Cada cop que veig un tuit contra Pere Aragonès me'n recordo de la tonada que les bases del PP cantaven a Madrid el dia que Aznar va guanyar les primeres eleccions: "Pujol, enano, habla castellano". Abans de pactar, Aznar va deixar que es desfoguessin pels carrers. Pujol havia sabut encarnar la idea de catalanitat que convenia a Espanya i feia temps que controlava Catalunya.
Aragonès no és tan sofisticat, però la política espanyola tampoc no és tan oberta com en els temps de Pujol. Quan Pujol va arribar al poder, els socialistes catalans, que venien de les famílies cultes d'abans de la guerra, van reaccionar amb ira i menyspreu. De cara en fora, deien que Pujol caricaturitzava el país; de cara endins, tractaven Catalunya com si fos la minyona de la casa que es follen tots els homes de la família.
Contra el que ha escrit Joan Burdeus, Aragonès no és una expressió de la sensibilitat millennial, ni és el fruit de cap tendència moderna del nostre temps. La seva figura ni tan sols es pot comparar amb la de Pablo Casado, que va superar unes primàries a matadegolla. Si algun problema té avui Catalunya, és que tot el que hi succeeix és tremendament atàvic i tribal, com ens passa sempre en els moments difícils.
Aragonès no és més ridícul, ni més obedient que Jordi Turull o Josep Rull, o que Quim Torra. Senzillament, és l'encarnació perfecta de l'enano que demanaven les bases del PP per pactar amb el pujolisme. Fa més ràbia perquè és més real, perquè la seva posició ens envia un missatge més cru del que ha passat a Catalunya. Aragonès es fa incòmode perquè brilla en les renúncies dels polítics i dels articulistes, en la derrota de tots els que han assumit que el silenci o el cinisme és la seva única sortida.
Aragonès és el somni fet realitat dels troglodites que insultaven Pujol quan Aznar va guanyar les primeres eleccions. Salvador Sostres ho explica molt bé en la carta d'amor que ha escrit a Jaume Giró demanant-li que dimiteixi. Espanya vol convertir els polítics en una mena de ciclistes de Globo de la burocràcia madrilenya i cada cop hi haurà menys marge per a les pedanteries, els negocis i les preses de pèl de l'escola convergent.
Aragonès és el motllo del català que Madrid vol per a les properes dècades i només un conflicte democràtic amb Espanya pot trencar-lo
Ara ningú no es recorda de les flors que el pujolisme va trepitjar per poder encaixar el país amb les necessitats de l'oligarquia espanyola. Jordi Amat ha intentat reduir el pujolisme a una crònica negra justament per protegir els oblits que van forjar la seva hegemonia. Però igual que Vichy, el pujolisme va adormir l'esperit emprenedor del país i la vitalitat del català, i va escampar tota mena d'actituds primàries, disfressades de patriotisme i de bonisme.
Com Sostres diu al seu bon amic Giró, si Catalunya no trenca amb Espanya a partir d'ara els diners es faran a Madrid i a Barcelona hi quedaran només l'empobriment i la pagueta. Els convergents poden fer com els socialistes i mirar d'utilitzar la frustració per fer electoralisme o fins i tot intentar assaltar l'ajuntament de Barcelona. Però no servirà de res. Qualsevol lideratge que no surti d'un procés de democratització interna del país caurà en un buit estèril.
El virrei Junqueras i els seus nois ho saben. Per això han posat Aragonès de cap visible i riuen cada cop que algun convergent els dona lliçons de patriotisme o els perdona la vida. Aragonès és el motllo del català que Madrid vol per a les properes dècades i només un conflicte democràtic amb Espanya pot trencar-lo. Mentrestant, les seves limitacions s'aniran normalitzant en tots els camps de la vida catalana, igual que es van normalitzar les de Pujol, fins al punt que gairebé ja ningú no les nota, ni les recorda.