Si jo fos de Girona estaria amoïnat per la notícia que Quim Torra té intenció d’anar-hi a viure i posar-hi un despatx. Els darrers anys hem pogut veure que tot el que toca el president enterramorts es converteix en una relíquia. Mentre alguns pateixen per salvar Barcelona, els zombis del procés intenten saquejar la resta del país amb una desesperació que ens farà enyorar el folklore pujolista.
Hi pensava mentre llegia les primeres pàgines del darrer llibre de Xavier Febrés sobre Josep Pla. Empès per l’elogi que li va fer Joan Safont, em vaig descarregar la mostra d’Amazon i vaig tenir un d’aquells desdoblaments còsmics de la identitat que Proust diu que només es produeixen per atzar, quan un record fortuït et desperta una emoció que havies oblidat.
De sobte, i per sorpresa, gràcies a Febrés, em vaig sentir 20 anys més jove. Per un moment em vaig trobar mirant d’escatir amb tota la bona fe del món d’on venia la buidor incomprensible del text que tenia davant. Llavors vaig recordar la sensació d’estafa que em va empènyer a fer els primers llibres i la bijuteria que es va començar a publicar després de l’1 d’octubre per mirar de reescriure els darrers anys.
Vaig pensar en el pròleg mandrós i ple de tòpics que Joaquim Nadal va dedicar a l’epistolari de Pla i Vicens Vives, i en l’estudi introductori tan oportunista que Xavier Pla va escriure a les cartes d’Eugeni Xammar. A l’estil de La Vanguardia española, que va esborrar l’etapa republicana de la numeració, la vella guàrdia de Girona intenta esborrar la darrera dècada de vida cultural. Després pot venir Jordi Amat i comparar el Quadern gris amb el dietari de l’escriptor més simpàtic de Madrid.
Franco va crear un món grotesc, però nou, que barrejava l’antic règim amb els avenços tecnològics popularitzats pels nazis i els americans. L’altre dia em mirava una fotografia dels meus avis amb vestit de bany, feta abans de la guerra, i pensava que hi havia una part d’ells que no havia conegut mai. El llibre de Febrés sembla escrit a màquina, però no té la força dels feixistes per tallar amb el passat ni tan sols per crear un món pitjor.
Ara es tracta que la vida catalana llangueixi a poc a poc, com aquell que es talla les venes en una banyera calenta. En tinc prou de veure l’evolució d’Ordre i Aventura per entendre quin sentit té la buidor del llibre de Febrés i per què va ser premiat. Bernat Dedéu parla de la Catalunya dels eunucs sense veure que aquesta vegada no intentaran tallar-li res; senzillament deixaran que la comèdia el dessagni fins que, igual que algun dels seus amics, sigui prou petit per encaixar en el país nou.
Si Torra és una reminiscència dels convergents que votaven Pujol i compraven totes les seves enciclopèdies, Febrés és el darrer sospir del progressisme que va viure de fer veure que no tenia cap problema irreparable amb Espanya. En el jurat del premi que ha rebut el seu llibre hi ha explicada l’aliança d’aquests dos móns exhausts que, sense força ni imaginació, repeteixen els patrons dels anys 90, mentre esperen que els efectes de la repressió els salvin.
Madrid intenta enterrar la vida catalana sota les ruïnes del món autònomic que l’independentisme ha destruït. Justament perquè el progressisme està igual de mort que el pujolisme, resulta tan útil per Espanya. Per la mateixa raó que el fracàs de la França monàrquica davant dels nazis va ajudar els russos a encimbellar l’esquerra caviar, el fracàs de Catalunya per fer valdre l’autodeterminació ajudarà Espanya a envernissar la democràcia europea de sensibilitat xinesa.
Fa angúnia veure com els polítics i els articulistes catalans es van avesant a circular entre deixalles reciclades, com si res no hagués passat. No cal ser psicòleg per saber per què Febrés es fixa en la vitalitat de Pla i Martí Monterde en Stefan Zweig i els suïcidis d’Europa. Quan el bitxet groc de Wuhan desaparegui, i ni tan sols quedi la pandèmia per explotar les morbositats de la misèria, ens farem creus que ni tan sols ens quedi l’Empordà per anar a fer el pedant.