Dimarts passat em va semblar escoltar a la tertúlia de Jordi Basté que Rocío Martínez-Sampere lligava subtilment la seva situació personal amb els efectes que ha tingut l'emergència de l'independentisme. L'exdiputada del PSC, que ha marxat a viure a Madrid i és directora de la Fundación Felipe González, es lamentava que el procés s'hagi convertit "en una trituradora" i que "molta gent" amb talent i expertesa "s'hagi quedat pel camí".
Com ja vaig explicar en el perfil de Jaume Collboni, Martínez és una de les figures del PSC que va veure estroncada la seva carrera amb la dinàmica política que va engegar la consulta d'Arenys de Munt del 2009. Com ja m'esperava, l'expromesa socialista no va tenir cap record pels catalans que el règim de la Transició ha exclòs durant quatre dècades, això per no parlar dels que van veure escarnit "el seu talent" en èpoques més fosques.
Tenint en compte que ha cursat un parell de masters a la London School of Economics, segur que Martínez deu saber que el primer polític rellevant del catalanisme que no va conèixer la presó, l'exili o el piquet d'afusellament va ser Pasqual Maragall. Un altre detall que no se li deu escapar és que si l'anomenat procés s'allarga fins a l'avorriment és perquè Espanya es nega a reconèixer que Catalunya és una nació, fet que ella no ha posat mai en dubte -que jo sàpiga.
És significatiu que Martínez no lligui l'emergència de l'independentisme amb el descrèdit que la violència ha sofert a Europa i amb el fet que Maragall fos el primer líder no represaliat de la història del catalanisme -això si exceptuem la purga que li va fer el PSOE i que mossèn Ballarín el va amagar de la policia franquista quan era jove. Una anàlisi seriosa li faria veure que la trituradora la va posar en marxa Madrid quan va començar a xulejar als catalans sense tenir en compte que la situació internacional ja no li permetria recórrer a la força bruta amb la facilitat d'altres èpoques.
Precisament, el president Puigdemont va piular l'altre dia un article sobre l'assetjament escolar molt pedagògic. Una de les coses que explicava és que la majoria de la gent que no encoratja directament a l'abusador, contribueix al seu comportament inhibint-se del conflicte per no posar en perill la seva autoestima i les seves relacions socials. Té gràcia la dèria que hi ha en la premsa d'aquest país per denunciar tota mena d'abusos i maltractaments quan hi ha tants covards que riuen les gràcies als espanyols només perquè tenen un Estat o perquè cobren el sou d'ells.
El problema de Martínez és que, igual que molts unionistes, estava comodíssima en aquella Catalunya que es va dissenyar a la mida de les amenaces dels militars i del cop d'Estat de Tejero. Aquella Catalunya estava pensada per afalagar i promocionar la gent com ella, i per marginar o folkloritzar els catalans que no s'havien plegat a l'assimilació espanyola. Per això quan s'ha esvaït el xantatge de la violència, el PSC i la vella CiU s'han desinflat i alguns polítics i analistes han quedat més desconcertats que Maria Antonieta quan va veure que no hi havia prou crosants per acontentar les masses.
Si Martínez tingués una mica de decència intel·lectual reconeixeria que tenia una idea incompleta del país i, en comptes de plorar perquè el processisme la margina mentre cobra de la canongia madrilenya, demanaria la celebració d'un referèndum que aclarís la situació d'una vegada. La prova que l'autonomia es va construir sobre la repressió és l'ús de la llei que fan molts unionistes per evitar posar en risc els seus negocis; en el fons és el mateix que feien de la violència temps enrera, la diferència és que ara ens fan riure de llàstima.
Les inhabilitacions no poden espantar a cap independentista que no sigui un oportunista perquè l'autonomia ja estava pensada, com he dit, per eliminar-los o per fer-los la vida impossible. A més, ara la població espanyola també té alguna cosa a perdre, de manera que la capacitat de pressió de l'Estat anirà reduint-se a mesura que el país aguanti i el PP vagi enfonsant-se en el seu pujolisme. Si quan torna a Catalunya, Martínez troba que està més estreta és perquè els partidaris de la independència hem ocupat els barracons més còmodes del camp de concentració i no pensem abandonar-los fins que no siguem un país lliure.
N'hi ha prou d'escoltar algunes tertúlies per veure com s'ha capgirat la situació. Ara són els unionistes els que argumenten des d'una gàbia plena de cagallons i d'ignominia, incapaços d'elevar-se per damunt de les seves excuses i mentides. La diferència és que nosaltres no ens aprofitem de la força bruta de l'Estat per pressionar-los; en tenim prou de recolzar-nos en la democràcia. Vull dir que poden sortir del seu forat quan vulguin. Només han de fer campanya pel No en el referèndum. O també poden treure la ouija, aviam si ressuciten el General Mola.