Un dia vaig quedar per fer un cafè amb el Víctor Fernández, que és un periodista de La Razón, i es va presentar amb un llibre sobre Josep Pla i Salvador Dalí que acabava de treure conjuntament amb l’Enric Sabater, el secretari del pintor. Es tractava d’un estudi introductori per a una reedició de bibliòfil d’Obres de Museu, el llibre que Pla i Dalí van fer plegats.
L’estudi portava reproduccions de quadres, cartes manuscrites i una colla de fotografies aparentment espontànies de tots dos artistes abraçant-se, estudiant-se l’un a l’altre i xerrant pels descosits. Passant pàgines, vam arribar a unes peces que Dalí va dedicar a Pla.
Hi havia el famós croquis de la cara de l’escriptor que Dalí va dibuixar al bell mig d’un full una mica tort, com si fos l’esbós d’una màscara veneciana. Pla hi apareix amb un somriure ample i picaresc. Sembla que s’acabi de llevar d’una borratxera i que s’hagi dutxat per fer-se passar la ressaca, però té els ulls brillants i la cara neta i se’l veu lúcid, content i separat del món.
Hi havia una altra peça que em va cridar l’atenció. S’hi veia un home assegut sota una olivera solitària al marge d’un camí que es perdia en un d’aquests paisatges dalinians immensos, buits i geològics. L’home portava una barretina i un bastó de pelegrí i jeia sol, petit com una figureta de pessebre. Abandonat en aquell espai desèrtic, només tenia la companyia un gos prim i mort de gana.
-És Pla, em va dir el senyor Fernández.
-És la imatge de l’artista català del segle XX, li vaig respondre sense pensar-m’ho gaire.
El primer que cal tenir present, quan es parla de Pla, igual que quan es parla de Dalí, és que la segona meitat del segle XX va ser el gran moment dels ministeris de cultura i dels mitjans de comunicació de massa. És el moment en què els Estats assoleixen un control més absolut sobre el seu territori i la imaginació dels ciutadans.
Extingida la distinció entre l’alta cultura i la cultura popular, tot el que no apareix als diaris o a la tele, o s’explica a l’escola, no existeix. En l’època del Twitter sona exagerat, però jo encara he sentit a dir: “si no surts a la tele i als diaris, no existeixes”. Roger Waters, el cantant de Pink Floyd, va dir parlant de les revoltes d’Egipte. “M’hauria agradat veure Franco manant en l’època del facebook.” Bé: quan l’antic comte de Godó va voler destruir Gaziel va prohibir d’esmentar el seu nom a La Vanguardia i el mític director va passar per un ostracisme avui impensable.
Pla i Dalí van viure la culminació d’un procés de centralització política i d’homogeneïtzació cultural que venia de lluny. Catalunya havia perdut, primer, la guerra de Successió; després havia vist fracassar els projectes del General Prim i de la Primera República i, finalment, s’havia trobat amb una Guerra Civil i una dictadura inacabable.
Sense internet, però amb molts dels mitjans propis de la societat de masses que l’han fet possible, la producció artística va quedar totalment condicionada als interessos dels Estats. A tot el món, els artistes treballaven amb un escenari de fons que els venia donat per la política i que, si bé els mediatitzava, també els ajudava a arribar a més gent.
Per acabar-ho d’adobar, a Espanya hi havia una censura equiparable a la dels règims feixistes dels anys 30. Això vol dir que en temps de Pla i Dalí la relació entre l’artista i el seu públic estava controlada al mil·limetre per la política de Madrid i l’imaginari a través del qual l’Espanya nacional es projectava al món i es legitimava dins les seves fronteres.
En un país que oficialment no existia, desposseït de tota institució que defensés l’imaginari autòcton i treballés per projectar-lo al món, en una època en què la propaganda política i els gabinets publicitaris ja funcionaven a tot drap i en què la tradició catalana era negada o reduïda a la rèmora folklòrica, l’artista català treballava a la intempèrie. La seva imaginació sobrevivia en un paisatge tan desolat com el que Dalí utilitza per explicar Pla.
L’isolament va ser la gran força dels artistes catalans del segle XX, però també el seu gran handicap. Ubicats en un entorn desfet, mancat de llocs comuns i jerarquies bàsiques que els connectessin amb el món exterior, els creadors catalans podien ser fàcilment ignorats o convertits en un exotisme caricaturesc.
Quan Dalí deia que l’estació de Perpinyà era el centre del món, per exemple; quan va ordenar de posar el cap de Francesc Pujols damunt del cap del fundador de Barcelona, l’emperador August, en el monument que hi ha a l’entrada del Museu de Figueres, amb la inscripció “El pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors”; quan Dalí deia que era un pintor gòtic o quan arribava a Nova York amb un pa gegant, participava d’un imaginari que ell, Josep Pla, Joan Miró, Picasso, Mercè Rodoreda, Joan Sales podien entendre però que la major part del món, catalans inclosos, no.
Si mirem Pla i Dalí prescindint de la ullera constitucional, veurem que són dues figures complementàries, que s’expliquen molt bé l’una a l’altra. Per tenir un bon retrat dels dos artistes caldria un context cultural més definit, que permetés aprofundir en la tradició a la qual pertanyien, que era la catalana, i veure com jugaven amb els seus elements. Però vistos com a persones amb ambicions concretes, que van néixer en un lloc concret, fills d’una història concreta, Pla i Dalí ja apareixen com dues figures exemplars de la lluita que, des de fa segles, els catalans han dut a terme per viure plenament en un context advers.
Si l’esperit contradiu la matèria, si el cos i l’ànima viuen com gat i gos i és feina dels artistes recompondre’n la unitat en un món ideal, a Catalunya, els artistes sempre han tingut feina extra. Sense unes institucions capaces de garantir una base mínima de sobreentesos i amb una tradició indefensa en el seu propi territori, la recerca de la unitat –que és la base de tota obra artística- esdevé una lluita especialment heroica.
En el seu llibre sobre Barcelona, Robert Hughes fa servir un quadre de Miró que es pot lligar amb el quadre de Dalí que he esmentat. S’hi veu una masia a última hora de la tarda amb el sol petit, la terra apagada, les parets cansades i un gos que borda. El quadre transmet tota la intensitat de l’enyor, del record saturat de silencis i detalls amplificats per la distància, aquests silencis que produeixen les realitats imaginades sense una traducció tangible en el món i que, per tant, amb prou feines es poden explicar.
Sense aquest enyor, diu Hughes, (aquest enyor d’una realitat imaginada o d’una fantasia viscuda gairebé com a real) no s’entén l’art català contemporani. Ni es pot entendre el modernisme –que s’enyorava de la Catalunya gòtica–, ni es poden entendre els artistes que van viure la guerra civil i la dictadura.
La generació de Pla és fruit de l’imaginari que va despertar el modernisme; és fruit del programa que hi ha gravat en els noms dels carrers de l’eixample; no oblidem que Pla havia aspirat a escriure una història de la diplomàcia catalana, abans de la guerra. La Generació de Pla no sols va perdre l’esperança de recuperar l’esplendor de la Catalunya medieval, no només va veure morir el país que havia revifat les esperances de modernitzar la cultura catalana i posar-la al mapa. Va haver de treballar amb una realitat dramàticament empobrida per la censura i la propaganda.
Amb Barcelona ocupada, no és casualitat que la brillantor artística del país es concentrés a l’estranger o a l’Empordà, on la història i la sensibilitat que va fer possible el modernisme encara eren reconeixibles en l’entorn. Tampoc és estrany que sense una metròpoli de referència, Pla es poses la boina de pagès al cap. Els artistes catalans de la segona meitat del segle XX són artistes orfes. El seu país s’ha esvaït en el moment que els marcs nacionals han adquirit una importància decisiva i la política contamina tots els aspectes de la vida en el món civilitzat.
Em sembla que, més enllà de les seves idees estètiques, si Pla menystenia Miró és perquè tenia una actitud purista davant dels problemes del país, però després feia una pintura abstracta que no tenia cap cost personal. Més enllà de la seva reivindicació del realisme, em fa l’efecte que Pla trobava que la tendència a l’abstracció d’alguns pintors i escriptors catalans eren d’un heroisme hipòcrita.
Parlant de Dalí, Pla assegura que el pintor empordanès no pinta res sense haver-s’ho pensat fredament, el descriu com un mestre de la intenció: “El que l’apassiona –escriu– és la profunditat de les coses reals, veure el que hi ha sota les coses de la realitat. La fabulosa matisació de la realitat”. Pla considerava l’activitat artística com un tour de force entre l’home i l’entorn semblant al que el pagès manté amb la terra. Creia que l’art era l’expressió de la lluita del subjecte per civilitzar el món i donar-li una forma confortable.
Per això, quan Soler Serrano li demana què li sembla la literatura d’Espriu, en aquella entrevista de TVE, Pla respon: “És inintel·ligible. Si lo ve, dígale que es muy cuco.” En una carta de Pla, s’hi llegeix: “Vostè, senyor Dalí, no ha estat mai atacat en aquest país per raons pictòriques –tot i ser tan desconegut. Ha estat atacat per raons polítiques grotesques”.
Com Dalí, Pla treballava amb diferents nivells de significació, conscient que la força dels prejudicis polítics és passatgera com les modes. En un país sense papers oficials i, per tant, sense cap base de racionalitat, la lluita de l’artista contra el caos i la pedanteria es multiplica i això ajuda a comprendre que Pla i Dalí, en el seu afany ordenador, en la seva lluita per construir un món que pogués ser reconegut per ells i pel país –que pogués participar de la tradició de la qual bevien-, extremessin els aspectes més autèntics de la seva humanitat.
Pla i Dalí viuen l’enyor col·lectiu del qual parla Hughes des de situacions personals diferents. L’enyor de Pla, com el de Miró, és un enyor que conserva vincles amb el món concret. Miró i Pla tenen una casa i un passat que poden idealitzar; Dalí no té res. A més de quedar-se sense país, ha trencat amb la família. Ni tan sols abans de la guerra civil, Catalunya tenia una base prou forta per resistir la seva personalitat corrosiva. Dalí només té la imaginació i el record d'una tradició per sobreviure.
Dalí treu la força del present, per això depèn tant del públic. En canvi, Pla treu la força del passat, com Miró; d’aquí ve el propagandisme desenfrenat de l’un i el recolliment numantí de l’altre. Dalí arriba a Nova York i munta el xou. Miró es tanca a l'estudi i s’espera que els marxants vinguin a trucar a la seva porta. Miró deia que la discreció li permetia desprendre’s de l’ego i afirmar-se amb més contundència. Pla va fer una mica el mateix, però a Catalunya i recloent-se al Mas. Com en el cas del Miró, la seva força depenia de la seva capacitat de protegir els records, de conservar la fe en el paradís perdut.
Com deia, Pla i Dalí són figures complementàries, representen els dos principals models de vida que han seguit els catalans que han volgut destacar i que, per tant, han necessitat superar la marginació política de la seva tribu. Representen la figura del pària i de l’extravagant, de l’home que treu la força de fer-se una moral i de l’home que treu la moral de fer-se una fortuna, de l’introvertit i de l’extravertit. Tots dos encaixen amb dues figures molt ben explicades per Isaiah Berlin en un assaig que es diu A contracorrent, sobre els problemes que han tingut els individus de minories sense estat per fer-se sentir al món.
Pla arriba a la forma a través del fons, i Dalí arriba al fons a través de la forma; Pla materialitza l’esperit i Dalí espiritualitza la matèria; l’un és solter, l’altre casat. Tots dos participen del sistema franquista però ho fan “des de l’adhesió incompleta”. La grandesa de Pla i Dalí ve de la força de la seva sinceritat davant dels avatars de la història, de no trair-se ells mateixos en nom d’excuses o d'ideals abstractes. És a dir: d’adonar-se que la seva condició d’artistes no es pot deslligar de la seva condició de catalans però que tampoc pot reduir-s’hi.
Evidentment tots dos van pagar un preu per sortir-se’n. Dalí insistia que devia tot el seu èxit a la seva dona; Pla mai parlava dels seus amors. Crec que hi ha una relació entre les dones de Pla i Dalí i el preu que tots dos van pagar com a artistes. Segons la mitologia popular, Dalí estimava una harpia, mentre que Pla anava amb prostitutes. Dalí deia que Gala era la persona que s’estimava més del món i que immediatament després ja venia Franco. Pla deia que no s’havia enamorat mai, que no havia aconseguit conèixer cap dona que l’estimés.
En general la relació que Pla i Dalí tenien amb les seves respectives s’atribueix a la seva condició d’artistes, es pinta com una extravagància dels personatges i, en part, ben segur que ho era. Però jo trobo que moltes de les actituds que en aquest país s’acostumen a descriure com a extravagants tenen una explicació complementària si es posen en relació amb el preu que a Catalunya cal pagar per aconseguir determinades coses.
Si Pla va estimar alguna prostituta, devia ser perquè podia comprendre què era haver de prostituir-se per sortir de la marginació, perquè ell mateix s’havia hagut d’empassar moltes humiliacions. Així mateix, si Dalí s’estimava Gala, deu ser perquè ell era igual de fred i de caníbal que ella i podia comprendre el seu afany de figurar al preu que fos. Posats a dir, Miró també va tenir amb les dones una relació que recorda les seves estratègies de supervivència: una relació marcada per la discreció més hermètica.
Però en tot cas, si Pla i Dalí van tenir una relació trista amb les dones és perquè, malgrat que van triomfar com artistes, van tenir una relació trista amb el poder. Les dones s’acosten al poder, sobretot a les representacions externes del poder. Les dones donen un estatus a l’home que vol triomfar socialment. Per això es diu que les dones fan els homes i que són la base i la mesura de les seves ambicions.
Tot això ara pot sonar passat de moda i portar discussions, però en l’època de Pla i Dalí era una veritat com un temple, no debades feia segles que les dones catalanes estaven enamorades dels capellans. El fet, i ja acabo, és que tots dos van lluitar per estar per damunt de la seva època sense deixar de viure-la. Tots dos van superar els seus mestres i adversaris sense necessitat de recórrer a cap retret polític. Tots dos van nedar a contracorrent, que és com sovint hem de perseguir aquí els nostres objectius.
Pla va escriure la seva obra sense trencar amb la dictadura i, malgrat tot, a diferència de molts que van mirar de treure’n alguna mena d'avantatge, la seva literatura encara avui té èxit, cosa que vol dir que va saber tocar fibres prou fondes. Les paraules són l’instrument per excel·lència de la política i deixar una obra pictòrica o musical sota una realitat tan adversa com el franquisme era difícil, però una obra literària, una obra feta de paraules dites amb una llengua perseguida, encara ho era més.
Rodoreda va escriure la plaça del Diamant des de l’exili. Sales va trigar més de 40 anys a escriure una novel·la, i la va ampliar diverses vegades, a mesura que la censura s’estovava. Pla va triomfar com a escriptor sense moure’s de casa i, a diferència de Dalí, va fer escola. A més de gestionar amb finor aquest isolament que he dit que és la força i el handicap de l’artista català del segle XX, va deixar un exemple perquè els que vinguessin darrere ho tinguessin més fàcil.
(Llegeixo que, des de la setmana passada, es pot visitar en grups de 12 persones el mas de Mont-Roig on Miró passava els estius. La notícia m'ha recordat aquesta xerrada que ja té uns anys però que potser pot donar una mica de context. La Masia de Mont-Roig va ser l'epicentre de l'imaginari de Miró. Adquirida pels seus pares quan tenia 18 anys, el pintor hi va tenir el primer taller, que encara es pot veure com el va deixar el darrer estiu que va tenir forces per pintar-hi, l'agost de 1976)