Hi ha contradiccions que no es poden resoldre sense una pèrdua material i que tampoc no es poden gestionar sense un dessagnament de l’ànima. La democràcia espanyola viu una d’aquestes contradiccions. Només les mentalitats destruïdes per la por i pel feixisme poden creure de bona fe que tots els discursos i tots valors es poden harmonitzar. 

Amb la caiguda de Rajoy, ha desaparegut el darrer baluard d’ingenuïtat capaç de mantenir l’ocupació de Catalunya a un preu raonable. Quan Fernando Onega diu que el PP és un partit de votants vells oblida que són aquests votants, marcats per la guerra i per la dictadura, els que han mantingut el somni de la democràcia espanyola.

Els darrers anys, la unitat d’Espanya ha deixat de ser un somni democràtic per convertir-se en un negoci. La política espanyola ha quedat en mans d’una colla de nois ambiciosos i poc vertebrats que es pensen que podran parlar eternament de democràcia i al mateix temps oposar-se al dret a l’autodeterminació de Catalunya.

Les actituds del processisme català, que volia fer la independència amb tots els avantatges de pertànyer a Espanya, han estat adoptades per la nova democràcia liderada per Felip VI. Els nens de Pedro Sánchez, Pablo Iglesias i Albert Rivera connecten amb els nois de PDeCAT i ERC amb el fet que no tenen cap idea de grandesa, que són incapaços de veure-hi més enllà dels seus interessos personals.

Una vegada dimitit Rajoy, Espanya i Catalunya han quedat en mans d’Alí Babà i els 40 lladres. Ja té gràcia que la corrupció hagi apartat l’únic partit polític espanyol que té una idea de país superior a les merdes personals dels seus dirigents. Catalunya i Espanya no havien estat mai tan empatades.

L’operació de cirurgia estètica engegada per l’Estat, a través de Pedro Sánchez, no passarà de tenir uns resultats epidèrmics, com ja es va veure amb Zapatero. A Europa, l’opinió publica no tombarà pas a favor de l’Estat espanyol per molts gais, moltes dones, molts immigrants i molts catalans unionistes que el govern posi sobre l’escenari. 

L’Estat ha posat Sánchez per presentar una cara amable que netegi la mala imatge que Espanya ha donat al món, i també que ajudi els líders processistes a justificar la seva retirada. Per sort, el cràter radioactiu que la confessió de Jordi Pujol va deixar en la política catalana abans del 9-N no és res comparat amb el forat negre que l’autodeterminació va obrir a Espanya el dia 1 d’octubre. 

El poble català ha guanyat un referèndum d’autodeterminació contra la seva pròpia classe dirigent, que tenia una agenda paral·lela, com es pot veure cada dia. En el fons, Catalunya està quasi tan a prop de la independència com l’endemà del referèndum. Tant és així, que mentre els tribunals belgues criden a declarar el jutge Llarena, la justícia espanyola, cada dia més autàrtica, es nega a cursar l’ordre.

Per ser lliure, Catalunya necessita treure’s de sobre els polítics que trafiquen sense escrúpols amb els sentiments, com fa el president Torra, amb el suport entusiasta d’Arrimadas. Si per Torra fos, no s’hauria arribat al 9-N amb una pregunta específica sobre la independència. No es pot dir que sigui president per casualitat. 

La partida guanyarà interès quan el país elevi els dirigents que van fer possible l’1 d’octubre des de fora les institucions. A mitjà termini, Espanya s’encamina cap a una dictadura militar o cap al reconeixement de la independència de Catalunya. La majoria de pollets que mengen de la política no s’ho poden ni imaginar perquè viuen en una mena de present continu on els actes no es projecten al futur ni tenen conseqüències.