The Atlantic Monthly s’ha presentat aquest octubre amb un número que fa feresa de llegir, però que encarna molt bé el pols contrareformista del moment. La portada evoca el disseny de la premsa americana dels anys 50, l’època de la caça de bruixes maccarthista, i es pregunta, amb lletres ben grosses: “Està morint, la democràcia?”

L’editorial comença recordant que els pares de la Constitució nord-americana no creien en el final de la història i contraposa l’èxit de les xarxes socials amb l’esperit dels dirigents que van consolidar la independència dels Estats Units. Amb un discurs de caràcter alarmista, disfressat de reflexió racional i antipopulista, la revista torpedina l’optimisme il·lustrat que va regir la globalització fins a la presidència d’Obama. 

Tot el número és un recull magnífic de l’argumentari reaccionari que ha emergit darrerament en una gran part de la premsa que fins fa poc defensava les formes més bonistes de la democràcia i la globalització. Sembla que la victòria de Donald Trump, i la celebració del referèndum d’autodeterminació català, hagin marcat un canvi de rumb en el discurs polític hegemònic a Occident.  

Fa la impressió que Voltaire i Diderot hagin estat llençats al foc i que els nous ídols del moment siguin Burke i De Maistre —autors demonitzats, que sempre he tingut a la prestatgeria dels millors. S’ha acabat allò de la cultura participativa i del Small is beautiful. Ara Facebook i Twitter ja no empoderen l’individu ni tomben dictadures, com es deia durant les primaveres àrabs. Ara resulta que són l’ou de la serp de les formes més sibil·lines d’opressió. 

La qüestió central de la nostra època, diu l’editorialista del magazine americà, és si es pot “rebaixar l’expressió directa de les passions populars”. La democratització d’internet, insinuen alguns articulistes, podria ser incompatible amb l’estabilitat dels règims democràtics i del lliure mercat. La fluïdesa de les comunicacions, assegura un dels col·laboradors, exigeix que els estats siguin com més grans millor per tal que “la majoria no tiranitzi la minoria.”

La revista acusa el periodisme d’atiar la polarització i el tribalisme, i arriba a plantejar la necessitat d’implementar una mena de formación del espíritu constitucional per ensenyar a la gent a obeir cegament les lleis. És significatiu que els mateixos que pinten Trump com un perill públic tinguin interès a convertir la guerra civil nord-americana en la referència mítica de la democràcia del futur, en detriment de la guerra d'independència.  

Darrerament no hi ha cap diari important que no utilitzi Trump d’excusa per vendre la carraca autoritària i escampar el pessimisme. Tot fa pensar que la democràcia no corre el perill de morir, com insinua The Atlantic, sinó que corre el perill de transvestir-se com es va transvestir el nacionalisme, a primers del segle XX. Encara que no es recordi gaire, el nacionalisme havia estat una força liberalitzadora, abans de la Primera Guerra Mundial.  

The Atlantic no està sol en la seva croada de la por. En general fa angúnia veure com els diaris grapegen el constitucionalisme nord-americà, d’inspiració anglesa i una mica catalana, i l’afrancesen sense aturador. Les elits que acusen les classes mitjanes de tenir por de tornar-se irrellevants a casa seva també tenen por de perdre pes al món i utilitzen els instruments dels estats democràtics per atrinxerar-se i concentrar el poder. 

Com ja he explicat en algun llibre, és objectivament impossible que Occident guanyi la batalla a països autocràtics com la Xina o com Rússia amb els vells mecanismes dels estats nació. La força, la quantitat i les organitzacions verticals ja no estan de la banda de les velles democràcies, només la sofisticació de les formes de llibertat i representació permetran als Estats Units i a Europa de continuar liderant el món. 

Henry Kissinger deia fa uns mesos que Trump és una figura de transició que tant pot servir per regenerar les velles democràcies com per enfonsar-les una mica més. Llegint The Atlantic fa l’efecte que una part de les elits occidentals s’han tornat pujolistes, és a dir, s’han acollonit, i tenen més interès a mantenir les seves xarxes d’influència que no pas a solucionar els problemes que han portat els seus països a la decadència. 

Obama va ser la darrera operació de màrqueting de la democràcia americana i Trump no deixa de ser el fruit descarnat i cínic de l’autoritarisme que mirava d’imposar la seva administració a través d’un discurs bonista. Sota el pessimisme que traspuen molts diaris i llibres s’endevina la intenció de repensar la idea de la democràcia des de Wodroow Wilson o Theodore Rosevelt per imposar-ne una versió més elitista.

El pessimisme rebaixa les expectatives i, d’entrada, serveix per calmar a la gent. El problema és que el pessimisme fa sortir les mòmies repintades de l’armari i, a la llarga, les mòmies van contra la intel·ligència i el comerç i acaben promovent tot el ventall possible de profecies autocomplertes, després de passar per les diverses fases de la melancolia, el contrareformisme i el dolor.

Aquí ho sabem molt bé.