L'escena més famosa de Bambi és aquella en què els caçadors maten la mare, però la més educativa és la que ve després, quan el pare troba el fill, contempla la seva esposa morta i diu, abans de girar cua, amb la veu viril i serena: "Marxem, Bambi". Llavors el petit cérvol s'allunya del cos de la mare vacil·lant darrere els passos del seu pare, que s'endinsa a la selva sense mirar enrere, amb les banyes dignes i majestuoses.

L'escena ens ensenya que cal una elegància d'esperit considerable per deixar descansar els morts i distingir els problemes que poden tenir una solució dels que, senzillament, ja no en tenen. El món exterior ens dona la força material, però la força espiritual la traiem del nostre món interior, de l'oportunitat que la intel·ligència i la sensibilitat ens ofereixen per destil·lar un ordre del caos, fins i tot quan el futur pinta molt negre i els zombies intenten encalçar-nos.

Morir-se pot ser dolorós i inoportú, però deixar descansar en pau els difunts tampoc no és gaire fàcil. Els metges fa estona que han donat aquell home per traspassat, però la filla encara li fa fregues a les mans per escalfar-les, tot i que fa anys que el senyor no parla ni camina. El marit descansa dins d'un pot de cendres des de fa un any i de sobte aquella senyora, que és una dona coratjosa, comença a preguntar-se per què no va mirar dins del taüt abans d'entrar al crematori.

—I si es van equivocar i hi van posar una altra persona?

Quan algú desapareix de la nostra vida, el cap ens fa putades i el món es torna més confús del que ja ho era. El buit xucla el pensament fins al punt que la geografia que abans il·luminàvem amb la nostra energia tendeix a omplir-se de tenebra. Jo no sé si a l'univers hi ha forats negres, com explicava Stephen Hawking, però ben segur que hi són en qualsevol vida sentimental. Per això hi ha persones que, després d'un trauma, et semblen irreconeixibles, com si el dolor les hagués transportat a l'altra punta del seu univers i de sobte es trobessin a anys llum de tu.

No hi ha res més addictiu que l'amor i al mateix temps no hi ha res més real i absolut que el significat que les persones que més estimem donen a la nostra vida. Per això, quan perdem algú important, les nostres jerarquies trontollen i algunes parts de l'existència agafen l'aire inconsistent d'un somni. La mort ens recorda que no només no tenim control sobre el món, sinó que ni tan sols controlem del tot qui som nosaltres ni per quin motiu estimem unes persones més que no pas unes altres.

Els vius de vegades necessitem plorar els difunts per espantar la por que fa enfrontar-se al buit i a la incertesa. Però estimar és voler que l'altre visqui amb tota la seva plenitud i em costa creure que hi hagi cap mort que necessiti que el plorin o que li retin homenatges cada dia. El pare de Bambi deixa caure una llàgrima de cocodril quan diu al seu fill que la mare no tornarà. Però hi ha gent que, per no fer l'esforç de madurar, es conforma a viure de les rampoines d'un passat que mai no acaba d'enterrar, ni d'intentar comprendre.

Llavors tens aquesta caravana del dolor plena de mestres dels gestos simbòlics que degraden tot allò que toquen en nom d'una complexitat que només és el mirall de la seva petitor i covardia. La gràcia dels càdavers (i tant li fa de quina mena siguin) és que sempre ens acaben recordant que les coses que ens convindrien més saber es troben justament allà on ens fa més por mirar.