És possible que el desori produït pel bitxet groc de Wuhan ens ajudi a veure la postguerra mundial amb uns altres ulls, menys idealistes. A mesura que l’economia es vagi marfonent, entendrem perquè Franco va morir al llit i perquè a l’est d’Europa hi ha tants països que menyspreen els discursos de Brussel·les.

Veurem que la democratització d’Europa és un fenomen dels diners i que es va consolidar quan les onades migratòries començaven a envair, oportunament, el principat de Catalunya. La democratització del continent no es pot separar de la protecció americana i del creixement econòmic sostingut que garantia. Cal recordar que França va patir un cop d’estat quan Franco ja besava els peus dels ianquis.

Igual que altres països de l’entorn, Espanya va evolucionar cap a la democràcia més per conveniència que no pas per convicció. La seva gent va arribar a creure en el poder del vot per l’enveja que li feia el benestar del nord d’Europa. Si els espanyols haguessin abraçat la democràcia convençuts, com sovint ens volen fer creure, alguns herois de la Transició haurien coincidit a la garjola amb alguns etarres.

Bona part del deute fabulós que Espanya ha contret els darrers anys ve de la relació que els electors i els governants van establir, des de l’inici, entre la riquesa fàcil i les urnes. Els espanyols van creure en el poder del vot igual que, segles enrere, havien cregut en el poder de l’or de les Amèriques. La democràcia no hauria arrelat mai a Madrid sense el somni d’una vida ostentosa i regalada.

Catalunya va tenir l’oportunitat d’alliberar la democràcia dels interessos mesquins que l’havien consolidat defensant seriosament l’autodeterminació. No és casualitat que les repúbliques bàltiques i alguns petits estats de l’Est, a part d’Israel, es miressin l’anomenat procés amb simpatia. La democràcia no ha estat mai tan viva a Europa com quan els politics catalans eren creïbles.   

Serà interessant veure què passa amb la democràcia ara que no promet diners ni serveix per amagar febleses

L’herència democràtica deixarà marca, com la deixen algunes conquestes amoroses que comencen com un mal menor i acaben complicant-se. Justament perquè el somni democràtic va acostar Catalunya i Espanya per raons equivocades, el desencís n’agreujarà les diferències. Així s’alça cada dia el mur entre Brussel·les i l’est d’Europa. 

Fomentada pels americans, la democratització del continent va canviar durant molts anys la manera com els espanyols i els catalans es veien a ells mateixos. Per desgràcia, un grapat de dècades pesen poc davant del pas dels segles. Ara tothom és conscient que si fóssim el 1936 el PSC ajudaria Franco, mentre que Puigdemont i Junqueras tocarien el violí com Companys davant els crims de la reraguarda.

Serà interessant veure què passa amb la democràcia ara que no promet diners ni serveix per amagar febleses. M’agrada que Javier Cercas es fotografiï amb la Guàrdia Civil i que Quim Torra es pensi que la sort de Puigdemont no va lligada a la seva. Ara que la democràcia ha perdut el maquillatge i se’ns presenta en carn viva entendrem perquè Anglaterra sempre es riu d’Espanya, i menysprea Catalunya i la Unió Europea.