Mentre el processisme escridassa Ada Colau i els unionistes celebren la fi del procés de forma pintoresca i ximpleta, Espanya reforça el paper de Catalunya en el sistema d’equilibris europeus. L‘estratègia bipartidista de Brussel·les trobarà un embut cada vegada més estret a Barcelona. Catalunya és un taló d'Aquil·les, una petita Israel moral plantada a l’entrecuix d’Europa.

La falsa dialèctica entre globalistes i reaccionaris, entre Macrons i Le Pens del món, no funciona a Barcelona amb la finor de Madrid i de la resta del continent. Tot i que la propaganda digui una altra cosa, la política de blocs que Colau ha trencat amb el seu pacte amb Manuel Valls no és tant de caire intern com de caire Europeu. L’alcaldessa té, a Catalunya, la mateixa funció disruptiva que Albert Rivera té a Espanya.

L’enuig de Macron amb el líder de Ciutadans, pel seus pactes amb VOX, parteix de la mateixa prepotència colonial que els discursos de Madrid contra la burgesia catalana. Macron mira de salvar França a través d’una unitat d’Espanya tutelada per Brussel·les com si fos un petit Napoleó. Espantats per l’1 d’octubre, els borbons s’han posat en mans d’Europa i han arrossegat el continent a un altre Vietnam peninsular de ressons imprevisibles.

El PSOE ja no té l’aura modernitzadora del postfranquisme, i Valls representa de forma massa descarnada la figura històrica del botifler. El nou heroi de l’unionisme polaritzarà el conflicte nacional encara més que Ciutadans, quan assalti la Generalitat amb l’ajut de Macron i Pedro Sánchez. Un gest no fa un estadista i Valls té massa necessitat que Madrid sigui una capital laica i cartesiana i que els catalans s’assemblin als porrons de ratafia de Quim Torra.

Catalunya es troba com el 1939, però sense les masses d’exiliats, de morts i empresonats que la van descapitalitzar per dues generacions. Només cal llegir els articles d’Arcadi Espada i Javier Cercas per veure que Colau és com el greix que algunes persones pacífiques fabriquen per protegir-se de l’entorn. Cercas es penedeix de saber parlar en català i Espada adverteix a Valls que no caigui en el “sentimentalisme d’un país inexistent”, però cap dels dos porta pistola com els seus pares.

L’autodeterminació ha posat sobre la taula un conflicte que no s’esvairà i que només es resoldrà a bufetades o de forma democràtica, tant a Espanya com al conjunt del continent

Tot i que Antoni Puigverd té raó de veure Barcelona assetjada per una host afrancesada d’espanyols, igual que el 1714, no s’ha de confondre la política amb la realitat. També diu Enric Juliana que el procés va començar amb els indignats, i tothom sap que el referèndum de l’1 d’octubre va néixer amb la consulta d’Arenys. Els propers temps veurem proliferar els lladres de gallines, però també anirem veient els límits de l’engineria politicomafiosa del centralisme sense exèrcit.  

L’autodeterminació ha posat sobre la taula un conflicte que no s’esvairà i que només es resoldrà a bufetades o de forma democràtica, tant a Espanya com al conjunt del continent. L’aliança de Colau amb Valls, igual que els pactes de Rivera amb VOX, ens recorden que el conflicte nacional no es pot reduir amb polaritzacions ideològiques de pa sucat amb oli i que França és el veritable enemic de Catalunya. 

Controlada per Berlín i per París, Brussel·les mira aturar l’Europa de les nacions creant un monstre a la seva mida, que és la ultradreta en forma de nazisme de joguina. La veritat és que la força de Berlín i de París no són sostenibles sense l’estancament dels països de l’Est i l’empobriment del sud d’Europa. Els socialistes volen que Barcelona s’assembli a València, però els resultats electorals diuen que més aviat és València que, poc a poc, s’acosta a Barcelona.