El nou conseller d’Interior, Joaquim Forn, és el típic català d’ordre que l’autonomisme va intentar estigmatitzar i eliminar a través dels complexos pujolistes i de les ideologies que van sostenir el mur de Berlín. Nascut a Barcelona el 1964, es va educar al Liceu Francès, no pas per elitisme, com diu la carraca unionista, sinó per resistència a l’obscurantisme espanyol.
Fill d’una equatoriana i d’un barceloní de l’Eixample, els seus pares van considerar important que identifiqués la disciplina i la raó amb una manera d’estar al món democràtica i oberta, no pas inquisitorial i salsitxera. D’aquesta manera va poder créixer parlant castellà amb la mare i francès amb els mestres sense patir complexos d’inferioritat ni empanades de caire identitari o ideològic, disfressades amb discursos intel·lectuals de quiosquer.
A 13 anys, Forn es va apuntar a les classes voluntàries de català que el Liceu Francès feia a l’hora del pati, per completar l’educació que havia rebut a casa. Abans de començar a estudiar Dret, es va afiliar a CDC de la mà de l’exalcalde de Sant Cugat Lluís Recoder, que estiuejava amb ell a Canyamars, el poble del pagès remença que va intentar matar Ferran el Catòlic.
A la facultat va participar a la refundació de la FNEC, un sindicat del temps de la República, que intentava catalanitzar la universitat i que llavors ja reivindicava l’autodeterminació. Amb la tutela honorífica del poeta J.V. Foix, Forn va ser el primer president electe de la FNEC moderna, que va dirigir entre 1986 i 1988, i que ha tingut un paper important en la formació d'altres dirigents independentistes com Oriol Junqueras.
En aquesta època i fins el 1992, Forn va aparcar l'activitat a CDC i es va comprometre amb la catalanització dels Jocs Olímpics. Ara sembla impossible, però llavors les campanyes de l’Ajuntament miraven d’evitar que els barcelonins posessin senyeres als balcons, amb anuncis de televisió que animaven a penjar la bandera del Barça o de la ciutat, en la modalitat alterada pel franquisme -les quatre barres dividides en dues d'espanyoles-.
Amb campanyes com Freedom for Catalonia, Forn i quatre amics seus -com ara Oriol Pujol i Ferrusola o Marc Puig- van aconseguir que la independència tornés a formar part de l’imaginari de país, deslligada d'utopies i projectes demencials. Acció Olímpica no va guanyar totes les guerres, però si la catalanitat no va ser esborrada del mapa durant els Jocs, si els Jocs avui no ens maten de vergonya, no va ser gràcies a Maragall o a Samaranch; va ser gràcies a la mena de campanyes que van organitzar Forn i els seus amics -i altres organitzacions del mateix caire-, xiulada al Rei inclosa.
Després dels Jocs Olímpics, Forn es va concentrar a fer carrera política a CDC i es va presentar de president de l’agrupació de la dreta de l’Eixample. El 1999 entra de regidor a l’Ajuntament de Barcelona i un any més tard la policia li fractura un braç en una pallissa per intentar defensar, com a representant de la ciutat, uns joves que volien desplegar una senyera durant una desfilada militar. És arran d'aquella agressió que Forn aprofita per presentar-se com a independentista en una entrevista, cosa que pocs convergents de l'època haurien gosat fer.
Forn és un home alt, corpulent, de moviments lents i bovins, que fa pensar en aquella frase que diu que quan un home tranquil s’empipa o es deixa portar pel cor és capaç de fer tremolar la terra. Si el conseller no fos un home empàtic i contingut, amb un sentit de la justícia fort, no hauria aconseguit mantenir-se prop dels cercles de poder sense renunciar a les seves idees o tornar-se un cínic.
Una mica com el president Puigdemont, el conseller Forn és un d’aquests convergents que sempre han lluitat per aconseguir la independència sense fer-se les víctimes ni els herois imprescindibles. Potser per això tots dos han entès bé -i han acceptat- les limitacions del seu partit a l’hora de portar-la a terme i mai no han perdonat la vida a les persones que la buscaven per vies alternatives, normalment més directes.
La gent que pensa que Forn és aturadet no té ni idea de com de difícil ha sigut ser independentista a Barcelona sense acabar marginat en un racó. El conseller d’Interior ha resistit en la vida política d’una ciutat dominada per dinàmiques anticatalanes que han mirat de convertir el conservadorisme en una ideologia perfecta per a eunucs i les esquerres en una forma refinada de cinisme. A Barcelona, zona zero de l'ocupació espanyola, el franquisme hi ha deixat un rastre de grisor i xavacaneria més difícil d'esborrar.
Fins fa poc, per ser independentista i sobreviure en els cercles de poder de Barcelona t’havies de fer molt el pagès. Era tan difícil ser independentista que ni Maragall es va adonar que Catalunya existia mentre va ser alcalde, ni es va molestar a trucar a Forn quan la policia li va trencar el braç. Forn ha viscut protegit sota un perfil tècnic i ha après a prendre’s la política amb filosofia, cosa que implica avesar-se a parlar a través dels resultats, més que no pas dels discursos.
En els 18 anys que ha treballat a l’Ajuntament, Forn ha reconegut sempre la feina modernitzadora feta pels socialistes, sense oblidar els límits que van posar al creixement de la ciutat ofegant-ne la catalanitat i la seva relació amb el país. S’hauria pogut passar la vida fent de regidor a l’oposició, si la crisi no hagués soscavat el sistema d’equilibris autonòmic, però no va perdre l’esperança i parlar poc li va permetre observar molt.
El mandat de Trias, que no estava previst, li va donar l’ocasió de demostrar els seus dots de gestió i de comandament. Primer tinent d’alcalde entre 2011 i 2015, va portar les àrees de mobilitat i de seguretat amb un estil discret i eficient, del tot oposat a les gesticulacions de teòric populista pròpies de Pisarello. Una prova és que la mateixa Guàrdia Urbana s’ha alegrat de la seva designació com a conseller d’Interior, recordant la seva habilitat per resoldre problemes.
Justament perquè mai no ha renunciat als seus principis ni ha fet mai mal a ningú en nom seu, Forn és ideal per fer normal el que la propaganda fa molts anys que intenta fer passar per extremista. La gran operació espanyola que semblava prendre el comandament dels Mossos pinta més difícil des que Forn ha anunciat que la policia catalana garantirà la seguretat en la celebració del referèndum.
Forn anirà molt bé per acabar amb aquesta rucada provinciana que per fer la independència cal pit i collons. Fins i tot encara que se'n surtin els que intenten que no s'arribi a celebrar el referèndum, la Catalunya del conseller acabarà portant l'home espanyol a l'extinció, igual que la caiguda del mur de Berlín es va carregar l'home soviètic.