L’Estat espanyol té ara mateix dues opcions. Pot deixar marxar Catalunya en pau, i vetllar per mantenir-hi una certa influència política, econòmica i cultural, o pot mirar d’aturar la independència per la força i arriscar-se a perdre també Mallorca i el País Valencià, una vegada hagi llançat per la finestra el capital democràtic que havia anat acumulant fins ara.
Tothom diu que Rajoy podia haver evitat el ball de bastons de diumenge, però no és cert. L’única manera d’impedir la independència de Catalunya és i ha sigut sempre la violència. Per això el catalanisme va funcionar fins a la desintegració de Iugoslàvia, és a dir, mentre la guerra va ser la forma més comuna de resoldre els plets entre els països europeus.
Si no ha estat possible celebrar un referèndum acordat no és perquè la llei espanyola ho prohibeixi, sinó perquè els discursos que Madrid, i els funcionaris que ha format des de fa segles, el fan inviable. Espanya ha perdut perquè ha seguit confiant en el xantatge de la violència en el moment més dolç de la seva democràcia. Ara haurà de triar entre acabar com Sèrbia o salvar els mobles amb estil, com Anglaterra.
Així com els catalans estem aprenent que hi ha una cosa pitjor que la guerra, que és viure en la ignomínia, els espanyols haurien d’aprendre a gestionar les derrotes sense cremar-ho tot. El franquisme i el pujolisme han ensenyat als catalans que un país no es pot sostenir sobre una por il·limitada a la violència. Ara, l’independentisme hauria d’ensenyar als espanyols que, en un Estat del segle XXI, la llei no pot ser una excusa per esclafar les minories.
Si Madrid intenta recórrer a la força, per molt que ho faci en nom de l’estat de Dret, només accelerarà el renaixement de la nació política catalana. N’hi ha hagut prou amb una setmana perquè les fronteres psicològiques i morals que havien quedat enterrades per la por, la hipocresia i els diners s’alcessin entre tots dos països. Si Madrid va més enllà empitjorarà la situació, per molt suposat suport que li doni Brussel·les.
Les condicions que permetrien a l’Estat de crear un terror capaç d’enterrar l’anhel de llibertat de la major part de catalans arrelats al territori, ja fa temps que no es donen. El catalanisme va néixer de la necessitat d’assegurar els negocis i la llengua davant de l’agressivitat d’un imperialisme castellà que també ha perdut la raó de ser. Madrid ja no és una capital aïllada del món, i Espanya ja no es mor de gana ni és un país d’analfabets.
La cultura que va fer inviable la supervivència política de Catalunya en els anys trenta, és precisament el que ara fa inviable la unitat d’Espanya mitjançant la força bruta. La història d’Espanya es va acabar el 1936, després que tant la dreta com l’esquerra fracassessin en el seu intent de resoldre el problema nacional. Des de llavors, hem tingut una dictadura atroç i un temps de propina perquè la separació es pogués fer sense gaires traumes.
La por que fa la independència té més a veure amb els fantasmes del passat i amb el temor que alguns tenen de sentir-se jutjats per la història, que no pas amb la realitat objectiva. Les coses que diem i fem en un context poden semblar monstruoses o criticables en un altre. Però els temps canvien. Si les noves generacions d’articulistes i polítics madrilenys no contribueixen a fer que la separació es produeixi de manera amistosa, els puc garantir, sense necessitat de ser bruixot, que l’incendi els arribarà cada dia amb més força a casa seva.
La imatge del rei Felip VI amenaçant els catalans no autonomistes amb el retrat de Carles III de fons, el rei que va imposar el castellà a les escoles del país, hauria d’ajudar a entendre sobre quines bases s’ha articulat la democràcia espanyola. Suposo que el Rei és ostatge de l’elit madrilenya i dels pactes amb el franquisme, altrament no crec que hagués posat la monarquia en una situació tan crítica.
Felip VI hauria pogut ser rei de les Espanyes, si hagués intercedit perquè se celebrés un referèndum acordat i hagués guanyat el sí. Ara queda clar que si la idea li hagués passat pel cap la cort de Madrid no li hauria permès de dur-la a terme. Catalunya només té la sortida de la independència i ho tindrà fàcil per aconseguir-la, sempre que no es deixi arrossegar pels polítics carronyers del sobiranisme que troben que el referèndum va anar massa bé.
Catalunya està matant el pujolisme i l’Espanya autoritària que el justificava, i tota la determinació que els polítics no tinguin ara, són víctimes que comptarem d’aquí a uns anys, en totes dues bandes. Qui cregui que exagero, que pensi en Macià, que no va voler atemptar contra Alfons XIII i va cedir a les amenaces per evitar una possible guerra amb Espanya. Cinc anys més tard, tothom ja sap què va passar