La derrota dels antics roquistes del PDeCAT ha tornat a generar en els diaris els típics laments hipòcrites sobre la suposada feblesa de l’independentisme. Mentre l’Estat es veu arrossegat a una situació cada vegada més incòmoda, els columnistes i els polítics del vell autonomisme no paren de confondre la seva pèrdua d’influència i la reducció del seu marge de maniobra amb la relació de forces entre Catalunya i Espanya. 

Té gràcia que els mateixos sectors que havien previst jubilar Marta Pascal com una independentista mediocre, ara hagin de promoure grans lloances de la jove política caiguda per poder salvar una mica els mobles. El fet que Twitter vagi ple de bromes sobre la cadira de rodes del nou president del PDeCAT, David Bonvehí, és un dels senyals que fa pensar que la política institucional cada vegada està més desconnectada dels bars i de les perruqueries.

La gent sempre prefereix donar el benefici del dubte i és així que es va acceptar el 9-N i la gestió cínica i delirant de l’1-O i el 21D. Però les excuses cada vegada són més rocambolesques i aviat seran els mateixos independentistes que arrencaran creus i llacets grocs al costat dels fatxes. El processisme ha perdut el control del país i Mad Horse Puigdemont ha passat a ser el mal menor dels senyors de Barcelona, com abans ho havia estat Jordi Pujol i després ho va ser Artur Mas. 

La situació és molt més greu i inestable del que es gosa reconèixer en els diaris i fins i tot en els despatxos. Si Puigdemont estigués ben aconsellat, instal·laria la seu del seu govern a Perpinyà, aprofitant la retirada de les euroordres espanyoles i que a Catalunya Nord hi ha 130 alcaldes que han demanat la llibertat dels presos polítics independentistes. 

Una altra cosa que pot fer el president exiliat és forçar eleccions a Espanya, aprofitant que Pablo Casado ha guanyat les primàries al PP i ha sortit a la plaça com un toro de San Fermín. La victòria del delfí d’Aznar davant de Sáenz de Santamaría i els seus aliats de Barcelona fa pensar en allò que Francesc Pujols va escriure sobre el catalanisme de primers de segle: “Cambó agafava Espanya pel cap, amb corona i tot, per dominar-la, com el torero que agafa el toro per la cornamenta, però la península Ibèrica es defensava amb els peus.” 

Pressionar a Espanya perquè reconegui la seva derrota o accepti un altre referèndum d’autodeterminació és una batalla perduda que només augmentarà el caos a tot l'Estat i s'acabarà de carregar el PSOE de Pedro Sánchez. Tot el que tenen els espanyols per parar la independència és la idea de Tabàrnia i aquestes misses victimistes que organitza el processisme. 

Liquidat Rajoy, l’únic polític espanyol que queda dempeus amb idees pròpies és Pablo Iglesias. El règim està corcat i la victòria aclaparadora que la proposta de les primàries ha tingut en la consulta de l’ANC acabarà d'endur-se aigües avall els polítics que busquin excuses per desescalar el conflicte.

Seria bo que les primàries donin dirigents que creguin en la independència i comprenguin l'eficàcia dels fets consumats. En resum que tinguin clar per què es va poder celebrar el referèndum de l’1 d’octubre. Tot això, abans que la situació internacional no es compliqui massa i que la Generalitat i els seus pamflets no inflin més del compte el protagonisme dels feixistes que corren pel Principat.