Fa dies que penso en un passatge de Viaje en autobús molt bo, en el qual Josep Pla escriu que la història val més poder llegir-la al llit, tranquil·lament, que no pas haver de viure-la. Pla va escriure el llibre en un context de destrucció material i espiritual terrible, poc després de la Guerra Civil. Si esmento el títol en castellà és perquè va haver de publicar-lo per nassos en aquesta llengua.
A la Catalunya actual, els morts caminen, els edificis romanen intactes. La repressió com a molt et pot portar a passar uns quants anys a la presó, si no marxes a l’exili. No hi ha llistes negres, que jo sàpiga. Les depuracions es realitzen amb l’estil de sempre, incentivant els responsables a treballar, per iniciativa pròpia, “en la direcció del Führer”.
Tot i això, detecto un clima d’idiotització que em fa pensar en els anys quaranta. El procés jugava amb un xaronisme infecte, però tenia una certa base de realitat, ni que fos d’una qualitat primària i emotiva. Tant els independentistes, com els unionistes ―com els que només odien Espanya perquè no hi troben el seu lloc o en van ser expulsats fa una o dues generacions―, tenien espai per esplaiar-se, ni que fos de manera sorollosa i barroera.
La dinàmica del 155 ha allunyat tant els discursos oficials de la realitat que les comèdies que la gent fa per adaptar-s’hi produeixen aquella angúnia intestinal de les natures mortes en descomposició. El tret més remarcable dels millors dietaris de postguerra que he llegit ―o de les millors novel·les― és que tothom que hi apareix sembla un pèl tocat de l’ala. Suposo que la repressió fa que les febleses no trobin sortides virtuoses i es manifestin de forma descarnada i histriònica.
Pla ho teoritza en un passatge de Viaje en Autobús que no va passar la censura, però que vaig llegir a l’arxiu d’Alcalá de Henares. El pitjor de les guerres ―ve a dir― no és la destrucció material que deixen, sinó el clima de cinisme silenciós i malaltís que escampen. Els edificis es poden reconstruir, els morts es poden recordar o criticar en homenatges i en estudis acadèmics. En canvi els impulsos creatius de la innocència no es poden recuperar, una vegada el candor s’ha perdut.
Com que em resisteixo a normalitzar la situació, però tampoc no puc fer gaire res per millorar-la, m’he obert una carpeta a l’Evernote que es diu Postguerra. Hi guardo les deixalles del naufragi que em fan pensar en el clima tòxic i dantesc dels anys quaranta. És la meva manera de mantenir desperta la curiositat i d’estudiar les maniobres de la bèstia, per protegir-me del seu maquiavel·lisme postmodern.
Catalunya és un lloc ideal per estudiar l’evolució del nou despotisme europeu. El càrrec que la Unió Europea ha donat a Dolors Montserrat, o l’historial acadèmic de l’eventual nova presidenta de la Comissió, Ursula von der Leyen, no conviden a pensar que serà gaire il·lustrat. Com a primers dels anys quaranta, Espanya es troba en una sintonia perfecta amb les potències que dominen el continent.
No sé quins fruits donaran els intents de Madrid de matar l’independentisme sense sang, ni oli de ricí. El Financial Times diu que el PSOE considera que el procés va ser cosa de la tercera edat traumatitzada pel franquisme i que els joves catalans seran fàcils de reconduir. És veritat que la dècada processista va donar espurnes de vitalitat que ara semblen podrir-se a la mateixa velocitat que la política.
Com a la postguerra, el joc es juga a les fosques i resultarà difícil de sortir-ne indemne. Suposo que és millor tenir TV3 en català, encara que mirar-la faci vergonya aliena. Però es pot tornar als anys noranta ―tota una generació enrere― com volen els partits de la sociovergència i els intel·lectuals del Cobi? Fins a quin punt és possible matar idees grans només amb gent petita ―sense fer abans una neteja minuciosa com la que va fer Franco?
La història no es repeteix mai exactament, però una postguerra construïda amb paper de fumar normalment el que dona és una altra guerra ―per descomptat, més cruel i violenta.