La resurrecció de Joan Laporta m’ha fet pensar en aquests plats de llenties que et donen a la garjola perquè no et moris de gana. La seva victòria a can Barça m’ha recordat l’arribada de Porcioles a l'Ajuntament de Barcelona en el moment més gris del franquisme.
Porcioles era un independentista de la Lliga que va prostituir el patrimoni de la ciutat per intentar refer-la de la ruïna provocada per la dictadura. Laporta ha guanyat les eleccions del Barça perquè els bruixots de la Transició volen que faci amb l’herència de Cruyff la mateixa feina que Porcioles va fer amb el modernisme.
Cruyff no hauria acceptat mai de participar en una campanya tan poruga i mediocre com la de Laporta. La publicitat de la seva candidatura em feia pensar cada matí en un diumenge de fa molts anys en què Salvador Sostres em va presentar un llibre en un poble del Maresme. Quim Torra s'hi va presentar mig adormit, amb la marca del coixí encara enganxada a les galtes, i el Sostres em va dir:
—Però on vols anar amb aquesta gent?
Per apaivagar Madrid i les seves hienes provincials, Porcioles va haver d’omplir Barcelona de bunyols i tirar més de l’empenta que del geni. Però Porcioles encara representava una certa novetat i un cert relleu generacional. A més, el seu món es va beneficiar de l’onada de recuperació econòmica que va impulsar l’Europa del seu temps.
En un context de desertització, Laporta ho tindrà difícil per reanimar el Barça, si defuig el cos a cos. A diferència de la política, el futbol no sap mentir. Si el Barça és més que un club és perquè el futbol no menysprea la grandesa ni perdona les excuses de mal pagador.
Laporta va tenir uns anys brillants perquè va intuir la relació que Catalunya tenia amb el geni de Cruyff i el va mirar de portar al Barça
El futbol connecta amb atavismes nacionals i amb corrents sociològics emergents. Cruyff sabia que no t’has de deixar prendre el control de la pilota, per exemple, perquè era holandès i Holanda es va fer rica contra la pressió d’Espanya, França i Anglaterra. En el futbol la línia que separa el cel del l'infern és molt fina, i no depèn només de les cames dels jugadors.
Laporta va tenir uns anys brillants perquè va intuir la relació que Catalunya tenia amb el geni de Cruyff i el va mirar de portar al Barça. A la seva primera etapa de president el va encimbellar el sentit de transcendència que demana el futbol, i el van tombar als mateixos dubtes que han arruïnat la reputació de Rosell i Bartomeu.
Per entendre-ho, n'hi ha prou de veure la campanya de català captiu que ha fet per tornar al club. En el fons, el llibertinatge que se li retreia era l’expressió de l’abisme que es va obrir sota els seus peus quan el Barça va començar a inspirar el país.
Ara, Laporta haurà de desempatar amb ell mateix. El règim de Vichy intentarà que la seva figura serveixi per explicar que la independència és impossible, igual que Porcioles va servir per explicar que Barcelona no podria aspirar a ser com Viena o com París. El problema és que Laporta no pot liderar cap relleu que trenqui amb el passat, ni té l’oposició a l’exili, ni un clima de prosperitat que li permeti convertir-se en el gestor d’una gran menjadora.
Si el nou president del Barça no treu l’instint i utilitza el futbol d’escut per defensar els seus ideals, els mateixos que ara li han permès de guanyar les eleccions el trinxaran, com han trinxat tots els independentistes de la seva generació. Els búfals cansats que el raspallen amb l'esperança de tenir la festa en pau li diran que s’ho prengui amb calma i que tal dia farà un any.
A Vichy hi ha gent que acarona el desig que Laporta serveixi per tancar el corral i fins i tot per poder escriure algun dia a La Vanguardia. Jo crec que la història s’ha tornat a posar en marxa i que algú haurà de pagar fort que Laporta presideixi el Barça. A la llarga, no hi cabrà tothom a Catalunya, després del que ha passat els darrers anys.