La meva Diada va començar a les dotze en punt de la nit, hora de màxima equidistància, amb un còctel de tequila i mango que em va deixar el cap com un timbal. “No em creuré el referèndum fins que no vegi les urnes i els polítics aplicant el resultat“, em deia una amiga que ha tornat expressament d’Islàndia per votar i que el dia de la Hispanitat torna a marxar, ara a Sud-amèrica.

Com moltes persones de la meva generació, aquesta amiga passa el mínim temps possible a Barcelona. Els incentius que li ofereix el país no la motiven i, quan passa massa dies aquí, es posa trista i la venç la mandra. Quan va esclatar el procés estava convençuda que ens en sortiríem, però la cursileria processista la va tornar escèptica. De vegades es discuteix amb el seu pare, que diu que és massa exigent. Tot i així, no ha fallat en cap de les cites importants de l’independentisme.

El juliol del 2010 tots dos vam quedar atrapats per la gentada que escridassava el president Montilla, mentre es movia entre les terrasses de passeig de Gràcia amb una educació exquisida, sense tombar una sola tassa de cafè. Aquella manifestació va agafar molta gent desprevinguda i jo recordo una turista amb motxilla, que semblava molt bregada, que va estar a punt de plorar de desesperació en veure’s atrapada en un magma humà que no entenia.

També recordo l'Enric Juliana reivindicant la bandera europea i Pilar Rahola escrivint coses raríssimes. Arcadi Espada, que havia anat de vacances a la Bretanya per aprendre a donar menjar a les oques, va comparar Montilla amb Hitler, entre cites de Montaigne. Milián Mestre —el rondinaire del PP— va ser un dels pocs columnistes de prestigi que va escriure alguna cosa amb cara i ulls. 

—Com vols que apliquem el referèndum si un diari com l’Ara, que ha viscut a remolc del processisme, és incapaç de treure la publicitat de l'1 d'octubre? —em deia la meva amiga.

—Ja veuràs com rectificarà o com es quedarà sense espai per vendre el seu imaginari de fireta. La moralina de l’Ara estava pensada per desarmar-nos i no se n’han sortit.

A la manifestació de la tarda era fàcil veure per què tots els intents que s’han fet de dominar la força de l’independentisme han fracassat. Si alguna cosa espanta d’aquestes manifestacions és l’energia monstruosa que hi circula. “La tieta de l’Antoni, que té més de noranta anys, s’ha fet acompanyar des d’Alella” —vaig sentir que comentava una parella equipada amb tot el kit de la jornada, mentre esperava taula per dinar al Velódromo. 

Al pis de dalt, el Jordi Basté acabava de dinar amb la seva tropa: “Venim aquí des de fa set anys —ens va dir, obrint els ulls com una criatura que veu volar el Pare Noel amb el trineu. Hi venim sempre a la mateixa hora i mai ho havíem vist tan ple”. Quan ens vam acomiadar vaig llegir una piulada de Xavier Bach que em va fer riure i li vaig ensenyar a la meva mare, que badava mirant les corrues de famílies amb banderes que passaven pel carrer.

Em sembla que aquest tuit t’agradarà —li vaig dir— (la piulada deia: “Escolta Sepharad / Deixa’m en pau, plom"). Salvador Espriu li va recordar la seva joventut i em va explicar la por que va haver de superar la primera vegada que va marxar amb el meu pare de cap de setmana, tipa d’escoltar els sermons dels capellans. “No entenia per què la teva àvia havia pogut tenir tantes parelles i jo havia de fer d’espelma de la meva germana. Un dia vaig dir prou, i que ja se'n podien anar a fer punyetes amb el seu infern”.

Volia dir-li que la moralina autonomista ha tingut una funció repressiva molt semblant a la franquista, respecte a la unitat d'Espanya, però llavors va afegir, posant-se transcendent: 

—Si els espanyols fan merder, els que ens hauríem d’encarar amb la violència som la gent gran.

—Mare! —vaig fer jo, decebut que no comptés amb mi per defensar-la.

—La gent gran —va insistir— ja hem viscut i, encara que tu et pensis que els polítics ens prenen el pèl, som els que tenim més ganes de guanyar. A nosaltres sí que Espanya ens ha robat; nosaltres sí que hem patit l'autoritarisme de Madrid

—Aquest estiu —vaig recordar— un home de Falset em va dir una cosa molt semblant: “Els espanyols ja poden venir amb el que vulguin. Què més ens poden fer, que no ens hagin fet?".

—És que quan menyspreen l’ANC dient que és una associació de jubilats no saben de què parlen. Aquests numerets no els fem perquè estiguem avorrits, sinó perquè no ens volem endur al sot les coses que hem sofert.

Mentre baixàvem cap a passeig de Gràcia esquivant pals de banderes, cotxets de criatures i grups que sortien dels autocars, em va venir al cap el primer volum de la Recherche de Proust. Si no recordo malament, l’autor francès hi explica els principis de la memòria involuntària, aquesta memòria que fa que donem un sentit o un altre a les coses que ens passen en el món material. 

L’escriptor recorda que la seva família es burlava de la seva tieta-àvia quan, debades, intentava que el seu marit no begués alcohol. Diu que la gent, quan veu una injustícia, sovint acaba posant-se del bàndol de l’injust amb una resolució alegre i decidida per convèncer-se que en realitat no veu una injustícia i confessa que, davant d’aquest espectacle, massa covard per moure un dit, ell solia córrer a amagar-se a l’habitació.

I bé, embriagat pel soroll eixordador dels timbals i dels megàfons que hi havia penjats dels fanals, vaig pensar si aquest país no està connectant amb un passat que havia quedat enterrat en les golfes de l'oblit i que ara, a mesura que torna a conquerir la nostra memòria, ens dona un coratge desconegut. No hi havia, en l'energia monstruosa que surava en l’ambient d’ahir, la força d’un passat ocult que tot just comencem a redescobrir? 

Em fa l'efecte que quan tot això s'acabi ens semblarà increïble haver estat tan petits, haver escarnit els justos o haver-los deixat sols amb actituds de mal pagador -com ara fa el diari Ara. És la profunditat d'aquest passat que l'unionisme nega, i que molts catalans no sabrien llegir encara en les pedres del país, la que fa que la vitalitat de l'independentisme sigui tan difícil d'utilitzar o de contenir.