Per entendre quin paper juguen els presos en el full de ruta de l’Estat és imprescindible llegir l’article que López Burniol va publicar aquest dissabte a La Vanguardia. El notari advertia que, en el pleit entre Catalunya i Espanya, Europa no donarà mai un suport clar i “operatiu” a cap de les dues parts enfrontades.

Com apuntava l’article, les potències del nord no han tingut, històricament, cap interès a incloure el vell imperi hispànic en la política continental. Des de la guerra de successió l’enfrontament entre catalans i castellans ha servit per marginar Espanya i per mantenir-la ocupada en les paranoies unitaristes de Madrid. 

Burniol evita parlar de 1714, però se serveix del llibre d’un diplomàtic per recordar que la península ibèrica va ser “un protectorat Franco-Britànic” des de mitjans del segle XIX fins a la segona guerra mundial. París i Londres van utilitzar la dissidència i l’odi als catalans per desestabilitzar els governs espanyols i per menjar-se el mercat que hauria hagut de fer créixer la burgesia barcelonina.  

Com diu Burniol, Espanya està sola davant el problema català. La diferència és que aquesta vegada no té les tropes de Hitler i de Mussolini per ajudar-la

L’article no explica que, mentre els catalans feien la Revolució Industrial acorralats a casa seva a punta de pistola, els castellans es privaven de tenir una política exterior per tal de poder preservar la seva hegemonia en el rodal ibèric. El notari només es lamenta que la manca d’una política exterior amb cara i ulls va enxampar l’Estat sense aliats quan li van caure a sobre les guerres de Cuba i de les Filipines. 

També recorda que, quan va esclatar la Guerra Civil, la república va quedar sola perquè França i la Gran Bretanya van córrer a signar un acord de no intervenció que seria “subscrit per gairebé tots els països europeus.” La frase faria riure si no fos que els països que no el van subscriure, i que Burniol evita d’esmentar, són els que van decidir la guerra a favor de Franco.

Com diu Burniol, Espanya està sola davant el problema català. La diferencia és que aquesta vegada no té les tropes de Hitler i de Musolini per ajudar-la. Tampoc no té els 100.000 fills de Sant Lluís ni les patuleies absolutistes de Lluís XIV, l’anomenat rei sol, que va necessitar posar un milió de soldats sobre el continent per no perdre la guerra de successió.

Per no tenir, l’Estat espanyol no té ni una guerra freda amb caps nuclears a punt de caure sobre les closques dels alemanys, com en la dècada dels setanta. Ni el record d’una llarga dictadura i d’un segle XX salvatge que va traumatitzar tres generacions d’europeus. Madrid només té els presos per intentar enterrar l’independentisme ambuna segona transició feta de fantasmes del passat i d’ombres xineses.

Quan Madrid s’adoni que ha empresonat els catalans equivocats acabarà de destruir el prestigi de la seva justícia per mirar d’arreglar-ho a la desesperada

Quan l’Estat descobreixi que els polítics que ha detingut o que ha enviat a l’exili no són els homes que van fer possible el referèndum potser serà massa tard. A Catalunya ningú no li farà la feina. Però qui li farà la feina, a Espanya, si la classe política que fins ara havia frenat i folkloritzat l’independentisme està a la presó o a l’exili, o fent discursos còmics com els de Joan Tardà? 

Nomes cal llegir aquesta entrevista de Manuel Jabois per veure que Tardà no és Miquel Roca ni Jordi Pujol, i que tot el que queda de la Transició és una caricatura. Només cal llegir Fernando Onega per veure que quan Madrid s’adoni que ha detingut els catalans equivocats acabarà de destruir el prestigi de la seva justícia per mirar d’arreglar-ho a la desesperada. 

Els presos són la darrera barrera de contenció d’una unitat feta a base de pistoles i dogmes totalitaris, i els articles maquiavèlics dels diaris carrinclons no seran suficients per fer oblidar més de dos milions de vots dipositats contra la policia i les mentides dels polítics. Si Espanya hagués pogut detenir els impulsors de les consultes i del referèndum, les primàries no haurien arrelat en el debat polític; segurament ni s’haurien plantejat. 

El problema de Madrid i dels autonomistes és el mateix que tenen molts diaris. Si tens una fàbrica de salsitxes tot el que facis acabarà tenint forma de salsitxa. I qui vol menjar salsitxes si pot menjar caviar o anar a dinar lletons a cal Miquel Bonet amb la furgoneta hippi de Xavi Noriguis? És una cosa que s’hauria de preguntar a la facció dels Comuns que ara parla de sobiranisme per intentar desvincular la idea de sobirania de la idea de la independència, com si el Mur de Berlín encara estigués dempeus.