El 21-D, Rajoy va patir una derrota més severa del que la propaganda dona a entendre en els seus diaris i televisions. El president espanyol havia dit a Europa que l'independentisme no era majoritari a Catalunya i els senyors de la Unió, que són uns cínics, van dir que ja els estava bé de creure-s'ho. Al més pur estil europeu, es van asseure a fumar en els seus despatxos i van deixar que l'Estat intentés esclafar l'independentisme a les urnes. 

Si ERC hagués guanyat les eleccions, Junqueras potser tindria números per sortir de la presó. El líder republicà no ha perdut l'esperança de convertir-se en el president d'una Generalitat restaurada i controlada per Madrid. Només cal veure els articles que escriu des d'Estremera parlant de cosir el país i d'estimar el proïsme. Un nou pujolisme, amb Ciutadans en el paper del PSC, era una sortida acceptable per a l'Estat, si els partits del 155 no aconseguien imposar-se.

Les eleccions van donar un escenari que Rajoy ni ningú no s'esperava. Els partits del 155 no només van ser incapaços de guanyar, quan l'independentisme encara estava en xoc. El seu discurs deshumanitzador va donar ales al candidat que semblava més disposat a defensar-se i tenia unes condicions millors per fer-ho. L'estratègia de Junqueras, basada en explotar el complex de superioritat moral dels catalans, va perdre davant del discurs més pràctic i més combatiu de Puigdemont.

Davant l'agressivitat de l'Estat, la retòrica catòlica del líder republicà que tan bé semblava funcionar fa uns mesos ha anat quedant fora de context. En canvi, l'estratègia frontista de Puigdemont connecta amb l'independentisme de base, que no té el més mínim interès a tornar a l'autonomisme. ERC sembla noquejada i Junqueras es perfila com el cap de turc que l'Estat necessita per pactar amb Junts per Catalunya una repetició d'eleccions que pugui treure la majoria absoluta a l'independentisme. 

És sospitós que alguns exconvergents s'hagin tornat valents de cop, i molt estrany que exigeixin coratge al president del Parlament quan el seu candidat no gosa tornar a Catalunya. A diferència de Mas, que té mentalitat d'empleat, i de Junqueras, que sempre es passa de llest, Puigdemont és un supervivent. Per això La Vanguardia li retreu cada dia que no convoqués eleccions abans que Rajoy apliqués el 155 i els desmuntés la paradeta autonomista.

Podria ser que el president exiliat escrivís a Comín que tot està perdut pel mateix motiu que de vegades jo vaig dient que vull deixar d'escriure, per treure's pressió de sobre i per crear-se un espai mental per descansar. També pot ser que escrivís els missatges per recordar a la direcció d'ERC que l'Estat no complirà les seves promeses. Una altra opció és que jugui de farol i no tingui interès a ser investit o bé que navegui entre els bàndols que intenten fer-se els simpàtics amb Madrid, per enredar-los a darrera hora y seguir liderant el trencament amb Espanya. 

En qualsevol cas, cada minut que Puigdemont manté vives les seves opcions, el retorn a l'autonomisme es fa més difícil. El president exiliat ha aconseguit que la majoria de l'independentisme l'identifiqui amb la República sense ni tan sols pronunciar aquesta paraula en els seus discursos. Mentre Junqueras no defensi que Puigdemont ha de ser investit peti qui peti i que s'han d'aplicar les lleis de desconnexió, ERC sempre acabarà posant els morts en aquesta farsa absurda.

Si el líder republicà decidís d'anar a barraca algun dia, llavors ja veuríem què passa -si l'Estat és tan fort a Catalunya i el gen convergent tant resistent i espavilat com diuen.