Units a fer la tesi doctoral li va marcar la vida i també va alliberar la seva carrera acadèmica dels problemes polítics del país -si més no, fins fa molt poc.
Ponsatí ha sigut professora de la UAB, i ha passat per la Universitat de Califòrnia, de Toronto i de George Town, on va topar amb el sectarisme previsible del ministre Margallo. Durant el govern de Zapatero va dirigir l'Institut d'Anàlisi Econòmica del CSIC i en els viatges a Madrid va veure com els intents d’impulsar la ciència morien en mans de les famílies de buròcrates heretades del franquisme.
Lectora de l’Avui, no es va tornar independentista fins que el PSOE no va passar el ribot a l’Estatut. La independència era una pregunta que li semblava massa teòrica i que la gent del seu voltant no es feia. Encara ara explica que el seu pare es va apuntar a l’ANC amb un entusiasme que va agafar-la per sorpresa.
El nomenament de Ponsatí té alguna cosa de prova de vida. L’han nomenat pel mateix motiu que es va creure el 9-N, perquè sembla fàcil d’enganyar amb discursos amablement perversos. La independència l’ajudaran a decantar els catalans com ella, que han estat víctimes ideològiques del comunisme i de l’autonomisme i que s'han educat en aquest sentit passiu de la bondat que ha deteriorat la fibra moral del país.
Si ens en sortim serà una consellera d'Ensenyament excel·lent, perquè té un cap magnífic ple d'idees. Però primer cal que alguns catalans com ella entenguin que només podran empunyar l’espasa Excalibur si vencen aquesta inseguretat i aquesta desconfiança en la vida que els fa autoenganyar-se i abaixar els ulls quan el dimoni els mira directament a la cara per enterbolir-los l'esperança i l'instint.