La unitat que s’ha esgrimit en el darrer congrés del PP m’ha fet pensar en aquests períodes de tranquil·litat que acostumen a precedir els cataclismes inesperats. Sempre m’agrada recordar que, el 2007, només un any abans que esclatés la crisi, els espanyols eren el poble europeu que gaudia d’un nivell de satisfacció més alt en les seves institucions.
La Primera Guerra Mundial també va petar per sorpresa, bàsicament per culpa d’una aristocràcia envellida i d’una joventut frívola i pretensiosa que llegia el món amb els esquemes dels seus avis. Per sobreviure, Rajoy i els seus aliats del PSOE han convertit l’estabilitat política en una especie de cóctel explosiu cada vegada més inestable.
Rajoy sembla haver oblidat que els petits focs eviten els incendis més grans i que les petites guerres locals eviten els conflictes mundials. Catalunya va servir durant molts anys de vàlvula d’escapament en les lluites de poder entre l’esquerra i la dreta espanyoles. Amb el darrer congrés, Rajoy ha exhaurit Catalunya com a instrument electoral, igual com Mas va exhaurir-lo després del 9-N.
Un cop silenciada tota oposició amb l’excusa de la unitat d’Espanya, Rajoy només se sostindrà mentre els polítics catalans no passin a l’acció. Per això hi ha maniobres per ressuscitar el màrtir Mas i l'entorn de La Vanguardia torna a dir que es va precipitar. Si els líders que s’han compromès a celebrar el Referèndum, l’executen com Déu mana, Rajoy es trobarà davant d’un plebiscit sobre la independència que qüestionarà la base de la seva política.
Rajoy necessita que Susana Díaz guanyi el congrés del PSOE i posi ordre, però l’aliança entre el PSC i Pedro Sánchez de moment és difícil de trencar. A més, la divisió que els diaris van atiar dins de Podemos tampoc no acaba de quallar. La baralla entre Iglesias i Errejón ha fet un favor a Podemos. Ha reforçat el líder i ha abaixat els fums als discursos bonistes partidaris de pactar banalitats per caure simpàtics al sistema.
Una vegada s’ha vist que ni Errejón era tan llest com es pensava, ni la premsa del BOE té tanta influència fora dels seus àmbits, el partit d’Iglesias pot mirar d'estendre ponts amb Pedro Sánchez. Podemos té ara temps per rearmar-se i esperar a veure què fa Rajoy davant el referèndum. Si el respecta, l’entorn d’Aznar s’encarregarà d’ell; si l’intenta reprimir i els catalans hi posen resistència l’esquerra guanyarà prestigi perquè la gent no vol merder, i el PP ha promès tranquil·litat.
Acabi com acabi el conflicte català, difícilment el PP continuarà essent el partit alfa d’Espanya. Igual que el PSOE no es va refer mai dels GAL, ni CiU del simulacre del 9-N, el PP ja ha fet tard per superar el referèndum català. No es pot destruir la democràcia amb la democràcia. Rajoy ha enviat el PP a la paperera de la història i els seus militants encara no ho saben.
No és gens estrany que Aznar hagi estat el primer de veure-ho. Aquest analistes que es pensen que Rajoy es un geni de la seducció no han entès que el seu únic mèrit ha sigut aprofitar la mandra mental que produeixen els interessos creats, quan es barregen amb la por. Rajoy és com Dorian Gray. Quan els joves que volien renovar el PP intentin demanar el seu cap ja no seran a temps de canviar el rumb del Titànic.