Aquest 2017 potser no veurem resolt encara el contenciós entre Catalunya i Espanya, que és el que marca sempre la direcció que pren el sistema polític d'Occident des del segle XVII. El que veurem és com van caient les caretes dels demòcrates sobrevinguts, i com les perruques dels cortesans més frívols comencen a omplir-se de polls amb cada aplec independentista que la Guàrdia Civil organitzi a les seves casernes.

Malgrat els intents que algunes polítiques del PP fan per donar una estètica juvenil al partit de Rajoy, el govern de l'Estat recordarà cada cop més la dictadura crepuscular del general Berenguer. Ara és quan els analistes que pronosticaven eleccions i barrejaven l'independentisme amb la màfia i el totalitarisme es quedaran sense excuses. Les actituds individuals es veuran cada cop més compromeses per la realitat. 

Abans caurà la democràcia i la llibertat d'expressió a Espanya, que Catalunya renunciarà a celebrar un referèndum. L'entorn de Mas i de Pujol que es dedica a prometre als espanyols que la situació està controlada hauria de deixar de mentir, si de debò vol salvar-se. Per acabar amb la idea de l'autodeterminació, l'Estat hauria de tornar a la repressió dels segles XVIII, XIX i XX. Si no fos perquè les presons estan plenes de terroristes penedits, potser ho faria.

Fins ara els espanyols s'han cregut la història que els expliquen els diaris i es pensen que això de la nació catalana és una carta del Trivial subvencionada per Pujol. Fins i tot els catalans s'autoenganyen amb l'ajut de la premsa i de vegades arribo a pensar que si els diaris els diguessin que les vaques volen, dubtarien de la llei de la gravetat. L'Estat busca l'origen del foc per apagar-lo, però al mateix temps l'atia perquè l'origen del problema és estructural.

Les declaracions de Puigdemont davant dels cònsols i l'anunci que la Hisenda està quasi enllestida fa pensar que la guerra de posicions s'està esgotant. Les detencions d'ahir són pura repressió contra la xarxa de relacions familiars i polítiques que mana a Barcelona. Al contrari del que deien els federalistes, l'Espanya del segle XXI passa per Madrid i només per Madrid i l'Estat mira d'aprofitar la situació per intentar matar dos pardals d'un tret. 

L'Estat deu creure que té la CUP molt infiltrada perquè si no, l'única cosa que farà amb aquestes detencions serà acostar l'oligarquia barcelonina al seu país. L'estratègia dels espanyols sempre ha sigut la mateixa: l'Estat reprimeix les elits catalanes per forçar-les a fer-li la feina bruta i, quan el país queda pacificat, aleshores aplica una decimació, de manera que castellanitza una part d'aquesta oligarquia i controla la restant amb el ressentiment generat entre el poble.

A diferència d'altres vegades, l'oligarquia catalana no està aïllada a la península i la classe obrera no passa gana fins al punt d'anar pelant burgesos pel carrer. Si la CUP vol polítiques socials, l'única cosa que ha de fer és pactar amb la classe alta una part del pastís econòmic que ens roba Espanya. L'oligarquia tard o d'hora entendrà que l'única manera de salvar els quartos i l'honor és fer costat al poble. Llavors trobarà un món de sinergies noves en els països del nord i també en els sud-americans que odien l'imperialisme de Madrid.  

Esgotades les vies de manipulació del poble català, l'Estat es veurà cada vegada més enfrontat a la necessitat d'acceptar la democràcia fins a les darreres conseqüències o a relliscar cap a la solució franquista. El problema de la solució franquista és que la repressió necessita un nombre exponencial de còmplices i, de moment, només s'ha presentat García Albiol. Amb el temps es veurà que el referèndum és la millor solució per a tothom i que Espanya brama com les criatures consentides quan vols posar-los a la dutxa.