Una de les coses que es poden observar viatjant pel Principat és que els catalans som poc amants dels murs i de les tanques. La propietat està repartida i fragmentada. Els pagesos es disputen el darrer centímetre de terra, de vegades desenterrant documents de l’any de la picor per justificar un pam addicional davant del jutge. I tot i així, a diferència del que passa a Espanya, o en d’altres països de l’entorn, hi ha poques tanques.
Potser és fruit de la cultura constitucionalista i parlamentària, però el català vol creure que per a tots els problemes hi ha una solució civilitzada. Des de Ramon Llull fins a Francesc Pujols, el català ha tendit a somiar en la creació d’un món on la gent s’entengués enraonant, on tothom pogués defensar els seus interessos i trobar el seu espai. Els pagesos assenyalen les fronteres del seu camp amb un parell de pedres i donen per descomptat que els límits es respectaran.
El país idealitzat funciona així, amb la mentalitat precapitalista del pagès que confia en la paraula donada i només treu el trabuc per defensar-se. Aquesta concepció rústica del "viu i deixa viure" també explica el mite de la venjança catalana i el poder de la paraula “escarmentar”. En el món contemporani, el català sovint recorda el noi estricte, però ingenu, que dóna per descomptat que si una noia es fica en el seu llit, vol dir que no s’està ficant també al llit d’un altre. O de la tieta convergent que li diu a un nazi: “T'hauria de caure la cara de vergonya de fer aquest paperot!”
Si la idea del Diàleg té força suggestiva és perquè el català tendeix a voler creure que a l’univers li convé que tothom actuï d’una manera raonable i clara, tenint en compte el conjunt. Per això el PP parla d’operació diàleg. Per aquest motiu i perquè les amenaces emeses fins ara no han funcionat. I també perquè vol continuar invocant el papus pujolista del tot o res. Quan la memòria de l’Estat que afusellava o bombardejava Barcelona era més viva, el tot o res era una eina utilíssima per estigmatitzar els independentistes.
Si el PP volgués fomentar el diàleg de debò la primera cosa que faria seria abolir el decret de Nova Planta. Una altra cosa que recomanaria qualsevol assessor és no posar el diàleg en mans de dirigents que tenen la credibilitat malmesa, i que està demostrat que són capaços de dir qualsevol cosa per salvar els seus interessos personals. El PP parla de diàleg per intentar desplaçar el referèndum de l’imaginari democràtic, però com més parla de diàleg més s’enfonsa en la seva mentida i el seu cinisme de casino.
El PP, com més parla de diàleg més s’enfonsa en la seva mentida i el seu cinisme de casino
Mas ja no mana. Pujol encara té els diners, però ja no és ningú a Catalunya. Com si el referèndum fos un nus de pescador, com més el PP insisteix a estirar la corda del diàleg, el nus més l’escanya, i més entra en el territori on la mentalitat catalana és invencible fins i tot pels seus defectes i febleses. El diàleg és a Espanya el que Rússia va ser per Napoleó. Quan se celebri el Referèndum, el fals diàleg del PP quedarà dissolt entre les urnes del govern de Catalunya i les pulsions autoritàries que aguanten l’Estat espanyol, disfressades de retòrica demòcrata.
Per exemple, l’altre dia el partit de Rajoy va convidar Santi Vila “a continuar el diàleg, a compartir la il·lusió amb el govern d’Espanya de difondre la cultura catalana, en tant que cultura espanyola”. El 1938, Serrano Súñer també li va dir a Josep Pla que la llengua catalana no havia de patir, mentre col·laborés a engrandir Espanya. I ara podria fer uns paràgrafs recordant que la cultura catalana és molt anterior a la formació de l’Estat espanyol, o que la mitologia de 1714, que tant odien els unionistes, ja va néixer d’un intent d’espanyolitzar Catalunya per les bones.
Però segurament Sánchez Piñol té alguna cosa més actual a dir, sobre la nova catalanofília del PP. L'Enric Millo ja es pot anar esforçant a intentar convertir Ada Colau en agent doble.
Ens veiem aquest setembre a les urnes.