Els atemptats gihadistes no han posat tan sols pressió sobre el govern PP, com pretén certa premsa internacional i la majoria de forces polítiques catalanes, inclosos els comuns i el PSC. També ha posat pressió sobre l'organització del referèndum i l’aplicació del resultat, cas que guanyi el sí a la independència. 

Després de la gestió que s’ha fet de l’atemptat, la celebració del referèndum apareixerà, davant de l’opinió pública, com un repte menor, fàcil de portar a bon port. Si pots controlar el país en poques hores per neutralitzar uns terroristes sense la col·laboració d’Espanya, també has de poder posar les urnes i aplicar el dret a l’autodeterminació.

El govern de Rajoy, que té com a prioritat mantenir la unitat d’Espanya, es troba còmode en els debats tensos i estèrils -encara que de vegades li surtin els trets per la culata. Per això no té inconvenient a alimentar els discursos victimistes que demanen que Espanya inclogui els Mossos a l’Europol a partir del setembre o que l’Estat pagui els diners que es deuen.

L’objectiu de Rajoy no ha estat mai aturar el referèndum des de la Moncloa sinó fer-lo fracassar des de Barcelona, utilitzant les interferències que genera la xarxa clientelar autonomista. Espanya sempre ha sabut fer un ús intel·ligent del cofoisme català i dels atacs d’indignació -hipòcrites o ingenus- que la premsa madrilenya provoca a Catalunya.

En política tot s’aprofita i el discurs absent és tant o més important que la gesticulació. L’independentisme s’hauria de preguntar per què la retòrica de la Tercera Via i de Junts pel Sí sobre els Mossos és tan semblant, aquests dies; per què es continua estirant la política pujolista de pretendre tenir una policia digna de país sobirà en un país que no ho és. 

Amb el referèndum a un mes vista, és xocant que dirigents independentistes parlin d’entrar en pactes antiterroristes d’àmbit espanyol i pidolin a Madrid competències per a la policia catalana. Esclar que quan sents que Marta Pascal diu que l’objectiu del seu partit per als anys vinents és convertir-se en “el partit de referència del sobiranisme”, ja veus que la funció d’alguns polítics és destorbar.

Mentre el marc de debat sigui espanyol, l’Estat tindrà moltes cartes per evitar la independència. Els atemptats han donat tanta carnassa al victimisme que alguns dirigents poden tenir la temptació de posposar el referèndum, laminar-ne l’efecte o fins i tot d’evitar fer-lo, per continuar vivint de la carraca ploramiques i d’aquesta superioritat moral abjecta que gasten els criats ressentits amb els seus amos. 

Alguns periodistes afins a Mas ja van dient que el 2 d’octubre tot seguirà igual. Com sempre, s’equivoquen. La mateixa resposta que va donar el país als atemptats els hauria de fer veure que el franquisme queda molt lluny i que els mecanismes que servien per manipular els catalans fins fa uns anys ja no serveixen. Però suposo que, com la cort de Maria Antonieta, ja han fet tard per adaptar-se als canvis. 

Els atemptats han posat en evidència de forma molt clara que el Govern català no està fent un discurs digne de les polítiques que se suposa que s’hauran de desplegar, en cas que guanyi el Sí a la independència. Si el referèndum no surt bé, l’escabetxina política no afectarà l’independentisme, sinó els conversos de la cort autonomista. Això és el que Rajoy no sap, segurament perquè, com la majoria d'espanyols que s'han sorprès amb l'actuació dels Mossos, creu que Catalunya no existeix.