Fa tres o quatre mesos el Bernat Dedéu em va demanar si encara era soci de l’Ateneu. En pocs anys la tecnologia ha anat canviant la meva forma de treballar i la veritat és que em preguntava si tenia cap sentit continuar pagant la quota per romanticisme. El jardí és bonic, però a casa he vist pagar tantes quotes per idealisme que l’idealisme em fa una certa angúnia.
–Encara sóc soci –li vaig dir–, però em sembla que me’n desfaré.
–Espera’t una mica, que intentarem retornar la màgia al Palau.
Conec el Bernat des de fa una dotzena d’anys i no l’havia vist mai tan concentrat, ni tan capaç com ara de projectar el seu talent en una causa transcendent i sòlida. Aprendre a perdre contra adversaris més ben preparats i intel·ligents que tu és molt educatiu, però aprendre a perdre contra el moc amorf de la mediocritat és un entrenament que només superen les ànimes més fortes i creatives.
Una vegada un editor em va dir: “No sé què passa en aquest país que, quan la gent s’acosta als 40 anys, es trenca. Coneixes joves que prometen i després te’ls tornes a trobar al cap dels anys i són uns altres, normalment uns cretins”. El que passa és que a canvi d’una corbata que et faci sentir assenyat, és fàcil acabar acceptant trames d’interessos que penalitzen el talent i les bones idees. Sobretot en societats marcades per la por i les renúncies.
Rajoy ens ensenya cada dia el poder corrosiu de la grisor. Espanya està sacrificant a cop de xec la generació més ben preparada de la seva història per uns valors que tenen poc a veure amb ella. Si Europa no estigués tan feble, seríem més conscients del temps preciós que estem perdent. Catalunya encara està més en perill, perquè el talent i l’alegria tenen menys capacitat de defensar-se en un ambient victimista de província maltractada i espremuda.
Vaig afegir-me a la candidatura del Dedéu perquè estic tip de viure envoltat de gent que parla del talent i de la igualtat d’oportunitats en abstracte. M’hi vaig afegir perquè les institucions haurien d’estar liderades per persones que s’assemblin a la seva època i tinguin eines per dialogar-hi, no per mòmies que facin la comèdia de la seriositat, mentre escampen la seva estètica desmoralitzant i els seus discursos putrefactes.
El Dedéu és culte, educat i elegant i els darrers anys ha demostrat una independència de criteri que només tenen les persones resistents i de paraula. A més, les generacions donen estructura i qualitat a l’individualisme natural de les persones creatives. Quan una generació renuncia a assumir el seu paper davant la història o impedeix el pas a una altra, la societat es debilita. És així com es congrien les tempestes.
Darrerament per tot arreu em trobo gent que diu que tant de bo el Dedéu guanyi les eleccions de l’Ateneu, però que no se’n sortirà. Alguns em diuen que no se’n sortirà perquè la institució és un club de carques. N'hi ha que gosen afirmar que els altres dos presidenciables són els candidats dels bancs. Aquest fatalisme de culer Nuñista també em va portar a afegir-me a Ordre&Aventura.
Hi ha tanta gent que voldria veure guanyar el Dedéu com gent que voldria veure la independència i creu que no l’aconseguirem. Per això som aquí: per recordar que les truites es fan trencant els ous, que els nens es fan sense preservatiu i que la ciència avança perquè algú es pren la molèstia de falsar les teories establertes. És a dir, per manar, per gestionar i per donar esperança. Ja veureu com ens divertirem, aquesta campanya.