II
"Pel que fa a Incerta glòria, no crec que quedés oblidada per motius generacionals, com dius tu. Ni molt menys perquè alguns catalans s’oblidessin de matar els pares. L’obra de Sales va quedar enterrada per motius polítics, pels mateixos motius polítics que Jordi Pujol es va guardar de reeditar els dos grans llibres seus de joventut, publicats a final dels anys setanta, poc abans que fos president de la Generalitat: Des dels turons a l'altra banda del riu i Construir Catalunya.
"Incerta glòria va tornar a emergir, després d’un llarg silenci, quan el pujolisme va començar a decaure en la segona legislatura de l’Aznar. Els darrers tres anys del pujolisme coincideixen, curiosament, amb les primeres reedicions de l’obra periodística de les plomes dels anys 30. L’obra de Sales es torna a valorar coincidint amb la publicació de la primera tesi sobre Gaziel i els primers reculls d’articles de Xammar, de Josep Maria de Sagarra, de Josep Maria Planes i d’Irene Polo.
"El que torna a posar en circulació Incerta glòria és l’aparició d’un públic que pot entendre la novel·la perquè ja no compra el discurs resistencialista de Pujol. El llibre de Sales anava contra l’oblit, t'obligava a jutjar els responsables de l'alçament franquista i això era justament el que els mandarins havien decidit que no es podia fer. La novel·la torna a emergir quan els catalans comencen a adonar-se que es van equivocar a l'inici de la Transició, igual que s'havien equivocat a l'inici de la Guerra Civil aliant-se amb les esquerres espanyoles.
"Igual que els nostres polítics s’equivoquen ara evitant el conflicte amb l’Estat espanyol.
"Quan vaig comprar el primer exemplar d’Incerta glòria, La Vanguardia havia publicat un gran reportatge que celebrava la traducció de la novel·la al castellà. Recordo que vaig quedar estupefacte quan vaig descobrir que la traducció castellana es presentava en una edició infinitament més bonica que la catalana. El volum en català era un llibrot de paper aspre amb unes cobertes depriments d’autoedició infumable, ideals per fer-te sentir part d’una cultura inferior. Jaume Vallcorba també començava llavors a lluir-se amb les edicions d’El Acantilado i a descuidar les de Quaderns Crema.
"Com dic, era l’època de la majoria absoluta d’Aznar. El PP havia llançat una campanya d’apropiació de la cultura catalana. CiU havia perdut el pols de l’època i Aznar volia convertir el partit de Pujol en la seva marca blanca a Catalunya. Són els anys de Soldados de Salamina, el primer llibre que Javier Cercas va escriure per intentar blanquejar el feixisme del seu pare.
"També són els anys que s’insisteix a convertir Josep Pla en una mena de referent espanyol, bilingüe i apolític, mania que va contribuir tant a inspirar el meu llibre —i ja em perdonaràs que em citi.
"El PP no va pensar que, afeblint CiU, també alliberaria el país dels prejudicis que n’havien assegurat la docilitat. No és casualitat que els prejudicis que servien per frenar l’independentisme fossin els mateixos que impedien d’entendre la novel·la de Sales. Per llegir un llibre, has d'estar prèviament d'acord amb el que s’hi diu o, si més no, has d’estar-hi en sintonia. Malgrat que en la veritat tothom s’hi reconeix, no sempre estem preparats per assumir-la o per aguantar les conseqüències de dir-la.
"Incerta glòria mateix és la millor novel·la que tenim sobre la guerra, però no és pas tan bona com diem. Tota la cursileria del llibre, que no és poca, és fruit d’aquest rei despullat de la cultura catalana que tu dius que no gosem d’assenyalar. Sales va plorar la joventut perduda perquè havia perdut amics a la guerra, però sobretot va plorar la joventut perduda perquè no tenia força per explicar per què un senyor com Pompeu Fabra va morir convençut que la violència era ‘l’única manera d’entendre’s amb els castellans’.
"És comprensible que cap català de la seva generació escrivís res tan lluminós sobre el feixisme com, per exemple, Kurzio Malaparte, que també va veure atrocitats i també va alçar-se per damunt dels bàndols. Per escriure, igual que per viure amb alegria, has de poder projectar-te en el futur. És difícil trobar forces per pensar amb rectitud quan el context treballa per exterminar-te. Com tu has dit, Sales tenia una concepció quasi militar de la literatura, però la descripció més acurada que jo he trobat de la situació dels catalans a l’Espanya del segle XX l’he llegit en autors estrangers.
"Pel que fa a la necessitat de matar els pares, no crec que el teu avi escrivís per matar els seus. Matar els pares no t’ajuda a superar-los, només et fa més vulnerable. En un país ocupat, el que s'ha de matar són els fums dels fracassats. El que s'ha d'evitar és que les ànimes malaltes transmetin el seu trauma als qui encara no han estat domesticats per la pedanteria i la por a l’aïllament. Em sembla que aquest és el tema de les novel·les de Rodoreda, tot i que l’he llegit de forma inconstant i fragmentada.
"La gran intuïció que mou la seva literatura és la idea que, en una societat en la qual tothom se sent en perill i, per tant, tothom calcula constantment, fins i tot el gest més petit té una gran potència destructiva. És el fet exòtic de viure en un país ocupat, i de ser-ne del tot conscient, el que fa que Rodoreda visqui com una lluita quasi còsmica el contrast entre els petits càlculs de la gent i la força cega de la creació.
"Mirem la Colometa, que es troba enmig d’aquest xoc de forces com una barqueta enmig d’una tempesta bíblica. Viu indefensa en un món que li és estrany i que no sap com gestionar. Sembla una reina destronada que ha quedat atrapada en un passat que no recorda. No sé per què costa tant de dir que la Colometa representa l’ànima del poble de Catalunya que no entén per què els seus líders no són persones normals. Com els animals o com els homes esclavitzats, la Colometa no calcula, existeix i prou, no es planteja l’origen del seu patiment.
"A partir de la Segona Guerra Mundial, Rodoreda es va trobar —igual que Dalí o que Miró— que els catalans podien compartir gran part del seu dolor amb mitja humanitat. La derrota de Hitler va treure la cultura catalana del seu aïllament. La Colometa hauria pogut ser una esclava sexual coreana o una jueva austríaca o una pagesa occitana o una aristòcrata prussiana.
"El cataclisme de 1940 va socialitzar, a una escala sense precedents, la síndrome d’estrès posttraumàtic que Rodoreda va patir després de fugir pels camins de França perseguida pels avions nazis. Per això pot escriure sobre Catalunya des de Suïssa. Rodoreda no necessita el país, en té prou d’agafar el buit que la guerra i la dictadura li han deixat i universalitzar-lo. No necessita ancorar-se en el localisme, afegir detalls de Barcelona que els lectors catalans puguin reconèixer, com li demana Joan Sales en alguna de les cartes.
"Si pensem en el moment polític que vivim, el ressò que ha tingut la reedició de La mort i la primavera tampoc no és gens estrany. Jo només n’he llegit quatre pàgines, però el poble de la novel·la em va semblar una metàfora magnífica d'un camp de concentració. Mentre vam viure com si no estiguéssim ocupats, o com si la llibertat política no s’hagués de guanyar i defensar amb el cos, era difícil que ningú pogués entendre o identificar-se amb la mena de terrors que descriu la novel·la.
"Tampoc cal insistir en el valor simbòlic que devia tenir la primavera en l’imaginari republicà de Rodoreda. Només cal recordar que Joan Sales es va inspirar en l’abril shakespearià per donar títol a Incerta glòria i muntar l’artifici sentimental que disfressa la ferida que realment mou el llibre, que és l’ocupació de Catalunya. La primavera s’associa als moments de llibertat que ha viscut el país perquè aquests moments han sigut efímers, igual que els amors frustrats.
"La primavera d'aquell poble infernal, ple de repressions i de rituals absurds, que Rodoreda descriu en la novel·la, no serien els feliços dies de principis dels anys 30? La primavera no serien aquells dies en els quals l’escriptora deia que podia passejar pels carrers de Barcelona amb un llibre de Dostoievski sota el braç, convençuda que ja ho sabia tot i que no hauria de patir mai més pel futur del seu país i, sobretot, del seu idioma?"
Bohigas es va moure a la cadira i, amb una amabilitat reptiliana que, per un instant, em va fer veure-la com un alienígena d’aquests que surten en les series d’invasions extraterrestres, va dir que les meves opinions eren respectables però que ella no era partidària de deixar-se dur per instrumentalitzacions polítiques. Em vaig estalviar de dir-li que instrumentalitzar Rodoreda és ignorar la ferida des de la qual va escriure. És una cosa que, naturalment, ella no gosaria fer a París amb un autor francès.
No sé què hauria dit Pons Alorda si encara hagués estat a la llibreria. Suposo que m’hauria donat la raó, tot i que no sé amb quants quilos de matisos. Gonzalo Torné hauria obert els ulls com unes taronges i s’hauria posat, amb la satisfacció de sentir-se comprès per la tribu, al costat de la Bohigas.
De la trobada amb J. ja en parlo un altre dia. Suposo que ha anat bé i que tinc moltes coses per dir. Però tot el que n’escrigui ara, sobretot si és objectiu, tindrà l’efecte d’una agulla de vudú clavada a l’ull d’un nino.