II

De tot això només en fa cinc anys. Llavors Arrimadas em va semblar una estrangera llençada a Barcelona amb paracaigudes. Poc després em va fer l’efecte que, per orientar-se en el país i matisar el discurs, buscava un cert contacte amb els independentistes, tot i que no tant com el buscava el seu equivalent en el PP, l’Andrea Levy, que amb els espanyols de Barcelona s’avorria com una ostra i el primer dia que vam parlar em va dir, com si fos un elogi: “No he entès absolutament res del que m’has explicat”. 

La seguretat desafiadora que Arrimadas ha agafat els darrers anys és més fàcil d’explicar amb un article que he llegit de l’advocat anglès Matthew Parish. Segons aquest advocat establert a Suïssa, Ciutadans ha estat finançat a través de fons europeus amb el vistiplau del president de la comissió Jean-Claude Juncker. Els diners, diu, s’haurien canalitzat a través de Daleph, l’empresa que donava feina a Arrimadas abans que fes el salt a la política. 

Curiosament, aquesta firma té seu a Barcelona, a Madrid i a Jerez de la Frontera, d’on és originària la líder de Ciutadans. Parish assegura que l’empresa d’Arrimadas elaborava informes per al Ministeri d’Economia i que va aconsellar una reforma administrativa per recentralitzar competències catalanes, ja el 2013. L’advocat anglès relaciona la necessitat que l’Estat espanyol ha tingut de promoure un partit com Ciutadans, que no genera les suspicàcies del PP a Catalunya, amb l’Europa que representa Juncker. 

La trama que estableix entre els dirigents luxemburguesos de la UE, el PP de Rajoy i el partit d’Albert Rivera, que s’acaba de comprar una casa de luxe amb el sou de diputat, té una base geopolítica de primer ordre. Juncker és fill i gendre de nazis. Malgrat que els seus problemes amb l’alcohol són de domini públic, durant molts anys va liderar el partit que ha estat hegemònic a Luxemburg des de la Segona Guerra Mundial.  

Si Ciutadans és el partit que l’Estat espanyol utilitza per intentar blanquejar l’herència franquista, Luxemburg és la Bèlgica privada d’Alemanya, és el país que Berlín utilitza per no fer massa evident el seu control sobre el conjunt d’Europa. Ciutadans està pensat per trencar, de forma simbòlica, amb el passat autoritari de l’Estat. Mentre la memòria de la dictadura constitueixi el fonament de la democràcia sorgida de la Transició, Espanya no s’alliberarà del problema català, i la globalització no farà altra cosa que agreujar-lo. 

Amb això vull dir que la seguretat desafiadora que Arrimadas ha agafat els darrers anys no s’explica sense el sentiment d’impunitat que li dona el context, no només espanyol, sinó també internacional. Com tinc explicat en un llibre, l’eix Madrid-París-Berlín necessita dominar Barcelona per no perdre el control del continent a favor de Londres i de Nova York, i no escatimarà recursos per aconseguir-ho. Igual que els Borbons en la guerra de Successió, o que les monarquies absolutes durant les revolucions liberals, o que els règims totalitaris en la Guerra Civil, les faccions autoritàries del continent necessiten evitar que Catalunya esdevingui un Estat.  

Tot això, evidentment, Arrimadas no ho té al cap. Arrimadas és un braç executor, una mena de Francisco Pizarro. La prova és que té molta més confiança en el seu poder que no pas en la seva capacitat de pensar per ella mateixa. Malgrat que se sent prou segura per ser impertinent o per mentir, el seu discurs continua essent encarcarat, tan vulgar, des del punt de vista intel·lectual, com ho és el processista. Amb això s’assembla a Andrea Levy, el seu equivalent polític en el PP, que conec una mica bé.  

A diferència de Levy, que busca de sotmetre’s a un poder superior que li doni llibertat personal, Arrimadas té cultura de conqueridora. Si la pulsió més fonda de Levy és seduir, la d’Arrimadas és la dominació. Levy sap perfectament quan creua la línia del cinisme. Encara que intenti protegir-se amb una cuirassa narcisista, el seu cos paga cada mentida i cada sobreactuació. Levy voldria que l’estimés tothom, que li diguessin que contribueix a fer un món millor; a l’Arrimadas aquestes delicadeses sentimentals li importen una merda. Ella vol imposar-se i, si de cas, després perdonar la vida a l’enemic trencat per fer-se un autohomenatge.

Això també es veu en la manera de vestir. Arrimadas és anodina, té un estil més corporatiu que no pas propi, de persona que treballa per compte d’altres. Levy, en canvi, se sap vestir amb una gràcia que no es correspon amb la vulgaritat del seu argumentari. Arrimadas parla el català com el missioner que aprèn la llengua d’una cultura exòtica per destruir-la al final del procés. Levy parla el castellà més correctament que el català. Però quan parla en la seva llengua materna és més genuïna, no li surten les pretensions intel·lectualoides i classistes que destil·la en castellà.

Arrimadas desperta el rebuig visceral de bona part del país —inclús de molts segments unionistes— perquè connecta amb els ciutadans que viuen a Catalunya com si fossin colons i la voldrien castellana per oblidar que no acaben de sentir-se com a casa. Levy, en canvi, connecta amb el sentiment progre del país, que fins fa pocs anys era d’esquerres perquè el PSOE semblava que donava més marge de llibertat a Catalunya que el PP. De fet, em sembla que va treballar a la Conselleria de Ciurana durant el tripartit i, en l’àmbit personal, s’entén bé amb els podemites.

Si Arrimadas té un sentit fortíssim del clan i la nació, Levy és el "ande yo caliente y ríase la gente". La líder de Ciutadans creu que els seus són els bons, mentre que la dirigent del PP pensa que, en la selva, no hi ha ningú innocent i cadascú fa els seus càlculs per sobreviure. No vull dir que Levy sigui cínica respecte la unitat d’Espanya. Ho és respecte els arguments que fa servir per defensar-la perquè creu que els arguments serveixen de ben poc i que, total, el poder és una qüestió de força i ella ha d’estar amb els que guanyen. 

Levy hauria defensat la celebració d’un referèndum d’autodeterminació, si el clima polític li ho hagués permès sense arriscar les seves ambicions. Arrimadas només ho hauria fet si la seva família, que està salpebrada de càrrecs franquistes, li hagués dit que estava bé de fer-ho. Levy viu d’esquena al seu passat jueu, jo diria que instintivament vol oblidar-lo. Quan la vaig conèixer, a principis del 2014, tenia una idea vaga dels seus orígens, i poc interès a saber-ne coses. Hi havia un fons de dolor humaníssim en la barreja de por i de menyspreu amb què es mirava els rodamons, quan passejàvem. 

Levy és un ocellet ferit que ha desenvolupat urpes de tigre. A finals del 2015 em va ensenyar una fotografia del seu pare passejant amb els seus avis per Tirana, la capital d'Albània. Estava datada en plena Segona Guerra Mundial, o just després. Em va semblar entendre, perquè ella tampoc no en sabia gaires detalls, que la família paterna es va escapar de Salònica. Després vaig llegir que Salònica és la ciutat d’Europa que va tenir un percentatge més alt de mortalitat entre la població jueva durant la follia nazi.

Explico tot això per dir que, quan Levy parla d’Espanya com un far de llibertat, no menteix. Una altra cosa és si li importa que, per a alguns dels seus amics, sigui una font d’opressió i de patiment. Levy té una concepció d’Espanya tan sentimental com la pugui tenir un convergent de Catalunya. La y del seu cognom —que hauria de ser una i llatina— és un homenatge al país que estima i al qual vol pertànyer. Arrimadas no ha triat el seu país; és filla de l’aparell de l’Estat i els motius que té per no parlar del seu passat són diferents. 

Si Arrimadas vol justificar el passat franquista de la seva família dominant Catalunya des d’una falsa integració, Levy vol superar l’estigma dels seus avantpassats arribant al cim del seu país d’adopció. Si Arrimadas hagués de parlar català als seus fills per defensar la unitat d’Espanya ho faria, encara que sempre pensaria que és una mesura provisional. Levy fa servir el castellà perquè li fa il·lusió, perquè li permet omplir la casa de flors i de viandes fresques. Sense ser-ne conscient, repeteix els esquemes dels jueus cosmopolites europeus fins a l’arribada del nazisme.

Hi ha un altre tema delicat. Totes dues —Levy i Arrimadas—  s’han obert camí representant la imatge de la dona jove, moderna i alliberada. A Catalunya ocupen un imaginari que els sectors sobiranistes no han tingut força per explotar. Si el PDeCAT va posar al capdavant del partit una noia amb físic de marassa o d’hostalera és perquè el processisme no té ni la categoria moral ni el poder institucional per compensar, amb la generositat que ho fa Madrid, els esforços —i els riscos— que demana haver de gestionar la façana eròtica de la política des d’una posició tan exposada. 
 

(Continua el diumenge).