La situació política de Catalunya, i especialment el culebrot del Barça, cada dia em fa pensar més en el conte dels tres porquets. Quan el pare m’explicava el conte emfatitzava el valor de l’esforç i de la feina ben feta. A la família, hi teníem franquistes que s’havien enriquit de pressa i la tenacitat del porquet menut davant les burles dels germans més grans i epicuris era un tema que sonava amb força.
El pare se’n va sortir, i potser per això jo ara puc mantenir la posició mentre tanta gent va de retirada darrere de flautistes cada dia més penosos. Però la lliçó més important del conte la vaig haver d’aprendre per la meva banda, observant alguns amics. Encara que sembli una obvietat, la cosa que els porquets mandrosos envegen més del llop no són les seves dents, sinó la seva independència.
El llop no necessita construir res sòlid, perquè viu del robatori i del saqueig. El llop no ha de pensar si construeix una casa de palla, de fusta o de maons perquè la seva natura està feta per viure a la intempèrie, en territori estranger. La fascinació quasi infantil que genera l’amoralitat del llop és la base de moltes confusions, en aquest país d’animals de granja plens de fums, tan hipotecat per les derrotes de la història.
A casa, hi pots viure com un animal de granja, o com un lleó, si tens prou força interior. El que no pots fer és viure-hi com un llop sense anar-te’n a la merda amb el teu propi joc i arrossegar l’entorn en la caiguda. Em sembla que Laporta ho sap i que els que han volgut utilitzar-lo per entrar al corral de les gallines, com si fos un Junqueras o un Quim Torra qualsevol, han comès un petit error de càlcul.
Laporta haurà de lluitar com un lleó a vida o mort, si vol defensar el prestigi que es va fer al Barça, amb l’ajuda de Cruyff, quan l’independentisme començava a créixer
A Laporta me’l puc imaginar cometent excessos libidinosos, però no el veig arrasant granges i ramats del seu propi territori, com els seus antecessors. No el veig treballant per acabar d’enfonsar el Barça i aplanar així l’ambició del pont aeri de convertir-lo en una societat anònima, desvinculada del país. No el veig donant suport a les parides dels llobatons que fan la rosca a Jordi Amat perquè promocioni la via valenciana a la seva revista socialista dels anys noranta.
En tinc prou de veure el protagonisme que els articles de Salvador Sostres han agafat a la ràdio de La Vanguardia per saber que els avals són una excusa, per no dir un detall, en el culebrot del Barça. Del que es tracta és d’aprofitar el desconcert polític per acabar de saquejar la granja catalana. D’aquí deu venir que Laporta hagi fitxat aquest CEO de MediaMarkt que, a diferència d’altres aspirants a controlar el club, ha fet carrera fora del país.
Laporta va poder guanyar les eleccions perquè les elits barcelonines estan arruïnades i necessiten un truc d’il·lusionisme convincent que desarmi Catalunya abans que Europa intenti refinar la seva democràcia. Com ja es va començar a fer a través de Mas, del que es tracta és de repensar el casino perquè les classes productives del país no puguin crear problemes. Si el procés va servir per convertir la Generalitat en una gestoria, ara es tracta d’inutilitzar el Barça.
Per sort, com ja vaig explicar fa una setmana, el futbol no sap mentir. Laporta haurà de lluitar com un lleó a vida o mort, si vol defensar el prestigi que es va fer al Barça, amb l’ajuda de Cruyff, quan l’independentisme començava a créixer. No és cap novetat que els llops parlin espanyol a Barcelona, però potser és més sorprenent que la FAI del segle XXI visqui a la zona alta. És una cosa que els socis del Barça, i les famílies amb estalvis, notaran a mesura que el país s’enfonsi en el pou de sentimentalisme obscur que els polítics i els seus pirates han cavat els darrers anys.