Si els polítics i els seus assessors haguessin tingut davant del conflicte nacional el coratge i l’ofici dels metges i les infermeres, la democràcia no faria figa a Catalunya i Europa tindria alguna cosa per oferir als bielorussos, a part de propaganda. A Bielorússia i a Hong Kong, la llibertat no tindrà mai res a pelar mentre Espanya marqui els límits de la democràcia al continent.
A Bielorússia ha calgut un blogaire de 22 anys, exiliat a Polònia, perquè es mogués alguna cosa. A Catalunya, els exiliats i els presos no tenen capacitat per moure res, per més que parlin emparats per Bèlgica i Suïssa. Si demanessin perdó i es retiressin de la política potser sacsejarien el panorama, però ja es veu que intentaran tornar a vendre el poble abans de plegar i que l’esperança haurà de sortir de sota les pedres.
A la política catalana aviat veurem brots descontrolats de patriotisme com els que darrerament es donen al nord dels Pirineus. Fa de mal dir si les reivindicacions de la llengua i del país que es veuen a la televisió francesa són un símptoma de revitalització o la prova que la identitat catalana s’ha tornat inofensiva. Els enemics de Catalunya voldrien que el principat s’assemblés més al Rosselló, però també es troben en una situació molt delicada.
Brussel·les, aliada amb Madrid i amb París, aprofitarà el bitxet groc de Wuhan per intentar recrear el clima de reconstrucció de la postguerra de 1945. Per sort, la situació no és la mateixa ni a Espanya ni a la resta d’Europa. Les vídues del procés es preparen per abraçar la nova pau hispànica, però aviat veuran que no fa la mateixa il·lusió donar la benvinguda a míster Marshall que obrir les portes de la Moncloa als homes de negre.
El procés de desnazificació que va servir per imposar la democràcia a Europa no servirà per regenerar-la, per més morts que faci la bestiola xinesa. França i Alemanya han perdut la pau interior, però la seva població no està tan desesperada com el 1945 o el 1950. Les vacunes de caire republicà que París i Madrid administren de forma periòdica al món mediterrani han perdut molta eficàcia, i els estralls de la pandèmia cada cop desgastaran més les concepcions cofoistes d’Europa.
En la lluita per l’ànima europea el factor psicològic català hi jugarà un paper important. El neguit que hi ha a La Vanguardia per fixar una data per les eleccions és un termòmetre de la pressa que els espanyols tenen per tancar el cicle i assegurar el control dels pocs diners que queden a la bossa pública. La pilota pot caure de qualsevol costat, dependrà del talent i la imaginació dels jugadors però també de la meterologia i altres factors incontrolables.
Espanya confia matar els catalans d’avorriment allargant la vida dels titelles del procés. Brussel·les i París confien estabilitzar Espanya i lligar curta la seva monarquia per reviscolar el mite de l’Europa civilitzadora i vendre’l de rebaixes. En comptes de fum, Europa necessita un exèrcit, per defensar la democràcia, però ni França, ni Espanya, ni molt menys Alemanya, no estan avesades a resoldre els conflictes nacionals interns sense fer servir els canons.
Si l’autoritarisme europeu vol guerra, l’hi podem donar. Però a condició que fem com els anglesos i, passant-nos la propaganda pel folre dels collons, engeguem a pastar fang els polítics que donen lliçons fètides de compassió i d’humanitat i després no compleixen les promeses.