III

Hi ha un altre tema delicat. Totes dues —Levy i Arrimadas—  s’han obert camí representant la imatge de la dona jove i alliberada. A Catalunya ocupen un imaginari que els sectors sobiranistes no han tingut força per explotar. Si el PDeCAT va posar al capdavant del partit una noia amb físic de marassa o d’hostalera és perquè el processisme no té ni la categoria moral ni el poder institucional per compensar, amb la generositat que ho fa Madrid, els esforços —i els riscos— que demana haver de gestionar la façana eròtica de la política des d’una posició tan exposada. 

Les noies més guapes de la JNC o de les JERC acaben deixant la política perquè no els sembla una ocupació prou seriosa i digna. Al final es troben que el joc de poder les enfronta amb un amo català que, després de vendre moltes motos, resulta que sempre treballa per afavorir els interessos de l’adversari espanyol. Una dona guapa que mani transmet una imatge de determinació excessiva per les estructures del país, que són massa febles per donar consistència política a la sensualitat i a l’erotisme. 

La imatge sexualment esmolada de Levy i d’Arrimadas —cadascuna amb el seu estil— tendeix a irritar la dona processista amb una facilitat gairebé còmica. Suposo que les dues dirigents unionistes recorden moltes catalanes que van perdre el control del territori i la corona de princesa fa molts anys i que els homes del país viuen desarmats, no sols davant de l’Estat, sinó també davant d’elles mateixes. Em sembla que si comparo Levy i Arrimadas, ara que he tingut aquest somni curiós, és perquè el paper simbòlic que s’intenta donar a Cima em regira l’estómac. 

No estic segur que Cima sigui conscient de les ferides que Madrid explota a través de la seva manca de caràcter. Tampoc no sé si mai, en cap despatx, algun espavilat va pensar que em podria convertir en un peluix propagandístic remotament semblant al que ha esdevingut el marit de l’Arrimadas. Quan surto de casa i veig la seu del PP, de vegades encara somric. A la porta hi tenen una imatge gegant d’una parella que es fa un petó a la boca. Ell porta una bandera espanyola tatuada a la galta i ella una bandera catalana. 

Diria que la imatge està inspirada en una fotografia d’un israelià i d’una palestina que es van fer un petó a través del mur de Gaza l’estiu de 2014. Ara que l’estratègia de la seducció i del xantatge emocional ha deixat pas a l’estratègia de la força, la imatge ha envellit i potser haurien de posar-hi una jutgessa dictant sentència contra un pelut dels CDR. En tot cas, sempre que paro atenció a la fotografia penso en la força simbòlica dels petits gestos i en l’ús que es va fer de la relació de Cima i d’Arrimadas o de la meva amb l’Andrea —que apareix amb el pseudònim de Marisol, a Un estiu a les trinxeres.

Quan el prestigi democràtic de l’Estat començava a trontollar, la premsa va insistir a llençar el missatge que qualsevol amor era possible dins d’Espanya. Evidentment era la versió populista d’allò que es deia en temps d’ETA, que totes les idees es podien defensar de forma pacifica. Després de reconciliar-se amb Arrimadas, Cima va esborrar els tuits que havia publicat fins el 2015 i va deixar la política. Ara diu que cedirà el vot a la seva dona, que es dedica deixar-lo com un saldo demanant que posin a la presó els seus excompanys de partit.

Després d’haver-se empassat els discursos del president Mas, Cima ha vist la llum i ha obert una empresa d’assessoria amb Roger Montañola que té, com a principal client, la representació d’Uber a tot Espanya. No és una cartera que et caigui del cel, si tens poca experiència.

—Nosaltres érem millors —em va escriure la Marisol, el dia que van aparèixer publicades les fotografies del casament de la líder de Ciutadans, l’estiu de 2016.

Nosaltres teníem les nostres coses, però distingiem la joieria de la bijuteria. Per això no vam durar. Per això el conflicte nacional va destruir el que no havien pogut destruir inconvenients més demencials. Per això, els primers dies de ser a Madrid, la Marisol em deia: “Em sap greu que els diaris et pengin l’etiqueta d’escriptor independentista.” Per això sé que l’Estat necessita pervertir els afectes i el talent a un nivell elemental per sobreviure i la degradació de la política no m’ha agafat gens per sorpresa.

Quan buidava el pis per anar a Madrid, la Marisol em va preguntar quin record es podia endur per tenir-me present en el despatx del carrer Gènova. Com qui posa el dit a l’aigua de la banyera per provar-ne la temperatura, li vaig proposar que s’endugués el llibre que, entre broma i broma, li havia regalat el dia que ens vam conèixer, El nostre heroi, Josep Pla. D’entrada li va semblar bona idea i jo vaig pensar que era bonic que un llibre que havia escrit i publicat contra el meu mateix entorn acabés fent un viatge tan audaç i tan normal alhora. 

Al cap d’una estona, la Marisol va deixar caure: “Saps què? Val més que el deixi aquí perquè, si no, els periodistes començaran a fer preguntes”. Ho vaig entendre de seguida. Quan va començar el degoteig d’informacions que utilitzaven els meus sentiments per vernissar de tolerància i de bon rotllo el discurs del PP contra el referèndum li vaig dir que, si els diaris insistien, hauria d’explicar per què me l’estimava, i es va sentir amenaçada. També ho vaig entendre, esclar. El cervell ho pot entendre tot, el cor ja és una altra cosa.

Un matí ens vam asseure al Velódromo i vaig deixar que rodolés pendent avall una d’aquestes anàlisis fredes que fas quan veus el futur tan clar que no pots amagar-te darrera de cap falsa esperança ni de cap comèdia pal·liativa. El problema d’anticipar el futur és que no sempre et dona instruments o sang freda per canviar-lo. Aquests dies hi penso quan veig com la Marisol demana presó per Puigdemont, o com demana d’intervenir TV3 i apareix al costat del García Albiol fent que sí amb el cap al seu discurs de pinxo.

La idea era que cada dia seríem més lluny i que no podríem defensar la relació perquè el simple esforç de sobreviure s’ho acabaria emportant tot. A ella li van caure quatre llàgrimes, va dir que d’acord, em va fer un petó i va marxar. Si la relació s’hagués acabat aquí hauria estat un final perfecte, però de vegades no tenim força per fer les coses tal com ens les dicta la intuïció. Potser som massa nens i necessitem comprovar que no hi ha alternativa a les situacions que ens desagraden o potser ens cal persistir en la bogeria a fi de tornar-nos una mica savis. 

Ara podria escriure pàgines i pàgines lligant anècdotes gracioses i lamentables i reconstruir la història d’una relació bonica que es va anar enverinant contra la voluntat dels dos. Jo vaig veure com patia. Vaig veure com s’acuirassava mentre el cos li tremolava literalment de por. Vaig veure com es barallava amb l’angoixa de fracassar, de transformar-se, de prendre un camí sense retorn. Vaig veure com la persona que havia conegut s’esvaïa davant meu com una fotografia llençada al foc.

De vegades miràvem de tornar i, nedant contra corrent, ens acostàvem, total per comprovar esgotats que el nostre món ja no existia i que estàvem sols cadascú a la seva pròpia selva. És difícil d’acceptar que una persona que t’estimes t’avorreix, i és grotesc que els records t’empenyin a tornar a un lloc que t’ha fet feliç per descobrir que només és un decorat, amb el seu baf fred de cambra abandonada, com l’esquelet d’un vaixell embarrancat o d’una balena devorada a la platja per les aus carronyaires. 

Amb la Marisol vaig prendre consciència, amb tot luxe de detalls, de la força que tenen les circumstàncies personals i els fets consumats aparentment inofensius. Vaig entendre que el poder funciona de dalt a baix perquè la immensa majoria de la gent no té prou força ni prou imaginació per pensar o per actuar més enllà de la representació política. Em vaig adonar que l’Estat en tenia prou de donar a una colla de joves unionistes la il·lusió d’un futur brillant, irreconciliable amb la llibertat de Catalunya, per encarir moltíssim el dret a l’autodeterminació.

Vaig veure que Aznar tenia part de raó quan deia que Catalunya es trencaria abans que Espanya, cosa que no deixa de ser un consol de país tercermundista. Vaig haver d’acceptar que la situació es complicaria a mesura que els espanyols trobessin justificacions i sistemes d’interessos que tornessin a emparar la brutalitat que fins ara ha mantingut la unitat d’Espanya. Si, de sobte, parlàvem idiomes diferents, si ja no podíem riure de les mateixes coses, com s’hauria de poder entendre la gent que s’empassa els discursos precuinats?

Malgrat que potser és la reacció més humana, normalment és contraproduent d’intentar advertir a algú altre d’un perill que no es pot veure perquè poca gent té les orelles més fines que l’amor propi. A més sempre tendim a pensar que ja gestionarem les situacions complicades a mesura que ens les anem trobant, sense calcular que la capacitat per suportar contradiccions és limitada i que, en general, el que passa és que les situacions ens devoren fins a convertir-nos en una altra persona que ni tan sols recorda l’anterior. 

Amb la Marisol vaig perdre les darreres esperances d’un final net, no traumàtic, al conflicte entre Catalunya i Espanya. Cada desamor s’emporta o matisa alguna il·lusió que ens havíem fet sobre el món o sobre nosaltres mateixos i la meva història amb ella va liquidar aquesta, segurament per això vaig posar tanta tenacitat, tanta energia inútil, per mirar de salvar-ne alguna cosa. Mai no he tingut tant la sensació que el conflicte amb Espanya ens farà baixar molt avall a tots plegats com des que ella va marxar a Madrid. I veure el Cima m’ho recorda. Fins i tot més que contemplar l’espectacle dantesc que és aquesta campanya electoral.