Fa un temps, enmig d’un parèntesi estrany, em vaig apuntar al Tinder per distreure’m. Pels qui no sàpiguen de què parlo és una mena de Spotify pensat per follar i per trobar parella. Tu penges quatre fotografies que et deixin ben parat i repasses el catàleg esperant que alguna noia cliqui el teu perfil.

Com era de preveure vaig tenir poc èxit. Exposat com un mico darrere d’uns barrots, amb prou feines vaig cridar l’atenció d’alguna fèmina. D’entre les poques pretendents que em van donar l’oportunitat de mostrar la meva bellesa interior, l’única que em va fer el pes va ser una russa de bandera.

Rossa i esvelta, no va trigar a donar-me l’ocasió de concretar una cita. Tenia uns ulls ametllats, el nas punxegut i un coll de cigne que s’alçava sobre unes espatlles de ballarina. Tenia un aire encantador, però impenetrable, a mig camí entre una mestra de primària i una espia del KGB. Difícilment hauria pogut trobar una dona més atractiva, en aquell mercat de Calaf. 

Tot i així, un cop la cita va estar concretada em va agafar una mandra soporífica, com aquesta desgana que s’apodera de les tardes d’estiu. D’una banda vivia lluny de Barcelona i, de l’altra, vaig pensar: i si en acabat et fot la cartera? O si et convida a casa, entren uns homes amb passamuntanyes i venen el teu cor a un milionari amb els dits farcits d’anells?  

Si el parèntesi hagués durat més temps potser ens hauríem arribat a conèixer. Però no sóc gaire de forçar les coses. La idea d’intimar en fred amb gent que no conec se’m fa un pèl feixuga. Segur que, molt de tant en tant, del Tinder en surten històries dignes de recordar, però deu ser com jugar a la loteria.

En general, aquestes aplicacions em recorden un cop que vaig anar a l’uròleg i em va preguntar si utilitzava preservatiu per fer l’amor amb la meva nòvia. Li vaig dir que no, que per descomptat que no, que per alguna cosa era la meva nòvia, i em va llançar un sermó furibund, advertint-me sobre les parelles infidels que es fan el salt i s’infecten per culpa de les webs de cites.  

Tinc un amic que no es pregunta tantes coses i, com que és guapo, treu molt rendiment del Tinder. Aquest estiu ha anat a Nova York i el primer que va fer quan va arribar va ser connectar-s’hi i assegurar-se companyia per uns dies. Com que és poc parlador, té una llista de frases fetes que ha copiat de webs per lligar  –la majoria molt horteres i antigues. Malgrat la pedagogia feminista, es veu que li funcionen bé i ens fem un tip de riure. Jo sempre li dic que es busqui nòvia però és un esperit científic i argumenta que quan mira els seus amics casats li passen les ganes de comprometre’s.

Tot això m’ha vingut al cap pensant en l'article de la Diana López sobre el porno. És veritat que la pornografia està de moda. L'altre dia un escriptor explicava en una entrevista que s'ha allitat amb homes i transexuals només pel gust de provar. Fa uns mesos una lectora se’m va acostar mentre esmorzava al Velódromo i em va demanar per un model de consolador que esmento en un llibre meu i que faig anomenar el trencafamílies. 

Em va recordar un dia que era a casa d’una amiga i el seu nebot de 15 anys va agafar el portàtil. “Què busques?”, li vaig preguntar tot innocent. “Un consolador”, em va respondre amb una contundència seca i hormonal que jo també gastava a la seva edat. “Per la teva nòvia?”, vaig insistir. “No, per una amiga; És el seu aniversari”. I el noi va continuar abstret cercant el seu regal en una web d’objectes sexuals suïssos, de disseny.

L’emergència del porno va lligada al fet que la dona ha hagut de renunciar al monopoli del plaer per poder alliberar-se i diversificar la seva vida. Quan socialitzes un poder és natural que degeneri i que al voltant seu es dispari la pedanteria. És el mateix que passa amb els grups de música quan comença a escoltar-los massa gent. O amb les idees polítiques, quan esdevenen un moviment de masses.

El sexe està sobrevalorat i això fa que es banalitzi i que emergeixi la seva part vulgar i animalesca. Quan era petit, un nen es va llançar per la finestra disfressat amb una capa vermella després de veure la pel.lícula de Superman. Més tard van estrenar Rambo i segur que algú va agafar l’escopeta de caçar perdius per fer una massacre. Amb el porno passa una cosa similar, hi ha molts aprenent de superman i molta carnisseria.

Perquè el sexe valgui la pena cal que hi hagi amor o bé aquella força explosiva de la joventut, que amb l'edat es va perdent. Si després hi ha persones obsessives que no distingeixen entre la realitat i la ficció o que necessiten consumir-se amb èpiques inútils, és un altre tema. Potser ja val la pena que es desfoguin a la seva habitació, o que quedin entre ells; abans s'ofegaven amb alcohol a les tavernes o muntaven guerres perseguint utopies col·lectives.

És possible que la socialització del poder sexual disminueixi la qualitat dels coits i que, com explicava ahir aquest diari, els joves no follin tan com s'esperava. La llibertat és agredolça i potser entre algunes dones que tot just comencen a gaudir-la de vegades produeix algunes decepcions. Però la pornografia també ens allibera d'algunes tiranies, si s'utilitza amb intel·ligència. Per exemple conec el cas d’un home que, per evitar les temptacions de fer-li el salt a la seva senyora amb una gata maula de la feina, es desfoga amb el seu iPad 4G.