II

Si no recordo malament, Marc Álvaro encara va arribar a temps d’escriure sobre la guerra de Iugoslàvia. Forma part d’un món que va connectar amb el somni neohumanista de l’Europa de postguerra, quan ja només en quedaven el fum i les escorrialles. No és casualitat que comparteixi l’honor d’haver estat premiat per la Fundació Catalunya Oberta amb André Glucksmann, que va néixer abans de la Segona Guerra Mundial, igual que Jordi Pujol.

Quan Marc Álvaro va fer el salt a La Vanguardia, l’intel·lectual europeu ja era una figura hedonista i decadent que vivia de l’èpica que els seus antecessors havien donat a l’ofici de pensar. Europa estava dominada pels discursos tontets. Els intel·lectuals cortesans, com ara Bauman, Todorov o Glucksmann mateix, semblaven publicistes. Mentre Europa es dessagnava, ells es dedicaven a buscar lemes brillants per poder cobrar a preu d’or les conferències i explicar un món que ja no entenien sense molestar ningú.

A Catalunya la decadència europea la vam notar tard, estàvem ocupats celebrant el retorn de la democràcia. Quan Marc Álvaro va entrar a La Vanguardia, l’autonomisme semblava un marc estable. El diari del Godó era, aparentment, el cim intel·lectual i periodístic del país. Esperonats pel clima europeu, els catalans vivien en una bombolla de discursos inflats d’aire. Pujol havia creat la il·lusió d’un poder que a l’hora de la veritat era incapaç de protegir les personalitats i les idees genuïnes. Per subsistir, sovint fins i tot havia de treballar per matar-les.

Des del punt de vista polític, Marc Álvaro és una víctima del miratge pujolista. La seva trajectòria em fa pensar en aquests homes de La mort i la primavera que, a partir de la maduresa, s’extingeixen lentament dins d’una soca d’arbre, després d’haver ingerit ciment, “per què si no”, pregunta la narradora, “l’ànima s’escaparia i on aniria?” Sense unes institucions que en protegeixin l’esperit, els catalans sovint veuen interrompuda la seva evolució i acaben asfixiant-se en les seves pròpies inseguretats per por de quedar a l’intempèrie. 

James Salter explica una cosa similar, en els seus llibres. A Catalunya, Salter ha tingut una recepció empobrida per les tares de la tribu. Com que té una prosa destil·lada i glamurosa, se l’ha presentat com un autor burgès, despolititzat, d’un materialisme epicuri enlluernador. En l’obra de Salter els objectes tenen una presència important, com en l’obra de Rodoreda. Els climes són més amables i opulents, perquè Salter escriu des d’una societat que domina el món. Però els drames que explica parteixen d’unes mancances espirituals de fons molt semblants, compartides a tot Occident.

Adormit el sentit de la grandesa, ve a dir Salter, els homes es perden en un laberint de relacions i objectes que els encadena al pas del temps com mai abans no havia passat en la història. Light Years, el darrer llibre traduït al català, s’ha venut com una cançó de desamor de Julio Iglesias, però descriu molt bé els forats negres de la societat de consum, i especialment com les dones s’espatllen al costat d’homes castrats per la inexperiència i les petites possessions materials. “Viri creia en la grandesa com es creu en una virtut”, escriu Salter sobre el marit de la protagonista.

Marc Álvaro és fill d’aquest món esporuguit, que ofega l’emoció en els restaurants i llegeix enquestes i biografies. Recordo un dia que me’l vaig trobar en un passadís de la facultat i em va preguntar si volia formar part d’una candidatura del Col·legi de Periodistes. Li vaig dir que preferia anar a la meva. “Necessitaràs un grup de gent que et protegeixi” em va respondre un pèl mosca. Vaig pensar que tenia una idea del poder i de la fama estrafeta, però comprensible en un país on la gent brilla a costa de la llibertat dels altres, sempre després de llepar molts glands.

Ara recordo una conversa que vam tenir a la sala de professors amb una amiga comuna més jove que nosaltres. Havíem començat parlant de Jordi Amat, que llavors començava a obrir-se pas a La Vanguardia protegit per l’Enric Juliana, i vam acabar parlant de meritocràcia. Jo reia per sota el nas i pensava: “l’Amat és com aquests gossets simpàtics que els amos compren als criats per tenir-los contents i alhora vigilar que no s’escapin, per això desconcerta sempre els convergents”. La nostra amiga va comentar que la meritocràcia i l’amiguisme sovint acaben esdevenint incompatibles. 

Era evident que parlava de la universitat on tots tres treballem. Marc Álvaro fa anys que hi té un cert pes i li va respondre que les empreses les fas amb els amics, perquè és la gent de la qual et refies. Jo pensava que també et pots refiar de les persones per altres motius, com ara pel talent o pels coneixements tècnics en un camp concret. Sempre que no tinguis por que et facin ombra, esclar, o que no pretenguis convertir els altres en còmplices dels teus equilibris, o que vulguis controlar-ho tot com un petit botiguer de l’Eixample.

Segurament sense voler, Marc Álvaro infantilitzava la meva amiga dient-li: “El món funciona així”, com si el món funcionés d’una sola manera i l’amor tingués sempre menys força que el cinisme. Jo somreia. Acabada la universitat, aquesta amiga em va tenir per boig durant anys, potser per no portar la contrària als homes que l’afalagaven amb la intenció més o menys secreta d’intentar follar-se-la. Llavors jo era un cadell envoltat de depredadors, i certament vaig necessitar temps per calmar-me. Però ella va trobar la paret just allà on jo sempre havia dit que estava.

Els elements de caire generacional, doncs, també han marcat la meva relació amb Marc Álvaro. La generació dels anys 60 va anar a l’escola quan el franquisme i la guerra freda havien normalitzat tots els seus tòpics. Amb una memòria nacional afeblida, que no els podia protegir de la dictadura, i amb una febre consumista que va irrompre com un torrent d'aigua en el desert, els catalans dels anys 60 van arribar vulnerables a les trampetes de la Transició. Els amics que tinc de l’edat d’ell són gent endurida, amb una consciència històrica fortíssima que els ve de les profunditats de la família.

(Continua el dimarts).