Els dirigents d’ERC van obtenir ahir la victòria més trista i més enverinada de la història de la democràcia espanyola. Ni el PSOE dels GAL, que utilitzava la imatge dels dòbermans per contenir el PP amb els fantasmes del franquisme, va haver de caure tan baix per poder sobreviure en la lluita pel poder contra els aparells feixistoides de l’Estat.
A partir d’ara, com li va passar al PSOE als anys noranta, si ERC no juga bé les seves cartes, no farà altra cosa que baixar. En política no hi ha res més perillós que obtenir una victòria i no poder-la concretar de cap manera. Com deia Sergi Sol, l’independentisme ha obtingut un èxit esplendorós en una situació complicadíssima. Ha guanyat malgrat que els seus partits han perdut 450.000 vots respecte del 21-D.
La Vanguardia no havia estat mai tan contenta d’una victòria de l’independentisme, però ERC deixa el PSOE en una situació que recorda la de Mas en les eleccions del 2012. L’endemà d’aquelles eleccions, l’Enric Juliana va escriure: "Guanya Espanya". Ara es pot escriure: Guanya Catalunya. El fet que Junqueras hagi vençut els seus carcellers a les urnes treballarà més a favor de la independència que no pas dels presos polítics.
La majoria àmplia que demanava Sánchez no serà suficient per governar de forma estable, ni molt menys per donar marge a les comèdies d’ERC. Ciutadans ha cedit Catalunya al PSC per poder créixer a Espanya i farà el que calgui per encimbellar el seu líder a la presidència. La patacada de Pablo Casado i els resultats de Santiago Abascal, deixen Albert Rivera com l’únic polític amb projecció de la dreta espanyola.
El pacte de Sánchez amb Pablo Iglesias tampoc no sembla gaire practicable. Els podemites s’han presentat a Catalunya amb Jaume Asens al capdavant, que es declara independentista i que va participar en l’organització de la defensa dels presos polítics i dels exiliats. El fracàs del Front Republicà deixa camp obert a les primàries per defensar el mandat de l’1 d’octubre sense esteticismes ideològics.
El 155 ha estat derrotat a Catalunya i, com va dir el periodista Pedro J. Ramírez, “els espanyols han tingut més por de Vox que no pas de l’independentisme”. Contra el que diuen molts analistes, el mandat de l’1 d’octubre ha tornat a guanyar. Amb l’extrema dreta fracassada a Catalunya i al País Basc, només falten polítics que puguin aplicar-ne el resultat després d’una victòria electoral prou clara.
Espanya entrarà en fase de tensió creixent entre els aparells feixistoides de l’Estat i les bases dels partits que legitimen els programes a les urnes. A mesura que la democràcia espanyola es buidi per dalt, la catalana tindrà l’oportunitat d’anar-se omplint de contingut des de la base. De moment, l’independentisme aguanta l’estrebada en una democràcia d’esperit cada dia més franquista.
Fa dos dies el PP semblava un partit imbatible i l’establishment convergent feia i desfeia a Catalunya en nom de la unitat. Els polítics han perdut capacitat per capturar i definir el vot dels ciutadans perquè immensa majoria vota en clau patriòtica, més que no pas partidista. La moderació que alguns diaris atribueixen als votants serveix per explicar els resultats del PSOE, però no pas els resultats de l’independentisme, que s’ha vist condicionat per la manca d’alternatives.
Les ferides que l’1 d’octubre va inflingir a Espanya estan cada dia més obertes i són més difícils de curar. La sobtada impugnació de la llista de Puigdemont a les europees és una prova més que la victòria d’ERC farà mal, sense que els seus dirigents ni tan sols puguin evitar-ho. El procés de descomposició de la democràcia espanyola a Catalunya té molts números per continuar accelerant-se.
Avui és Puigdemont però demà tornarà a ser Junqueras. No hi ha res, per alliberar un país ocupat, com fer-li enyorar la democràcia que en realitat mai no ha tingut. Amb el Front Republicà desactivat, les primàries tenen camp obert per modernitzar la cultura política. Si Puigdemont i la resta de dirigents que ara es lamenten se les haguessin pres més seriosament, no estarien políticament tan indefensos davant del sectarisme autoritari de l’Estat.